divendres, 24 de març de 2006

Sumimasu (II)

De ben xicotet vaig perdre la fe en Déu nostre Senyor (creador del cel i de la terra), i poc temps després vaig perdre la fe en tot déu, en tot demiürg, en tot jutge, en tot futur. Més endavant vaig perdre la fe en la ciència, això és, en la coneixença exacta d’un cert ordre de coses resultat de l’estudi, car cap coneixement ens és possible. Després vaig perdre la fe en la gent, en tant que conjunt de persones; més tard en les pròpies persones, els individus; i finalment vaig perdre la fe en mi mateix, en la contingència del meu pensament, en l’atzar de les meves circumstàncies, en la inutilitat dels meus esforços.

Des d’aleshores viure és, certament, un plaer.

5 comentaris:

subal ha dit...

i olé!

magarrufa ha dit...

Sí, senyor! Ets un mestre!

elur ha dit...

exactament la fe què és? per allò de saber exactament si es pot perdre o si es té per poder-la perdre...

frannia ha dit...

Un plaer? Es pot viure sense fe?

Hanna B ha dit...

és que la fe aquesta és una fantasmorra i una falsota..!