Okitai desu

A la Gran Ciutat restem impressionats. Les nostre mirades es perden per monumentals edificis d'impecable construcció, per aparadors amb promeses de plaers infinits, per jardins d'inversemblant adjectivació. Els carrers són nets, els ciutadans discrets, i tot ens deixa bocabadats. Tan bocabadats que, en un descuit, algú ens furta la càmera de fer fotos, que trobem a faltar en voler retratar alguna meravella. I al llarg del dia, entre admiració i admiració, també ens manlleven cartera i rellotge, moneder i xavalla, documents i doblers, tots. Fins que a entrada de fosc trobem a faltar la bossa del cotxet, on només hi ha bolquers i roba bruta, i, tot seguit, també falta la petita A., que algú ha degut prendre aprofitant un nou descuit. Però no ens podem lamentar, doncs en girar-me, angoixat, cercant a la petita, també desapareix la meva companya. I jo mateix, sense adonar-me'n de res, em trobo del tot nu, enmig dels carrers desconeguts que ara ja no em resulten gaire amables, encara menys quan se m'apropen dos homes vestits amb lluents uniformes, gorra de plat al cap, sens dubte policies, que em parlen amb veus hostils que no entenc, fent ostensibles gesticulacions referides a la meva nuesa, a la meva inadequada indigència, doncs, pel que sembla, a la Gran Ciutat, els que tot ho hem perdut, no som benvinguts.

Yuki

Què els puc dir jo sobre la neu? Que és blanca? Que és freda al tacte? Que està formada per petits cristalls de glaç resultat de la congelació de l’aigua dels núvols? Si fos meteoròleg bé els podria fer una predicció sobre la possibilitat de nevades. I si fos físic els parlaria sobre les seves propietats físiques, si químic, químiques. Si fos aficionat a l’esquí els podria parlar de neu dura o neu tova, neu primavera o neu trepitjada, i si fos esquimal els parlaria sobre mil subtileses que ara mateix ni tan sols sospito. Però jo no sóc meteoròleg, ni físic ni químic, ni aficionat a l’esquí ni inuit... i de la neu, si volen, només els hi puc dir que és blanca, freda al tacte, i que està formada per petits cristalls de glaç resultat de la congelació de l’aigua dels núvols.

Però tot això, és clar, vostès ja ho sabien.

Kinō gekijō ni ikimashita

Per una banda tenim els babaus, Jørgen i Thea, i per l’altre els cínics, Hedda i el conseller Brack. Els primers, fent honor al diccionari, no tenen cap malícia ni es malfien de res, doncs tot ho troben bé i es deixen portar dòcilment per altri. Els segons, els seus antitètics, són tot malícia i no es refien de ningú, doncs de tot sospiten i intenten portar als altres allà on ells volen o, més ben dit, a allà on es pensen que volen, que no és ben bé el mateix. Entremig de tots quatre, en una perillosa indefinició, trobem a Eilert Løvborg, autèntic desencadenant de l’obra, Hedda Gabler, d’Henrik Ibsen que, si tenen interès, poden veure, fins al nou de març, a la Biblioteca de Catalunya.

Mō ichi-do itte kudasai

En aixecar la vista el trobo assegut al meu davant, ben a la vora, obrint i tancant la boca, gesticulant amb les mans. Sobtat, ni tan sols em pregunto si fa molt que el tinc al davant, i resto incrèdul, també admirat, com un entomòleg davant del més inversemblant dels lepidòpters, sense entendre res del que fa o del que diu, doncs sembla que parla.

De sobte s’aixeca i se m’atansa encara més, prenent amb força la meva destra, que resta presonera dins la seva, encara més quan afegeix l’esquerra i comença a bellugar totes tres mans amunt i avall en una encaixada excessiva. Finalment m’allibera la mà, fa mitja volta, i se’n va.

I un cop sol no puc estar-me de pensar que, potser, tal com ja havia llegit, sí que és cert que hi ha gent (estranya, sens dubte) que, enlloc d’escriure, parla, alhora d’intentar comunicar-se.

