Kako, genzai, mirai

Hi ha un temps en què les inevitables insatisfaccions del present són fàcilment alleugerides per les llamineres promeses d'un futur millor. Després, a mesura que el futur va esdevenint present i passat, les promeses es revelen com el que tota promesa sempre és, no més que un miratge fictici i il·lusori d'impossible i sovint indesitjable assoliment. I un cop perduda la confiança en un futur millor, bé cal cercar un nou consol a les inevitables insatisfaccions del present i, com no pot ser altrament, aquest nou consol només pot trobar-se en el record d'un passat que si bé és tant o més fantasiós que qualsevol futur, mai no tindrà la indelicadesa de fer-se present.

Subete ga yasui desu ka

Tinc facilitat per bastir estructures que endrecin en el meu pensament el món que m'és exterior. Estructures que en cap cas no pretenen entendre o descriure de manera exhausta i precisa la suposada existència empírica o racional de tot allò que en algun moment em pot arribar a envoltar, sinó, tan sols, oferir-me una primera i apressada orientació per provar de no extraviar-me dins la ingent vastitud del coneixement. Però aquesta meva facilitat de seguida se m'acostuma a fer carregosa, en ser-me després molt difícil d'abandonar la confortable seguretat que aquesta primera aproximació m'ofereix. I crec que és per això que se'm fa tan difícil encarar el repte de provar d'anar més enllà i aprofundir en res, de manera que acostumo a restar sempre arrecerat allà on ja sóc, presoner d'unes estructures que més que fer-me possible el coneixement me'l fan fàcil, cosa que, convindran amb mi, no és ben bé el mateix.

Tomato o tabetai desu

I enguany, que fa un estiu com els d'abans, aclaparador i asfixiant, ben lluny de les esquifideses tèrmiques dels darrers anys, pensava jo que com a justa i obvia contrapartida les botigues de queviures posarien a la venda uns tomàquets sensacionals. I si bé és cert que n'he trobat uns, barreja de cor de bou i Montserrat, de polpa plena i aroma intensa, pel que fa al gust encara no n'he tastat cap que em compensi ni la calorada ni el preu satisfet, doncs fins a sis euros el quilo n'he arribat a pagar, per uns tomàquets que quan no eren insípids resultaven farinosos. I tant era la varietat, si fins i tot al tomàquet pebrot que tant em va plaure l'estiu passat enguany no li he sabut trobar el què. Només els xerri de la botiga aquella del carrer Muntaner amunt, de procedència francesa, continuen essent excel·lents, malgrat que la migradesa de la seva mida em desplau i els trobo indignes de qualsevol amanida com cal. Em resten per tastar els rosa de Barbastre de la botiga de vora l'escola Suïssa, però el darrer cop que m'hi vaig passar els tenien massa madurs. Ja fora ridícul que amb un estiu com aquest calgués esperar a l'arribada del fred per trobar uns tomàquets excel·lents, si és que els raf, un cop més, no fan figa.

Dare ga kangaemasu ka

No pas gaire sovint, però sí de tant en tant, hom acostuma a ensopegar amb certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulta colpidores. Idees que s'acostumen a ensopegar en allò que ens plau anomenar literatura, dins les paraules d'aquells pocs autors que ens ofereixen alguna cosa més que no pas l'anecdotari propi de cada moment. És aleshores que en la nostra comprensible turpitud acostumem a errar-nos en creure que l'autor que ens ofereix la idea de torn és quelcom més que un molt meritori escrivent (algú que recollint una tradició prèvia l'embolcalla de bell nou per oferir-la als seus coetanis), talment l'esmentada idea hagués nascut amb aquell que ha tingut la gentilesa d'oferir-nos-la. I de vegades sí, que qui té la bona pensada és qui la posa per escrit de manera escaient, però si m'atenc a la meva sempre limitada experiència, en tota la literatura del segle vint que jo conec només he trobat el cas d'un escriptor que es pugui considerar autor de les idees que exposa, que seria el cas de Kafka, encara que no està de més recordar que Kafka escrivia al dictat d'una misteriosa veu que només ell sentia. Tota la resta, inclosos els meus admirats Buzzati o Walser, no han fet més que repetir des de la pròpia experiència el que altres ja havien dit, gros encert, perquè hi ha coses que bé paga la pena de ser repetides, com ara certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulten colpidores.

Girisha-jin wa rippana hito desu

Els grecs són admirables. Ho eren ja fa tres mil anys i encara ho són ara. I no pas per haver votat a aquesta mena de tafur desvergonyit que vendria a sa mare per un plat de llenties caducades i mal cuinades. No, no pas, i ara. Els grecs són admirables per la seva exemplar negativa a pagar qualsevol tipus d'impost. Ja ho vaig escriure aquí, tota moneda recaptada per una administració pública és una moneda malbaratada, cosa que els grecs saben pou bé, i per això, del primer a l'últim, del més adinerat al més pelat, del més jove al més gran, del més espavilat al més babau, ningú en aquell país no paga cap impost. I per això la resta d'europeus, una colla de barruts que sí que paguem mil i un impostos, estem farts de ser els cornuts que paguen el beure. I aquest és el tema, no pas cap pujada d'un iva que ningú no paga, ni cap retallada d'un serveis públics inexistents, i encara menys cap qüestió de dignitat o de suposada oposició a un sistema econòmic tan satisfactori com ho és el liberal. L'únic tema en qüestió és saber si la resta d'europeus som tan soques com per deixar-nos entabanar per enèsima vegada pels grecs, o si els fotem fora d'una vegada.

Però, no ho dubtin pas, tant en un cas com en l'altre, els grecs no pagaran mai res.

Watashi wa kangae ga arimasu

Al llarg del dia d'avui he restat captiu de l'habitual prepotència de les idees. Ja de bon matí, i per contingents circumstàncies que ara no venen al cas, una certa idea s'ha fet lloc en el meu pensament i en poca estona l'ha monopolitzat del tot, de tal manera que fora de la representació mental que ella em proposava cap altre pensament no m'era possible. Si almenys hagués estat una bona idea... però ca, no era més que un batibull de temences i maldecaps que no feien més que inquietar-me l'ànim i enutjar-me l'humor, de tal manera que qualsevol que avui hagi intercanviat dues paraules amb mi haurà sortit escaldat per l'agror del meu capteniment i l'hostilitat de les meves respostes. Però més enllà dels ombrívols pensament amb que m'ha omplert el cap, el més enutjós ha resultat la seva abusiva omnipresència, el seu egoisme, la seva incapacitat per acceptar qualsevol altra pensada, la seva voluntat asfixiant i anihiladora de tot allò que no fos ella mateixa. I ni que la idea que avui m'ha monopolitzat hagués estat una idea feliç i encoratjadora, o útil i profitosa, enginyosa o captivadora, la supèrbia de la seva exclusivitat m'hagués igualment aclaparat, talment no ja el món, sinó tan sols les meves banals circumstàncies, poguessin reduir-se a la migrada esquifidesa de la primera bestiesa que m'omple el cap.

Watashi wa sutoikkuna desu ka (II)

De la immensitat que espanta Pascal o que, agafada com a imatge, serveix a Nietzsche per accentuar la nostra insignificança. Minúsculs granets de sorra perduts en l'oceà de l'infinit, a punt de la seva imminent desaparició-dissolució; aquesta imatge recurrent té el contrast de la casa. La poderosa immensitat, amb aparença d'abisme, cedeix -si més no provisionalment- davant de la protecció que la casa ofereix al mortal, escriu Josep Maria Esquirol a La resistència íntima.

