dimarts, 31 de maig del 2011

Shichō

Precedit de fotògrafs i envoltat per un eixam d'homes encorbatats, l'alcalde es passeja pels pavellons de la Fira ocupats pel Festival de la Infància d'enguany. Al seu pas la gent es tomba, sorpresa per la comitiva, prou exòtica dins un context de nens atabalats, pares esgotats i monitors somrients. Ah, és l'alcalde que es fa veure, diuen o pensen en reconèixer-lo, i tot seguit tornen a fer el que feien. Jo, en veure'l, em giro cap a la meva companya i li dic el que toca, ah, és l'alcalde que es fa veure, i tot seguit li demano que s'encarregui ella de la petita A, alhora que maniobro amb habilitat entre els integrants del seguici fins a situar-me rere l'alcalde, a qui en un agosarat moviment digne del mateix Fregoli estaborneixo d'un cop, li prenc les robes i substitueixo sense que ningú pari esment en la meva impostura. I fent cara d'alcalde continuo amb la visita, parlant sense dir res, fent petons als nens i somrient a tothom. I és tanta la meva traça transformista, que al final del dia acotxo als fills de l'alcalde i poc després em trobo al llit amb la seva dona. Els dies posteriors participo en les sessions de govern de l'ajuntament, l'executiva del pessecé i mil actes més.

I així anar fent, fins que el desastrós resultat el·lectoral que tots ja deuen conèixer em priva del goig del poder i decideixo tornar a ser qui dic ser, en dErsu_,el favorit dels Déus, i allibero a l'acalde, ara en funcions, que mantenia reclòs en el cubell de la roba bruta, al safareig de casa, i a qui adverteixo que li tocarà anar a l'oposició. I el futur ex-alcalde, com no pot ser altrament, em prega, si us plau, de romandre dins el cubell, envoltat de mitjons i mocadors, estovalles i samarretes. Però jo, és clar, el faig fora a bastonades i l'empenyo escales avall, doncs a casa, amb un gandul, ja n'hi ha prou.