Nyūsu

Befesa Medio Ambiente, participada en un noranta-set per cent per Abengoa, ha anunciat un benefici en l’exercici del passat any dos mil set de quaranta-set milions sis-cents quaranta mil euros, un resultat superior en un cent dos per cent als beneficis de l’exercici anterior. En bona mesura, aquest augment és degut a la integració en el compte de resultats dels números de l’empresa sueca BUS, que Befesa va adquirir mitjançant una Oferta Pública d’Adquisició el quart trimestre de dos mil sis. Per àrees de negoci han augmentat els resultats en el reciclatge d’acer i galvanitzats, en la gestió de residus industrials, i en la potabilització i distribució d’aigua. Només la divisió de reciclatge de residus d’alumini ha vist disminuir les seves xifres per una davallada en el preu de l’alumini. El mercat ha recollit aquests resultats, superiors als esperats pels analistes, amb una alça del cinc coma trenta-dos per cent en la cotització de les seves accions, amb l’intercanvi de quaranta-un mil tres-cents vuitanta-dos títols. Enguany, les accions de Befesa porten acumulada una caiguda de l'u coma trenta-vuit per cent.

Chotto matte kudasai (V)

El senyor dErsu_, suposo. I jo, sorprès, doncs la seva és una visita que mai s'espera, assenteixo en silenci, contrariat. Vinc a buscar-vos; ja m’imagino que no m’esperàveu, però això va com va; comporteu-vos amb dignitat i anem, que porto pressa, afegeix, alhora que em mostra el rellotge de sorra que duu a la mà esquerra. Anem... doncs sabeu, a mi tot això poc que m’agrada, responc, fent un gest ambigu amb el braç. Em sorpreneu, normalment la gent es fa pregar, em respon ell, certament sorprès. Oh, és natural, tenen por al desconegut, i, a més, aquesta indumentària vostra, dalla i capot negre, poc ajuda. De tota manera, i no són raons de mal pagador, tinc a la companya a sopar fora amb unes amigues i encara he de banyar a la petita i donar-li el sopar. No ho podem deixar per a més tard, quan ella hi torni? goso proposar. Impossible, els divendres a la nit vaig de bòlit, alcohol, psicòtrops, velocitat, un còctel temible, s’excusa ell. I demà? pregunto. Tampoc, fins dilluns estaré enfeinat amb un terratrèmol al Perú. Però dilluns no puc, penso, que tinc una visita d’obra; dimarts haig d’estar per la nena, dimecres visitem una bressola, dijous tinc la tarda compromesa amb un client i divendres anem al teatre, Hedda Gabler, d’Ibsen. Mireu, em deixeu la vostra targeta i quan tingui un moment us faig un truc i ja ho trobarem, potser passat Setmana Santa, li proposo, i ara, si em perdoneu, tinc tant per fer.

Kochira wa Queirós-san desu

Al llarg de més de set-centes pàgines Queirós ens ofereix una magnífica història amb aires de tragèdia clàssica, però sense tragèdia, és clar, que Lisboa no es Tebes. Una història que es desplega enlluernadora, sense amagar en cap moment les seves cartes, doncs de bon inici podem imaginar perfectament el final. Però ens equivocaríem si penséssim que Els Maia és aquesta història d'adulteri i incest, de desvagats i diletants, de fatxendes i politicastres, doncs el veritable prodigi de la novel·la és el darrer capítol, un cop tot ja ha passat. Trenta-una pàgines en les que Carlos i Ega passegen pels familiars carrers de Lisboa recordant els llocs comuns de la seva joventut, reconeixent no ja el seu fracàs, sinó la ridiculesa dels seus anhels, de qualsevol anhel, fins que Queirós, trapella, els fa sortir esperitats rere un tramvia, doncs fan tard, un cop que tots dos han convingut que la teoria definitiva de l’existència és no córrer al darrere de res.

És el mateix que recordo d'una altra novel·la memorable, L'educació sentimental de Flaubert, també amb un final de derrota inevitable, quan tots dos protagonistes, Frédéric i Deslauriers, recorden el dia més feliç de les seves vides, aquell en què, ben joves, van al bordell del seu poble a perdre la virginitat, però els nervis i la por els fan fugir corrents.

