En recuperar el coneixement em trobo de nou a la vorera, estintolat a la façana, amb l'únic pensament de fugir, doncs saber-me objecte de mofa per part dels de dins se'm fa insuportable. Però passen els dies, també les setmanes i els mesos, i no arriba ningú a qui poder entabanar. Per contra, les humiliacions es fan cada cop més freqüents, i no es estrany que m'omplin l'ampolla de pixats enlloc del saborós aiguardent, o que des d'alguna finestra em llencin una galleda d'aigua freda, o em deixin una moneda roent dins el plateret. Però com tot acaba cansant, també es cansen de martiritzar-me, i amb el pas dels anys torno a trobar ben plaent la vida de captaire.
Fins que un dia sóc pres de forts dolors i crido ben fort, tant, que de dins acaba sortint el bell minyó, que ja no és cap minyó, ni tampoc bell, sinó un home canós i panxut, que en veure l'estat en que em trobo no triga a fer-se cas de la situació i truca als serveis d'urgències, que arriben tot seguit. El fetge, em diu el metge que m'atén, defugint el meu alè, teniu el fetge destrossat per l'alcohol, una icterícia evident, hemorràgia digestiva, i un molt probable carcinoma hepàtic... ara us punxaré i descansareu. I efectivament, en sentir la punxada al braç dret em sento pres per un estat de benestar com no en recordo cap, alhora que la consciència se'm relaxa i em sento entrar en el més plaent dels somnis, del qual espero no despertar mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada