dilluns, 1 de febrer del 2010

Okashī no densha

El desconegut avança amb pas decidit, la vista fixa al front i una mirada que esparvera. I és tanta la determinació que mostra en el seu avanç al llarg del comboi dels ferrocarrils metropolitans, que no puc més que admirar-me d'allò que passarà quan arribi al final del tren, un cop creuats tots els vagons. Aturar-se no sembla possible, i encara que sigui tancada amb clau, m'imagino al desconegut esbotzant la petita porta de la cabina del conductor d'una forta puntada de peu, trencant el vidre de la finestra d'un cop de cap, i prosseguint la seva marxa per davant del tren fins arribar al final de la línia, que ell mateix s'encarregarà de perllongar amb vigoroses manotades que aniran esmicolant la dura roca del subsòl. I gràcies a l'esfèrica forma del sòlid cos que ens agombola en el nostre peregrinar per l'univers, i a la precisió d'una imperfecte trajectòria circular, imagino al desconegut fent voltes i més voltes al voltant d'un punt relativament fix anomenat centre per sempre més, talment complís algun lleig càstig imposat pels Olímpics, doncs res de menys plaent als Déus que la folla determinació del mortals.