dimarts, 5 de març del 2019

Mimashō ka

Cada dia, en despertar-me i obrir els ulls, i encara més en obrir la porta i sortir al carrer, tot allò que m'envolta se'm mostra i se'm fa present: la filera de mèlies, la vorera de panot, la botiga de queviures caducats del davant, el banc on acostumen a dinar i fumar les dependentes de la perruqueria del costat, la bugaderia de l'altra banda, les botigues de llaminadures, el cinema, les obres de l'avinguda de la riera de Cassoles... i també els innúmers desconeguts i els pocs coneguts i saludats que ben decidits es desplacen d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, talment el seu viure tingués algun sentit.

Però, verament se'm fa present tot allò que me'envolta i se'm mostra? o, tan sols, la idea que ja m'he fet sobre tot allò que m'envolta i se'm mostra? i, si és així, hauria de provar d'escatir què hi ha més enllà del meu pensament? o tal vegada és millor fer via i anar encaixant tot allò que m'envolta i se'm mostra amb la idea que ja m'he fet de tot plegat? I vós, hipotètic i desvagat lector, en llegir-me, entomeu les meves paraules talment el que aquestes potser signifiquen, o més aviat les encabiu dins allò que creieu que acostumo a escriure?

Tot plegat, és clar, tan sols és retòrica, parlar per no callar, talment mirar, veure, no fos, tan sols, recordar.