dijous, 26 de juny del 2014

Mizu no koddo

Avui un conegut amb qui feia temps que no coincidia enlloc, i a qui anomenaré Jota per fer menys farragosa la narració que ara enceto, m'ha saludat amb no poques mostres d'afecte i simpatia en creuar-nos ambdós en l'excessiu transbord de Passeig de Gràcia. Unes mostres d'afecte i simpatia que excedien en molt les necessàries per complir amb l'habitual i benvolguda hipocresia que demanen les bones maneres, i Jota, sol·lícit fins a extrems irritants, tot llagoteria i adulació, em tractava talment jo fos qualque monarca absolut i ell el més amatent dels cortesans. És per això que he sospitat que la nostra casual trobada poc ho era, de casual, i que tot plegat devia tractar-se d'algun tipus d'estratagema del tal Jota, que de ben segur maldava per demanar-me alguna cosa, potser consell, algun favor, o qui sap si fins i tot doblers. 

Però res no m'ha demanat en Jota, que en tot moment semblava només mogut pel plaer de la conversa, talment les meves paraules el satisfessin i la meva persona li meresqués un sincer afecte, fins al punt que s'ha posat repetidament a la meva disposició per tot allò que hagués jo de menester. Davant de tanta insensatesa he provat de ser groller, de respondre amb sarcasmes a les seves atencions, de parlar amb altivesa i sornegueria, però Jota ha rigut i ha celebrat que mantingués jo el meu particular sentit de l'humor. Aleshores no he tingut altre opció que ventar-li una bufa, a veure si reaccionava, però en Jota, tot i que no ha pogut amagar un gest d'estupefacció, ha fet com si res no hagués passat. I només amb un segon clatellot en Jota ha semblat deixondir-se, i al·legant una excusa inversemblant s'ha afanyat a prendre comiat, talment en aquell precís moment hagués ell recordat alguna ineludible obligació, com ara ventar l'arròs o canviar l'aigua del bacallà.