Mishiranu hito (II)

Hi ha potser ficcions que no haurien d'acabar mai, cosa que prou bé sabia Kafka, autor que es va complaure a deixar inacabades les seves més grans novel·les, com ara El castell. Ficcions que, més enllà de donar voltes sobre les particulars dèries de l'autor de torn, no donen cap rellevància als fets explicats, que no serien més que l'eina necessària que ha de permetre a l'autor de torn esbravar-se a plaer, sense que tingui cap mena d'importància que els fets explicats siguin coherents o no, comencin o acabin, o resultin més o menys versemblants o inversemblants. Dit això, que prou obvi que és, és de lamentar que autors capaços de fer volar coloms amb prou elegància al voltant de qualsevol bestiesa que els balli pel cap, és capfiquin a encabir-ho tot plegat dins les estretors d'una gàbia qualsevol, talment, per alguna curiosa llei, tota història hagués de tenir, necessàriament, plantejament, nus i desenllaç, a més de complir amb el corpus normatiu vigent a cada moment.

Altrament, és clar, són els orfebres fabricants de gàbies, d'habitud gent esforçada que més enllà de la rigidesa de les formes perd l'oremus amb gran facilitat, i que no negaré jo pas que puguin arribar a escriure papers llegidors. Gent endreçada que és fàcilment recognoscibles per les seves formes sempre polides i per no anar mai despentinats. Però, si us plau, o una cosa o l'altra, que prou empipador resulta que un cop enlairat, sigui el propi autor qui s'entesti a fer-te aterrar tan si com no, no fos cas que jo que sé.