Kyō no kakimono (IX)

A casa, al carrer, caminant o esperant l’autobús, sempre, en tot moment, fabulo. Obvio l'incognoscible món exterior i construeixo històries inversemblants que no tenen cap fonament, no més que ficcions per passar l’estona. Però tanta és la seva força, la meva debilitat, que m'engresco i arribo a pensar que tot plegat potser té algun interès. És per això que acabo per intentar posar per escrit allò que he imaginat, fins que després de no pas pocs esforços tot s’ensorra. De primer penso que potser he oblidat allò que volia escriure, que la història m'ha fugit i que hagués hagut d’aprofitar el moment i escriure-la tot seguit, abans no marxés. Potser per això sempre porto una petita llibreta i un bolígraf a la butxaca de l'abric, per si de cas. Però el problema no és de memòria, sinó d'inconsistència, doncs en posar per escrit, en fixar de manera precisa el meu pensament, aquest revela la seva vacuïtat, alhora que perd la seva única virtut, la volatilitat d'anar d'aquí cap allà, tafaner i capriciós, certament inconsistent, però lliure.

Shiro ni sumitai desu

Vull viure en un castell. I no em refereixo a viure en un edifici de pedra tosca bastit d’alt d’un turó, o envoltat d’un fossar ple d’aigua, amb merlets i finestres estretes, baluards i muralles, pont llevadís i abundants reserves d’oli per llençar, prèviament bullit, sobre les visites. No, i ara. No tinc cap interès en viure en un edifici de pedra, sigui tosca o polida; i no em fa res si el meu habitatge no és d’alt d’un turó, i de cap de les maneres el vull envoltat d’un fossar ple d’aigua, ple també de molests mosquits, dípters nematòcers culícids. Tampoc vull merlets ni finestres estretes, doncs vull cambres lluminoses i ventilades. I no vull cap pont llevadís, de molest grinyol i discutible practicitat, ni vull malbaratar oli, que es paga a més de tres euros el litre, si és d’oliva.

Només vull viure en un castell.

Kore wa hon desu ka

A raó d’un per pàgina, i de pàgines hi ha més de set-centes, trobo tot tipus d’errors, d’habitud la manca del preceptiu espai en blanc entre paraules. També trobo salts de línia on no correspon, línies de text repetides, línies senceres amb les paraules encadellades sense cap espai en blanc, talmenthaguéssimdescriuresempredaquestamanera, i, potser per compensar, paraules arbitràriament separades, ai xí. Sens dubte, i mirin que jo sóc amic del dubte, puc afirmar que l’edició de Els Maia publicada per l’editorial Funambulista és, de llarg, el llibre amb més errates que mai he tingut a les mans.

Una descurança en la feina per part de l’editorial que no es mereix l’autor, l’excel·lent Eça de Queirós; ni el traductor, el senyor Manuel Lobo; encara menys els lectors, entre els que m’incloc, a qui se’ls deu un respecte que la indústria editorial sembla haver oblidat darrerament. Cues de pansa, doncs, pels senyors funambulistes.

Utamasu

Margarideta lleva’t de matí, que ja és de matinada! Margarideta lleva’t de matí, de seguit vés-te a vestir, cantussejo camí de casa, prou em llevaria jo, si sabates en tinguera; prou em llevaria jo, però sabates no tinc, no, sense fixar-me en el camí, que faig de memòria, Pere va a la plaça, Pere ja n’hi compra, Pere ja se’n torna, Pere ja és aquí!... m’animo, accelerant el pas, sobtat que les sabates es comprin al mercat, Margarideta lleva’t de matí, continuo, enllaçant final i principi una i altra vegada, fins que arribo a casa, on beso a la companya, encara cantant, Margarideta lleva’t de matí, en veu baixa, això sí. I canto tot preparant el dinar, a taula enmig de la conversa, omplint el rentavaixella, dibuixant a l’ordinador, parlant per telèfon, banyant a la petita, prenent-me la sopa, rentant-me les dents, mirant la televisió, llegint a la sala, ajagut al llit, expel·lint orina, dormint, sempre, a tot hora, fins i tot, com bé han pogut comprovar, aquí, ajuntant paraules, Margarideta lleva’t de matí, que ja és de matinada! Margarideta lleva’t de matí, de seguit...

