dimarts, 4 d’octubre de 2005

Watashi wa gaiaku desu ka

Tot sovint podem escoltar veus que, des del que hom anomena esquerra, defensen la superioritat moral de llurs, diguem-ne, ideals, en base a la indiscutible noblesa dels mateixos. Tot allò de la dita justícia social, la igualtat i un futur maravellós on tots conviurem en harmonia com a germans. Belles paraules, sens dubte.

Paral·lelament podem escoltar veus que, des d'àmbits religiosos, defensen la superioritat moral de llurs, diguem-ne, creences, en base a la indiscutible noblesa de les mateixes. Tot allò de l'amor al proïsme, la justícia divina i, de nou, el futur meravellós, ni que sigui en el més enllà. Belles paraules, novament.

No seré pas jo, lliberal i ateu, irònic i contingent, pessimista i nihilista (un
cretí, en definitiva) qui discuteixi tan entenimentats i entendridors arguments. Ni seré jo qui recordi els milions de morts causats per llurs nobles ideals, per llurs amoroses creences. Però s'equivoquen. I tant que s'equivoquen. La superioritat moral no és pas seva, sinó meva i ben meva. I és meva gràcies a les meves conviccions, als meus ideals i a les meves creences. I perquè les meves conviccions, ideals, i/o creences són millors que les seves? Doncs perquè són les meves, de la mateixa manera que ells, verament, pensen que les seves són superiors perquè són les seves. Però tant és, car en el fons tot això de la superioritat moral no són més que romanços.