I qui gosaria negar la paüra que l'infinit pot provocar a aquells que gosin mirar a l'immensitat de tot plegat de fit a fit, lluny del recer de la llar, que com bé explica el senyor Esquirol ens permet viure l'engany de creure que som algú. Però és aleshores, quan creiem ser a recer de la immensitat que ens embolcalla, que un altre paorós infinit, dit infinitesimal, treu el cap de sota l'alà i ens obliga a tombar el cap i mirar cap a una altra banda si no volem perdre el poc seny que potser tenim, doncs com acceptar, com capir, com viure amb el pensament que dins nostre s'amaguen innúmers mons plens d'una vida que ens és aliena, on milers de milions de petits éssers fan la viu viu, i que aquella immensitat que crèiem haver deixat més enllà del barri de casa és amb nosaltres, en cada petit racó del nostre cos, multiplicada per deu, per cent, per mil, per mil milions, i que ni tan sols podem trobar amagatall sota l'amorosa roba del llit, sens dubte infestada per alguns dels més paorosos habitants de l'infinitesimal, els anomenats àcars, éssers monstruosos que mercès a un dels més cruels invents sortits de ment humana, el microscopi, ens recorden que per no ser, ni tan sols no som res.

Watashi wa sutoikkuna desu ka

D'habitud aquell que crec voler ser resta impassible davant de les circumstàncies del viure, de tal manera que ni joies ni dissorts li acostumen a mudar l'ànim, talment aquell que crec voler ser fos una mena de campió mundial de l'estoicisme d'estar per casa que visqués aliè a tot quefer humà. Però hi ha una circumstància que si altera de manera inevitable l'ànim d'aquell que crec voler ser, si em disculpen aquesta lletja insistència meva de parlar de mi mateix servint-me de la tercera persona del singular, i no és altra que aquella que diuen que Leibniz enuncià en demanar-se per què hi ha alguna cosa i no més aviat no res. I és en no trobar mai una resposta apaivagadora a semblant enunciat, que aquell que crec voler ser defuig la qüestió i proba de dedicar el seu enteniment a altres quefers més profitosos, com ara destriar la millor manera de preparar el bacallà, i qui dia passa any empeny. Però l'esveradora qüestió reapareix amb preocupant regularitat, com fa cosa de quatre anys amb el visionat de Melancholia, on el sempre malcarat Lars von Trier ofereix una actualització de l'enunciat de Leibniz acompanyada pels acords del preludi del tercer acte del Tristany. O com amb la lectura d'aquests dies, on l'autor de torn, Josep Maria Esquirol, comet la insensatesa de reproduir les paraules de Leibniz talment fossin paraules innocents i innòcues, d'aquelles que poden ser dites amb la tranquil·litat de qui parla per no dir res, falta imperdonable en aquest cas, doncs bé el senyor Esquirol, a diferència d'aquell que crec voler ser, fa servir les paraules per dir alguna cosa.

Hinoki o mimashita

I és a la vora del despatx que resto bocabadat per la sorprenent floració d'un esvelt xiprer, que desafiant amb orgull les lleis de la natura que fins a dia d'avui han endreçat el cosmos, xiprers inclosos, presenta la característica floració de les tipuanes, d'innúmers i menudes flors grogues. Però després d'uns instants de joiós embadocament, les lleis de la natura reprenen la seva inexorable i tirànica voluntat, i em permeten adonar-me de les esplèndides tipuanes que envolten l'esvelt xiprer, que en plena floració van escampant els seus pètals amb temerària generositat. I és així que l'esvelt xiprer ha anat espigolant amb discreta elegància la grogor aliena, que ara el vesteix amb el tarannà propi del temps de carnestoltes, talment també els xiprers, si més no aquest, tinguessin el dret de deixar de ser aquells que habitualment aparenten ser, per així esdevenir aquells que habitualment no aparenten ser, amb el benentès que, més enllà de les aparences, ni tan sols els xiprers són gaire cognoscibles.

Doko ni watashi no ki ga arimasu ka

El cercis siliquastrum, també dit l'arbre de l'amor per les seves característiques fulles cordades, és un arbre que gaudeix de la meva sempre contingent i prescindible simpatia. I no pas per la seva característica floració, d'un poc discret rosa intens, sinó més aviat per la tortuosa foscor del seu tronc, que, lluny de cercar l'habitual verticalitat del món vegetal, s'acostuma a retorçar en un seguit de capricioses formes que singularitzen cada exemplar de siliquastrum. Per això m'estimo més trobar-los desendreçats que no pas alineats en llargues esteses, tal com s'esdevé al carrer d'Astúries, on els siliquastrums que són plantats resten apocats i tímids, talment no gosessin ser qui són. Molt millor els siliquastrums de la plaça de Pau Vila, on un cop davallat del catorze molts matins m'aturo a contemplar no només els siliquastrums, sinó també les flonges parkinsònies que els acompanyen, doncs aquells esplèndids exemplars sí que es deixen anar, creatius, cercant cadascú la seva particular i capriciosa forma, i demostrant que molt de tant en tant potser sí que la creativitat és alguna cosa més que un llampant disbarat.

