dimecres, 19 d’abril del 2017

Sant Pol ni imashita

Recordo com en certa ocasió era jo a Sant Pol de Mar, prenent les aigües. I recordo com, en aquesta certa ocasió recordada, de cop sobte una densa boira em va envoltar de tal manera que, de l'aigua estant, poc podia dir jo si la sorrenca platja on tenia desada tovallola i companya era al meu davant o al meu darrera, a la meva dreta o a la meva esquerra, més cap aquí o més cap allà. I també recordo com en ser miop com sóc, i en trobar-me jo en aquell moment sense ulleres sobre el nas, la sensació de ser al mig del no res se'm va fer tan viva, que vaig decidir abandonar-me a les onades per tal que tot s'esdevingués segons la voluntat d'aquell que sorolla la terra. Però recordo que la boira va esvair-se, la platja va tornar a fer-se'm més o menys visible, i amb la turpitud pròpia de qui neda de pena vaig acabar sortint de l'aigua i trobant recer sobre la meva grossa tovallola taronja.

I això és tot. Sense moral ni traca final, sense suc ni bruc, ni corol·lari ni colofó, ni significat ni sentit.