dilluns, 4 de novembre del 2013

Maristany no dori

D'un cert temps ençà em plau afirmar que la plantació vegetal acostuma a ser l'element més important de tot espai públic. I en afirmar-ho no faig pas una defensa d'allò natural, en ser un espai públic sempre quelcom artificial fruït d'una certa planificació, sinó que afirmo que de tots els elements que poden integrar un espai públic, com ara edificacions, paviments, mobiliari, enllumenat o plantació vegetal, és aquest darrer el més determinant. Determinant i fràgil, doncs la plantació vegetal sempre necessita d'una certa cura i d'un cert temps per arribar a ser allò que algú va imaginar que hauria de ser, i malauradament la gestió de l'espai públic no va sobrada ni de cura ni de temps.

És potser per això que sempre que en tinc la possibilitat miro de trepitjar el Passeig Maristany amb les seva monumental alineació de castanyers, faigs, plàtans, avets i til·lers, per admirar no només allò que aquells admirables burgesos van imaginar, sinó també allò que llurs no gaire admirables descendents han sabut mantenir.