Kochira wa Filoctetes-san desu (II)

I si Filoctetes hagués dit no? I si Filoctetes hagués estossinat el cap d’Ulisses i s'hagués posat al servei del bon rei Príam, senyor de Troia?

Aleshores, Ulisses mai hagués tornat al seu palau alt de sostre; ni Eneas hagués fugit d’Illion travessant la mar; ni Agamèmnon hagués mort a mans d'Egist en tornar a Micenes, doncs mai no hi hagués tornat; ni Orestes hagués venjat la mort del seu pare amb l’assassinat de la seva mare; ni el fill d’Hèctor, tan sols un infant, hagués estat precipitat muralla avall amb el lleig propòsit de llevar-li la vida... doncs els troians, un cop morts tots els aqueus, haurien guanyat la guerra.

Aleshores, ni Homer ni ningú no hauria recitat mai els bells hexàmetres de l’Odissea, ni Virgili hauria escrit l’Eneida, ni Eurípides les Troianes, ni Esquil l’Orestiada... si Filoctetes (trist figurant d'una ficció) hagués dit no, la literatura, tal com la coneixem avui dia, no existiria. O, si més no, vostès s'haguessin estalviat les sobreres cent setanta-una paraules anteriors, títol inclòs.

Kyō sai o mimashita

Aquest matí m’he trobat un rinoceront al carrer Casp, ja saben, un mamífer perissodàctil de la família dels rinoceròtids, d’imponent presència i espectacular banyam. Potser, en començar a llegir el text, han pogut pensar que el que m’he trobat ha estat una reproducció d’un rinoceront, de pelfa o de plàstic, feta per goig de la canalla, que a algú li ha caigut quan caminava per la vorera. Però no, m’he trobat un rinoceront de veritat. Jo no acostumo a fer gaire esment d’allò que trobo o veig pel carrer, pel molt estrany que sigui, doncs m’agrada respectar la intimitat de tothom i comportar-me amb discreció, però trobar-se un rinoceront passa de mida. És per això que he restat palplantat al seu davant, amb els ulls ben oberts i sense saber que fer: passo pel seu costat o no passo? Canvio de vorera o giro cua? Aviso a un guàrdia? Com que portava pressa he decidit passar pel seu costat intentant no fer soroll (diuen que els rinoceronts tenen l'oïda molt fina però són curts de vista), però l’animal m’ha degut intuir, o potser m’ha ensumat, i girant la testa cap a mi m’ha preguntat molt educadament per la casa Calvet. Jo ja estic acostumat a què em preguntin per la casa Calvet, doncs per ser una obra del senyor Gaudí és prou discreta, i molts turistes, d’habitud japonesos, no la saben veure tot i tenir-la al seu davant. El mateix li passava al rinoceront, que era just al costat de la porta del restaurant que hi ha als baixos. Jo li he respost que era al seu davant, i l’animal, molt amable, m’ha donat les gràcies i m’ha desitjat que passés un bon dia. Jo també li he desitjat un bon dia i he continuat el meu camí, pensant que tot això, estaran d’acord amb mi, bé es mereixia unes línies.

Kochira wa Síssif-sama desu (III)

Diuen que Síssif, el més astut dels mortals, fou condemnat a arrossegar un enorme roc fins dalt d'un turó. Tan ingrata penitència, però, mai era satisfeta, doncs el roc sempre rodolava pendent avall i Síssif havia de recomençar, un i altre cop, per tota l'eternitat, la seva impossible missió. Però, quin era exactament el càstig?: la inutilitat de la tasca? la seva impossibilitat? la infinita repetició? o potser la infinita repetició d'una tasca inútil i impossible? però, la infinita repetició de tasques inútils i impossibles és un càstig? estem tots, doncs, castigats? O potser, com afirma l'insensat, Síssif no fou castigat i tot plegat no fou més que una manera de mantenir-lo ocupat per a què el seu enginy no tornés a entabanar als Déus?