Però sens dubte el meu siliquastrum preferit és, era, un d'emplaçat a l'àrea de jocs per a infants de la plaça d'en Joanic. I dic era perquè aquest matí, en travessar l'esmentada plaça, he vist amb gros disgust que el siliquastrom ja no era al lloc que tenia marcat, tal vegada per què les seves arrels no han resistit més l'excentricitat de la seva càrrega, o potser difunt a causa d'alguna lletja malaltia, o tal vegada talat a causa de l'apocament d'algun gestor municipal, que trobava que algun infant podria prendre mal en estimbar-se tronc avall, en ser habitual que els infants que feien estada a l'àrea de jocs de la plaça provessin d'enfilar-se siliquastrum amunt, o, amb tota probabilitat, víctima de la paorosa ferotgia dels responsables de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de l'ajuntament del cap i casal que, com sap tothom que els coneix, odien els arbres.

Kore wa kyū bangō desu ka

precís, exactament o estrictament determinat o definit, no equívoc o vague, és un adjectiu derivat del llatí praecīsum que bé podria servir per definir un nou gènere literari, potser el novè, que seria aquell format per les novel·les que a partir d'avui m'hauria de plaure d'anomenar com a precises, si no fos que literatura i precisió són termes antagònics d'indesitjable combinatòria. Perquè, entenguem-nos-en, la precisió és quelcom que en certs àmbits pot arribar a tenir la seva raó de ser, com per exemple en la redacció de manuals d'instruccions, on és certament important que tot quedi dit i especificat amb superlativa claredat, per tal que fins i tot les persones de cap fluix i pensament emboirat siguin capaces de fer anar els estris corresponents de manera segura, adient i satisfactòria. Però més enllà de les instruccions d'una rentadora o del prospecte d'un antipirètic, la precisió hauria de ser quelcom aliè a tota paraula escrita, que hauria de prendre sentit només a partir de la particular interpretació que a cada moment fes el lector de torn amb independència de tot allò que el corresponent autor hagi volgut dir. És potser per això que totes aquelles novel·les que s'anuncien fent elogi de la seva precisió, i que fins i tot són comparades amb les andròmines aquelles que diuen que serveixen per mesurar el temps, no poden més que passar a formar part de la ingent munió de paperassa que més aviat caldria anomenar sota el potser poc científic però força expressiu nom d'una merda com un piano, amb el benentès que, ni pianos ni lutiers, no tenen la culpa de res.

Dare ga bokuchikumin desu ka

La principal diferència entre allò que ens plau anomenar una manada i allò que ens plau anomenat un ramat és, sens dubte, la figura d'allò que ens plau anomenar un pastor, absent en allò que ens plau anomenar una manada i feliçment present en allò que ens plau anomenar un ramat. D'aquesta guisa, allò que ens plau anomenar manada es pot associar a una estructura social on bona part dels seus membres competeixen per exercir l'autoritat, alhora que en allò que ens plau anomenar ramat l'autoritat sempre l'exerceix un tirà exterior a qui ningú no discuteix, amb independència de les bondats o malvestats del seu govern.

