Avui una desconeguda de cabells ben curts m'ha aturat pel carrer i de puntetes, atansant els seus llavis a la meva orella dreta i fent pantalla amb la mà esquerra per evitar que el so de la seva veu es propagués més enllà de la meva oïda, m'ha xiuxiuejat unes poques paraules que res significaven per a mi. Tot seguit ha retrocedit una passa, m'ha mirat als ulls, i portant-se el dit índex de la destra als llavis amb un gest inequívoc de demanda de silenci, ha afegit que el que m'acabava de dir era un secret. Jo, en resposta al seu gest m'he portat el palmell de la mà esquerra als llavis per fer-li saber que sabria guardar les seves paraules. Gràcies, i no m'oblideu, m'ha respost la desconeguda, que tot seguit s'ha tombat i ha corregut vorera enllà fins a fer-se'm invisible. Jo encara he restat una estona palplantat allà on era, al xamfrà de Casp amb Girona, i tot i que la desconeguda ja devia ser lluny, sense possibilitats d'escoltar la meva veu, li he cridat el que ella m'havia pregat, que mai no l'oblidaria.
No, no em referia a vós, he hagut de precisar tot seguit, quan una altra noia, aquesta de llargs cabells rinxolats, se m'ha quedat mirant. Voleu dir que a mi sí m'oblidareu? m'ha preguntat, burleta. Probablement, he respost. Probablement... així doncs, encara tinc alguna possibilitat per sobreviure en la vostra memòria, ha afegit ella. Amb aquests cabells ho dubto, he reconegut. Així doncs, m'haig de fer tallar els meus llargs cabells rinxolats? m'ha preguntat. La decisió és vostre, he conclòs. Meva? No sou vós l'autor? m'ha tornat a preguntar, fent-se la sorpresa. Jo només escric, no decideixo pas allò que escric, m'he excusat. Oh, que immadur, eludiu les vostres responsabilitats, ha respost ella, fingint indignació. No, això ho feu vós, que voleu que sigui jo qui decideixi sobre els vostres cabells.
I tot seguit he callat, doncs, és aleshores que les paraules que un moment abans m'ha xiuxiuejat la desconeguda de cabells ben curts han pres sentit, feu-me tallar els meus llargs cabells rinxolats, que és el que m'havia pregat. Sou un imbècil! i un bocamoll! m'ha cridat aleshores la desconeguda de llargs cabells rinxolats, havíeu promès que no en diríeu res, i tot seguit s'ha tombat i ha corregut vorera enllà fins a fer-se'm invisible. Jo encara he restat una estona palplantat allà on era, al xamfrà de Casp amb Girona, i tot i que la desconeguda ja devia ser lluny, sense possibilitats d'escoltar la meva veu, li he cridat el que ella m'havia pregat, que es fes tallar els seus llargs cabells rinxolats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada