Qui ja faci un cert temps que té la gentilesa i la paciència de llegir-me potser recordarà que des d'aquí he fet un cert elogi de la infidelitat, la hipocresia i la desconfiança, virtuts que considero cabdals a l'hora de dur una vida confortable, que, com saben, és al màxim a que crec que podem aspirar. Aquestes tres qualitats, però, no acostumen a gaudir de prestigi social, i hom no acostuma a presentar-se davant dels altres, ni davant d'un mateix, titllant-se d'infidel, hipòcrita i desconfiat, per molt que tot sovint aquest sigui el seu capteniment. O no ben bé, doncs si ho proven, veuran com no és gens fàcil viure d'acord amb uns preceptes morals tan exigents, en no ser gens agradós obrar en contra dels propis prejudicis, mirar de ser amable amb els altres en qualsevol circumstància i dubtar metòdicament de tota certesa.
2 comentaris:
no és fàcil...
Lo de la infidelidad y la hipocresía no lo veo tan difícil. Ser infieles a nosotros mismos nos ocurre hasta sin quererlo. Y la hipocresía, solemos admitir, es un elemento imprescindible para la convivencia social que nos enseñan a practicar desde bien niños.
Pero dudar metódicamente de cada certeza, ni Descartes lo consiguió pese a todo su empeño. Cuántas cosas, y tan relevantes, escaparon a sus dudas sin que ni tan siquiera se diera cuenta.
Pero es que si cada vez que fuéramos a salir de casa albergáramos la duda de que el suelo puede hundirse bajo nuestros pies, jamás nos arriesgaríamos a hacerlo.
Publica un comentari a l'entrada