Ahir, amb altres coses al cap, vaig tornar a Síssif, i no vaig pensar ni en el roc ni en el turó, ni en inutilitats ni en impossibles, només en Síssif anant costa amunt arrossegant el roc, costa avall corrent rere la pedra, costa amunt de nou, costa avall, costa amunt, costa avall... i per una vegada vaig sentir pietat, commiseració, compassió, llàstima, sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres, per algú que, potser, no era jo.

Shōsetsu

Un home amb bigoti recolzat al respatller d’un seient que parla amb una dona amb ulleres. Una noia d’aspecte eslau que llueix un enorme braçalet de bijuteria al canell dret. Una noia de cabells rossos que escolta música a través d’uns auriculars. Una dona amb ulleres fosques agafada a la corretja d’un gos pigall. Un xinès que tragina un farcell de dimensions considerables. Un home de cabells curts i rossos amb una gran maleta. Una noia amb un mínim de cinc pírcings a la cara. Un noi amb evidents problemes de salut mental. Un matrimoni de jubilats que parla en veu baixa. Un home que llegeix un llibre de llom vermell. Quatre adolescents que parlen a crits. Un home de cabells, pell i ulls negres. Una dóna amb un mocador al cap. Dos nens amb carteres escolars. Dos homes que parlen en rus. Tres homes sense corbata. Una parella de japoneses. Un pare amb la seva filla. Un home amb corbata. Un noi amb trenes. Un mendicant. Sis dones.

I tots, al llarg de dues parades, prenen una efímera existència en esdevenir personatges de les meves ficcions, fins que a l’arribar a Tetuan davallo del vagó i apresso el pas, abandonant trenta-vuit personatges i un gos, com qui estripa un full guixat que no porta enlloc.

Gyakusetsu

El silenci, en tant que absència de tot so o soroll, ens és insuportable, dotats com estem del sentit de l'oïda, que transforma en agradables i imprescindibles sensacions els moviments ondulatoris generats per la vibració de certs cossos; alhora que el silenci, en tant que fet de no expressar el pensament per paraules o per escrit, ens és indispensable, doncs res de més vergonyant que les opinions, pròpies o alienes, fora de les quals res no podem dir. És per això que aquí podran vostès trobar tota mena de sons, i fora de la seva sonoritat, de la més o menys agradabilitat en la seqüència vibratòria que capti la seva oïda, no esperin trobar res, doncs qualsevol cosa que jo pugui dir, la dic empès per les seves qualitats sonores i resta mancada de qualsevol contingut, talment una salmòdia, el més gratificant dels gèneres literaris.

És per això que els prego que, en la mesura del possible, tinguin la bondat de llegir-me en veu alta i no parin mai esment en res del que dic.

Watashi wa achira desu ka (IV)

Avui, un cop més, m’he creuat amb nombrosos desconeguts. Tants, que no m’hi he pogut estar i, en hora fosca, encuriosit per aquest misteri que són els altres, m’he aturat davant una noia de cabells curts. L’he mirada als ulls, l’he ensumada, he llepat la seva pell, i amb un petit trempaplomes li he fet un tall al coll, per veure si sagnava. I sí, ha sagnat com hagués sagnat jo, la seva pell era salada com ho és la meva, feia olor de net i els seus ulls eren marrons, com ho són els meus. Enfebrat, amb passió d’entomòleg, ho he anotat tot en la llibreteta que sempre duc, i m’he apressat a prendre mostres de la seva saliva, de la seva sang, de la seva pell, fins que he hagut de marxar cuita-corrents, doncs en resposta als seus crits han començat a aplegar-se altres desconeguts al nostre voltant, que solidaris amb la noia, em fitaven amb malvolença.

Demà, de nou en hora fosca, tornaré a sortir, i només espero tenir més sort per poder completar, en la privadesa d’algun racó, els meus estudis.

