Hi ha qui es complau en aprofitar el moment. No pas, però, en el sentit clàssic que hom atribueix a Horaci, d'avidesa pel present davant la incertesa del demà, sinó com un complaure-se en imaginar la vida com la relació que hom estableix amb el seu voltant, de tal manera que cal romandre sempre alerta per mirar d'aprofitar qualsevol escletxa que el món ens ofereixi per mirar d'entrellucar-lo. Com el fotògraf que sempre és prest a captar allò que en qualsevol instant i sense avís previ l'atzar pot oferir-li.
Altres, en canvi, preferim considerar la vida com un afer estrictament privat, essent les interferències amb allò que ens envolta no més que enutjosos contratemps. El moment resulta aleshores negligible, en no haver res per aprofitar fora d'un mateix. Així viscuts, els dies acaben sent una monòtona, constant i atenta contemplació del propi melic, on tot és vist i jutjat pel sedàs del propi caprici. Com els exercicis d'estil d'un fotògraf que sempre perfecciona una mateixa fotografia, el seu autoretrat, amb independència d'allò que es pugui arribar a trobar al davant del seu objectiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada