Okitai desu (III)

A la Gran Ciutat tots tenim la nostra oportunitat, fins i tot aquells que tot ho hem perdut, fins i tot nosaltres. És així com, amb molt d'esforç i una mica de sort, aconseguim deixar el carrer, llogar una cambra, i viure del que guanyo treballant més hores que no pas té el dia. Ens estem de tot i l’únic luxe que ens podem permetre és un passeig setmanal pel Parc Central, doncs, segons el metge, ens convé respirar aire pur. I és allà on finalment la trobem, patinant sobre el glaç del llac, un diumenge d’hivern. La mateixa boca que la seva mare, els meus ulls, la meva expressió... ni tan sols necessitem veure-li el petit clotet a l’orella esquerra, o la piga a la nineta de l’ull. És la nostra filla i la reconeixeríem entre mil, avui i sempre. I, tot i que sigui impossible després de tants anys, volem creure que ella també ens reconeix en trobar-nos amb la mirada, doncs per un moment resta aturada, confusa, fins que conscient de la nostra pobresa ens gira la cara i continua fent cercles sobre el glaç, riallera, embolcallada en un luxe discret, doncs, a la Gran Ciutat, tots tenim la nostra oportunitat, però no tots l’aprofitem per igual.