Elna ni ikimashita

Avui fa quatre anys vaig visitar la Maternitat d'Elna. De la visita, recordo el català amb què parlava la persona que ens va atendre a la recepció, una de les poques persones que ens va parlar en català al llarg dels pocs dies que passàrem al Rosselló, amb l'habitual fonètica del nord i la manca d'accents esdrúixols. També recordo algunes de les sales, força envellides, i la mirada del professional que soc no va poder evitar d'identificar alguna de les evidents patologies que afectaven l'edifici. Com que jo ja coneixia la història de la maternitat i de la seva fundadora, la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, la visita tampoc em va fer descobrir res que no conegués, i tot plegat es va limitar a un agradable recordar.

Un agradable recordar que és el que ara mateix també faig, en recordar que avui fa quatre anys vaig visitar la Maternitat d'Elna, i que de la visita recordo el català amb què parlava la persona que ens va atendre a la recepció, i etcètera.

Futatsu no monogatari

Fa molts anys, quan potser era jove, vaig provar d'escriure dos relats que en el fons eren un. Van resultar uns relats molt prims, on tot era anècdota i el pinyol final era d'una obvietat ridícula. El cas és que a les pàgines del que ara mateix estic llegint, un relat potser autobiogràfic d'un escriptor grec que va emigrar a Suècia, acabo de retrobar ambdós relats en un dels paràgrafs, quan la veu narradora fa estada en un hotel anomenat Tàrandos, a la petita ciutat de Sveg, al nord de Suècia. Diuen així, en paraules de Theodor Kallifatides:

Fa poc que ha sonat el telèfon. Era una finlandesa que demanava per un tal Marko Lechtonen. Per un moment he sentit la temptació de dir-li «soc jo». Què hi podíem guanyar, què hi podíem perdre?

Sayaendō o tabetai desu

Moltes gràcies, bon home, em diu, per acomiadar-se, el caixer de la fruiteria que m'atén, un cop he carregat la compra al sarró i em tombo per sortir. I és indignat pel qualificatiu que m'adreça, aquest bon home ignominiós, que m'haig de controlar per no transformar-me en drac i volatilitzar-lo amb la meva colera, colera sempre justa, sempre necessària, sempre mesurada. Però clar, em dic, si em transformo en drac faré una destrossa important, de manera que aquesta fruiteria que em resulta tan convenient deixarà d'existir. Molt millor, també em dic, prendre l'esmolat glavi i esventrar aquest malànima curt de gambals. Però és en fer el gest que m'adono que ja soc fora de la botiga, que el moment ha passat, que l'oportunitat ha estat perduda, que la còlera s'haurà d'ajornar. De manera que tombant pel carrer de casa em demano que en faré dels tirabecs comprats, si de cas els afegiré a una sopa, si els couré al vapor, o si els saltaré amb uns cigrons i una punta de bitxo.