dissabte, 5 de juny de 2010

Kochira wa Magris-san desu

El fet de representar alguna cosa, per a un escriptor, pot ser perillós (...). Pot reduir a sotmetre a valors superiors i a exigències morals l'anàrquica veu de la poesia, que de vegades és necessàriament negativa, disgregadora, nocturna. Representar implica en certa manera donar veu a una positivitat, mitigar la tragèdia, eludir la Medusa. Escriu Claudio Magris al postfaci de l'edició de l'illa, de Giani Stuparich, que acabo de llegir.

Em complau compartir el significat de les paraules del senyor Magris, doncs, si parlem de literatura, quin valor pot ser superior a l'anàrquica veu, no pas de la poesia (entelèquia que poc significa per a mi) sinó del poeta? És potser per això que tot escriptor, si considerem escriptor a aquella persona que no pot viure sense escriure, segons la definició que Rilke ens ofereix a la primera de les seves cartes a un jove poeta, no pot servir a res ni a ningú, ni, sobretot, a cap idea, doncs res de més banal que un escriptor al servei d'una idea, d'una causa, i encara més si aquesta sembla noble i, d'alguna manera, desitjable.

Cap comentari: