dijous, 21 de juny de 2012

Kaiwa desu ka

Vós vareu ser a Cefís, oi? em demana Jota, amb qui coincideixo a la bacallaneria de sota el mercat. Cefís? m'exclamo sorprès. Sí, dErsu_, la batalla de Cefís, m'insisteix Jota. Però Jota, com voleu que hagi estat a la batalla de Cefis? n'han passat set-cents anys, des d'aleshores, provo d'explicar-me. I? insisteix ell. I?... no sigueu absurd, fa set cents anys jo encara no havia nascut, sóc en dErsu_, no pas en Matusalem, m'exclamo. És clar, és clar... però, coneixeu els fets? continua Jota. Només el que explica Ramon Muntaner a la seva crònica, la desviació del riu per part dels almogàvers i com els ferrats cavallers francs quedaren enllotats en el fang, essent, tot seguit, metòdicament exterminats, m'explico, tot recordant la ja llunyana lectura de la crònica de Muntaner. I és de fiar, el que escriu aquest amic vostre? continua el poca-solta de Jota. Amic meu, Jota? què us empatolleu! m'exclamo de nou. Què no és amic vostre, aquest tal Muntaner? insisteix Jota. Va, no hi torneu, Jota, us ho prego, tot recordant la seva proverbial niciesa. Però és de fiar, el tal Muntaner? hi torna. No gaire, la seva crònica és una mena d'apologia a major glòria del comte de Barcelona, li explico, talment, anys enrere, m'explicà a mi un erudit historiador. Aleshores tot és fals? s'exclama Jota. Tampoc és això, la historiografia admet com a certa tant la batalla com la victòria almogàver, continuo, tot recordant les paraules de l'erudit historiador. Eren braus, aquests almogàvers, oi? s'exclama Jota. Uns salvatges, l'esmeno. I cridaven allò de desperta ferro! continua ell, sense escoltar-me. Això diuen, convinc jo. A veure com ho crideu vós, em demana sorneguer. Au, Jota, que ja sabeu que no em plau cridar, m'excuso. Doncs crideu fluixet, insisteix ell. Això és un oxímoron, Jota. No es pot cridar fluixet, començo a enutjar-me. I vareu occir gaires enemics, a Cefís? hi torna. Què no, Jota, que jo no hi vaig ser, a Cefis, insisteixo. Estàveu de baixa? sembla que se'n rigui ell. Que no, Jota, que no, que jo no havia nascut! li acabo cridant, per gros enuig meu. Devia ser ben emocionant, la sang barrejada amb el fang i el terror dels francs, del tot indefensos davant la lleugeresa almogàver, continua ell, sord a les meves raons. Molt emocionant, Jota, molt emocionant, hi convinc. Hagués arrancat moltes cabelleres, jo, sembla il·lusionar-se ara. Cabelleres? us confoneu, Jota, això de les cabelleres es de les pel·lícules del far-west, m'exclamo, doncs tot plegat ja passa de mida. Sí, sí, però com heu dit que els almogàvers aquests eren un salvatges, he pensat que també arrancaven cabelleres, mira de justificar-se. Docs mireu, Jota, el costum d'arrancar cabelleres va ser introduït pels civilitzats occidentals, entre els aborigens amerindis. En la guerra entre francesos i anglesos cada bàndol tenia tribus aliades que cobraven pel nombre de cabelleres que presentaven, li explico, talment un altre docte historiador m'explicà a mi, també, temps enrere. Aleshores els almogàvers anaven a preu fet? em demana el molt beneït. A preu fet? li pregunto, sense ni tan sols sorprendre'm. Sí, clar, si no arrencaven les cabelleres, és que no cobraven per peça, m'argumenta no sense una certa lògica, impròpia d'ell. Teniu raó, Jota, no cobraven a tant la peça, reconec. Tenien un sou fix? em demana de cop i volta seriós. No ben bé, el que s'estilava aleshores era el pillatge. Els guanyadors arrambaven amb tot el que podien, concloc, ja fart. Vatua, dErsu_! crida Jota, curull d'entusiasme. Sí, Jota, vatua.