Watashi no tokei

Avui he somniat que em volien prendre el rellotge, un bonic Hamilton de la sèrie Khaki. Jo em trobava en dificultats i necessitava l’ajut d’un desconegut, que exigia el meu rellotge com a pagament pels seus serveis. Escandalitzat, jo considerava que el seu ajut (un acte humanitari) havia de ser de franc, donades les circumstàncies, i li feia notar que la corretja del rellotge estava molt deteriorada (tant és, responia ell, la canviaré) o que el model que jo portava era de senyora, i que si bé a mi ja m’esqueia, doncs el meu canell és ben escanyolit, a ell li quedaria ridícul, amb aquells braços forçuts (tant és, repetia, l’obsequiaré a la meva esposa). Sense saber que més dir em treia el rellotge i l’hi allargava, però, tan aviat com ell el prenia amb les seves mans, el rellotge començava a perdre peces (petites molles, minúscules rodetes, cargols microscòpics), fins que tot ell es convertia en una sorra fina que se li escolava d’entre els dits. Aleshores jo només havia d’ajupir-me, recollir el rellotge (miraculosament reconstruït) del terra, i acomiadar-me amb educació abans de tornar cap a casa, doncs les dificultats, sembla ser, havien desaparegut.

X-san no monogatari

X. nasqué una xafogosa matinada de juliol mitjançant cesària, doncs venia de costat. Al llarg de cinquanta-quatre anys les seves circumstàncies foren variades i interessants, o almenys tan variades i interessants com ho poden ser les de qualsevol de nosaltres (qui vulgui conèixer els detalls que miri al seu voltant), fins que després d'uns mesos de digestions difícils, gràcies a una exploració endoscòpica, se li diagnosticà un tumor invasiu a la paret de l'estòmac. La biòpsia de les mostres extretes confirmà el diagnòstic i la propagació del tumor, a través dels nodes limfàtics, a fetge i pàncrees. Tres setmanes després, sedat amb morfina per reduir la dolorosa excitació del sistema nerviós central, el cos d'X. deixà de funcionar. Al cap de dos dies el seu cadàver fou introduït en un forn crematori, on restà exposat a una temperatura d’uns nou-cents graus en l'escala d'Anders Celsius al llarg de quatre hores. L’endemà, les cendres resultants de la combustió foren llençades a l'inodor d'una cambra de bany per un parent llunyà, fill d'una cosina, que fou qui s'encarregà dels enutjosos tràmits legals. Dues setmanes més tard ningú ja no recordava que mai hagués existit algú anomenat X., tampoc jo. És per això que, potser, el que acabo d’escriure és ficció.

Hashitte, hashitte

Correm, correm!, sento veus que criden, i tafaner surto al balcó, des d’on veig passar una multitud a la carrera que ocupa tot l’ample del carrer. Correm, correm!, sento que els anima un dels capdavanters, megàfon en mà, fet un bon espinguet. Correm, correm!, arenguen els corredors, que amb roba de carrer o d’estar per casa, algú amb calça curta, encoratgen als badocs a afegir-se a la cursa. Correm, correm!, criden els que s’hi uneixen, curulls d’entusiasme, com qui canta un himne. Correm, correm!, repeteixen els que es veuen arrossegats per la riuada, acceptant estoics l’inevitable, que hi farem. Correm, correm!, sento les veus dels forts que encoratgen als febles, no fos cas que defallissin, doncs gran és l’esforç. Correm, correm!, bramen veus autoritàries, que amb gest violent empenyen als que no poden més, que van d’aquí cap allà, entrebancant-se. Correm, correm, intueixo que gemeguen alguns, d’esma, només per dir alguna cosa abans de caure. Correm, correm, sento el ressò de les veus, un cop els corredors han passat, deixant rere seu les despulles dels que no han pogut més. Correm, correm, cantussejo cofoi, alhora que torno cap endins, a deixar passar la tarda.

Bloger wa nan desu ka

Cridem palplantats al bell mig del carrer o amagats rere una bústia. Cridem frases simples o compostes, coordinades o subordinades. Cridem la llista de la compra o la carta als Reis d’Orient. Cridem anhels o desenganys, somnis o frustracions. Cridem bells pensaments o lúbriques obscenitats. Cridem paraules agudes, planes o esdrúixoles. Cridem sons guturals o nostrats fonemes. Cridem educadament o amb grolleria. Cridem en bell català o en japonès. Cridem a qui ens escolta i a qui no. Cridem monosíl·labs àtons o tònics. Cridem amb veu clara o rovellada. Cridem en vers o en prosa. Cridem obvietats. Cridem a tothora. Cridem a tothom. Cridem.

I un cop envoltats de passavolants desvagats, de queixosos veïns, de periodistes tafaners, de comprensius familiars, d’incondicionals amics, de soferts coneguts, de setciències que ens volen esmenar, de deixebles amatents, d’acrítics admiradors, de turistes tafaners, de policies uniformats, de maldestres babaus, de venedors de fum, de trols busca-raons, de polítics interessats, de peixos grossos i petits... comptem la rotllana i mostrem-nos satisfets, contents, cofois, encantats, entusiasmats, exaltats, apassionats, encoratjats, embriagats, coratjosos, afalagats, envanits, genials, adulats, vanitosos, envejosos, orgullosos, superiors, autoritaris, dictatorials, demiürgs, condescendents, paternalistes, comprensius, humans.

I serem blogers.

Kyō go-han o tabemashita

En aixecar la vista del llibre, assegut a la sorra, veig una, dues, tres, deu, quinze, vint, fins a vint-i-set veles al meu davant, que es desplacen paral·leles a la línia de costa, mar endins, impulsades per la força del vent. En altre temps jo m’hagués aixecat espaordit i hagués corregut a donar l’alarma, si és que encara cap campana no repicava alertant del perill moro. Cames ajudeu-me hagués corregut terra endins fugint del captiveri, o m’hagués refugiat, enmig de bons cristians, rere els sòlids murs d’alguna torre o mas fortificat, a on, tots a una, haguéssim plantat cara al pirata, lluitant per les nostres incertes vides.

Avui, però, he vist passar les veles, sens dubte una regata, sense fer-ne esment, i l’únic maldecap ha estat decidir a on, d’entre l’amplia oferta de la zona, anàvem a fer un arròs.

Watashi desu (VII)

Avui, ja em perdonaran, faré trampa. El que a continuació llegiran, a diferència de tot el que han pogut llegir fins ara aquí, no ho hauré escrit jo. És més, per estalviar-me feina i perquè no m’acusin de plagi, al Cèsar el que és del Cèsar (Mt 22, 21-22), em limitaré a posar tot un seguit d’enllaços, fins a cent, perquè puguin llegir, si així els hi plau, fins a cansar-se. Dit això, endavant.

01 02 03 04 05 06 07 08 09 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 98 99 100

Do-yōbi ni Laie ni ikimashita

Dissabte, vigília de reis, visito Laie, on l’atzar em retorna als anys infantils en què la màgia d’orient ho feia tot possible, fins i tot que a la taula de novetats trobi el millor dels regals, els Maia, d’Eça de Queirós, editat en llemosí per Funambulista, segell editorial domiciliat a la bonica ciutat de Madrid.

I camí de casa, encara escèptic, no puc evitar de pensar que empeny a una empresa madrilenya a perdre diners en l’edició d’una traducció al català d’un clàssic de la literatura portuguesa del segle XIX, doncs no tinc ganes de pensar com és possible que, del 1888 ençà, any de publicació de l’original portuguès, cap editorial catalana hagi tingut la mateixa pensada.

Kyō no kakimono (VIII)

Entre allò que aquí es pot llegir i jo mateix, que sóc qui ho escriu, hi ha una certa distància: un interval indeterminat que va i bé segons les circumstàncies, que em porten al seu caprici d’aquí cap allà i d’allà cap aquí. Ja ho saben, panta rei, que digué el savi. Però, de la mateixa manera que un rellotge aturat dóna bona hora dos cops al dia, tot i la ridiculesa que suposa identificar-se amb les pròpies opinions, en alguns instants, afortunadament pocs, trobo que allò que he escrit es correspon amb tota exactitud amb allò que crec (que crec, insisteixo, no pas que penso), i és aleshores que em sé presoner de les meves paraules, i anhelo, com qui és tancat a presó, la llibertat del silenci.