En el fet que jo sigui metge i vostè un dement, no hi ha ni moralitat ni lògica, es tracta només de pura casualitat.
Són les de més amunt paraules del protagonista d'El pavelló núm. 6, de Txékhov, dites en animada conversa amb un dels seus pacients. El protagonista, no cal dir-ho, és metge, i el pacient, és clar, un dement. Però més enllà de les particularitats de la narració de Txékhov, on el propi doctor acabarà sent tractat de dement, l'afirmació del metge no és irrellevant ni anacrònica, ans el contrari, no només la trobo d'un cabdal que esborrona, sinó que traspassada a l'actualitat podria venir a dir que en el fet que jo visqui amb la placidesa que visc, i vostè sigui un immigrant indocumentat que creua la Mediterrània com bonament pot, no hi ha ni moralitat ni lògica, es tracta només de pura casualitat.
Però, és ver que tot depen de la casualitat? que el propi esforç no serveix de res a l'hora de viure? o, al revés, és ver que tot depen del propi esforç? que la contingència de les circumstàncies que ens són externes poc poden davant la pròpia determinació? Malauradament, hom s'acostuma a prendre amb excessiu entusiasme la defensa o la negació de les paraules del bon doctor, talment les coses només poguessin ser blanques o negres, certes o falses, desitjables o indesitjables, possibles o impossibles. I escoltant als que no callen es fa evident que sí, que les coses només poden ser blanques o negres, certes o falses, desitjables o indesitjables, possibles o impossibles, de tal guisa que hom acostuma a servir-se de la seva part de raó per atacar la part de raó contaria, doncs res de més estimulant que una bona brega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada