Kazegafuku

Enmig d'un remolí de fulles de plataner i acompanyats per l'arítmic espetec d'innombrables porticons, avancem amb precaució per Ausiàs Marc, espaordits per la ventada. Al nostre voltant les motocicletes resten caigudes al terra, els rètols esbocinats i escampats per tot, les voreres buides de gent. Potser per això, per l'excepcionalitat de les circumstàncies, no m'estranyo gens en veure-la arribar impulsada pel vent gràcies al seu gran paraigües, que ella utilitza com si fos una ala de pendent. Aleshores em venen al record els dies en què jo també m'havia lligat a una ala de pendent i havia corregut pels costeruts turons del cap de Creus, sempre en contra del vent, fins a enlairar-me i volar. Emboirat pel record no m'adono que ja la tinc al meu davant, palplantada, fins que en un castellà força estrany, sorprenentment fluid, m'ofereix els seus serveis de mainadera. Jo miro de refusar amb educació, doncs poc que la necessito, una mainadera. Però ella insisteix, exposa els seus mèrits, la seva experiència, diu que sap cantar, ballar, que té una bossa màgica, i que pot ser ferma i tendre a la vegada, amb els infants. Aleshores menteixo, i li responc que jo també sé cantar i ballar, que també puc ser ferm i tendre alhora, i que enlloc d'una bossa tinc una vareta màgica, esta!, exclamo, traient-me un bolígraf de la butxaca. I dient l'encanteri adequat l'assenyalo amb la vareta i faig que una forta ràfega de vent se l'emporti, alhora que nosaltres continuem cap a plaça Catalunya, a fer les nostres coses.