I encara que sota diferents noms, uns de més discrets i d'altres de més parençosos, com ara teòcrata teocràcia de teòcrates adoradors de la mort dels altres, imperfecta i poc vistosa democràcia liberal de qui dia passa anys empeny, guirigall assembleari del tot o res, o república popular d'ànimes molt i molt nobles (i aquí un lector amatent potser haurà pogut escatir les meves sempre prescindibles preferències), la forma d'exercir l'autoritat en una manada és sempre la mateixa, la imposició per la força del caprici dels mascles més violents i vanitosos, amb independència que els dits mascles gastin penis o xona. I en cas que els dits mascles violents i vanitosos deixen de comportar-se de manera violenta i vanitosa, seran immediatament substituïts per uns altres mascles (de mascles mai no en falten), que al seu torn també seran substituït si no es comporten amb prou violència i vanitat. És important, doncs, que els mascles dominants siguin prou forts i malnats com per donar estabilitat a la manada i permetre als seus membres anar fent la viu viu un cop s'hagin acostumat als seus particulars capricis. En cas contrari, si els mascles dominants no són prou forts i malnats, els canvis són constants i tot plegat resulta d'una manifesta incomoditat.

De ramats, ai las, només n'hi ha als pessebres, de Santa Llúcia a la Candelera.

Mankiewicz-san no eiga o mimashita

Cas similar al de Zweig és el de Joseph L. Mankiewicz, autor de All About Eve, llarg llargmetratge que és preferible només visionar un cop per així deixar-se portar per l'admirable roïnesa dels personatges i el no menys admirable sadisme dels diàlegs. Però si hom comet l'error, com jo mateix, de visionar la cinta un segon o tercer cop, és trobarà enfarfegat per l'omnipresent veu del narrador, alter ego de Mankiewicz, que en tot moment ha de fer explícit el sentit d'allò que veiem o escoltem, no fos cas que algú, qui fos, decidís, ni que fos per un moment, badar i no fer cas de tan diligent i carregós autor, encara que Mankiewicz, de moment, només se'm fa gustosament insuportable.

Zweig-san no hon o yonde imasu (II)

Zweig és un autor que sempre sembla tenir les idees molt clares. Sap on vol arribar i sap, també, el camí que vol seguir per arribar al destí triat. Amb Zweig no valen dubtes o vacil·lacions, pauses o marrades, no pas. Amb Zweig cal seguir el pas i obeir a l'autor amb entusiasme, talment els turistes aquests que són conduits com ramats pels carrers del barri gòtic, primer cap a les columnes de l'antic temple d'August, després cap el bonic Pati dels Tarongers, i tot seguit al claustre de la catedral, on es pot admirar l'incansable activitat fornicadora de les oques que hi són hostatjades. Només que a diferència de la majoria de guies, Zweig no només coneix l'ofici, sinó que sap perfectament què paga la pena de ser visitat i què no. Amb Zweig un mai no té la impressió de perdre el temps amb foteses o banalitats, no pas. Amb Zweig tot temps és ben aprofitat i tota visita resulta enriquidora i alliçonadora. Cap paraula de més, cap expressió sobrera, només informació i indicacions, sobretot indicacions, no fos cas que algú, qui fos, decidís, ni que fos per un moment, badar i no fer cas de tan diligent i carregós autor, doncs Zweig, a cada nova pàgina, se'm fa, cada cop més, insuportable.

Zweig-san no hon o yonde imasu

...un infant sempre està ple de de pors i sentiments de culpa, ens diu en un cert moment la veu narradora de L'embriaguesa de la metamorfosi, d'Stefan Zweig, d'on es pot deduir, si fem cabal a l'esmentada veu narradora, que allò que diferència un adult d'un infant potser és, precisament, aquest restar ple de por i de culpa, talment créixer no fos més que anar-se'n alliberant de tan infantívols sentiments, en adonar-se, talment les ensenyances d'Epicur, que cap por és sensata i que la indulgència vers un mateix és, potser, el principi de tot benestar. I si més no això és així fins que acabi l'esmentada lectura del senyor Zweig, a qui cada cop llegeixo amb menys interès, i les coses passin a ser talment li plagui a la propera veu narradora que tingui jo a bé ensopegar, tal vegada, aquesta.

Yurusenai

Sovint, potser fart de la sempre immoderada hipocresia aliena, faig com si donés per bo el fals interès que el conegut o saludat de torn sembla mostrar per les meves circumstàncies, i és aleshores que l'esbocino amb innúmers, innecessaris i redundants comentaris sobre l'estat de les meves xacres, la creixença dels menuts, o qualsevol altra bestiesa que el conegut o saludat de torn hagi tingut la insensatesa de demanar-me. I això ho faig no pas per enuig vers la hipocresia aliena, només faltaria, sinó fastiguejat per l'excés, allò que en una cosa ultrapassa el límit establert, doncs trobo que, en els altres, els excessos són sempre imperdonables.

Kurumi o tabetai desu

I és en esbocinar la clovella, que enlloc del gustós fruit de la noguera tinc el sentit desencís de trobar-me a les mans una pútrida i pútida femta negra, enmig de la qual hi campa un gros cuc de cap fosc i cos blanquinós, que sembla haver trobat no només gustosa sinó també nutritiva la corresponent nou, amb el seu alt contingut en proteïnes, els seus àcids grassos omega tres, les seves vitamines, els seus oligoelements i els seus corresponents minerals, coure, manganès i zinc.

I abans de prendre una altra nou del pot, resto uns instants amb el bellugadís cuc al palmell de la mà, que continua endrapant sense ni tan sols adonar-se que ja no es troba protegit per la sòlida clovella, i que allò que encara menja ja no és cap nou, sinó el propi excrement, talment fos seguidor d'alguna dieta alternativa proposada per algun eminent nutricionista integratiu. I és mentre vaig masegant el petit cuc entre els dits polze i índex de la destra, que no puc més que envejar la potser efímera però certament joiosa vida del cuc tot just traspassat, que confortablement hostatjat dins la nou ha viscut una vida d'abundància i plaer, lliure d'obligacions i mal de caps, tan sols pendent d'anar queixalant a mesura que el seu desig així li manava, com si la vida no fos sinó el que potser és, l'eficient funcionament d'un evolucionat sistema digestiu.

Nani o yomimasu ka

A na Víctor Català me la presentà la professora de literatura catalana de tercer de batxillerat mitjançant la lectura de Solitud. Una lectura que no recordo pas fàcil, encara que sí satisfactòria, potser per què pàgina rere pàgina no entenia jo res del que llegia i podia, en conseqüència, inventar-me la història narrada segons més em plagués a partir dels pocs indicis que em semblava escatir, com ara que l'acció es desenvolupava en una ermita de costerut accès, o que la protagonista era una dona que responia a l'estrany nom de Mila.

I encara que amb el pas dels anys crec que he millorat la meva comprensió lectora, no per això he perdut el saludable costum d'inventar-me bona part del que llegeixo, sovint per discrepàncies amb el criteri de l'autor de torn, però encara no poques vegades per incapacitat lectora, doncs tinc la virtut de llegir no pas allò que és escrit, sinó allò que crec que és escrit o allò que voldria que fos escrit, talment més que llibres, acostumés a llegir jo resultats electorals.

Kochira no otōsan wa nani o omoimasu ka

El seu pare creia que, fos com fos, al final tothom rebia el que es mereixia, ens diu en un cert moment l'omniscient veu narradora de La víctima.

Pensament del tot equivocat però sens dubte sensat i tranquil·litzador, el del pare de l'Asa Leventhal, que ens garanteix, a poc que un sigui capaç d'enganyar-se a si mateix amb les paraules, que es pot viure i morir en pau sense necessitat d'escarrassar-se en castigar als malvats (els altres) ni recompensar als virtuosos (un mateix). I és que per aquesta feixuga i extravagant tasca ja disposem de la deïtat monoteista de torn, doncs no em negaran que una de les funcions més importants que duu a terme qualsevol déu com cal és precisament la d'impartir, ni que sigui en el més enllà, allò que ves a saber per quina estranya raó ens plau anomenar justícia. D'aquesta manera hom pot anar passant amb la tranquil·litat de saber que el desgraciat aquell que un dia ens va trepitjar l'ull de poll cremarà per sempre més en els poc acollidors focs de l'infern, alhora que un mateix jaurà en companyia d'unes quantes dotzenes de formoses donzelles i/o trempats púbers, segons gustos, per explorar a consciència les múltiples i variades possibilitats de la sempre gustosa folga. I qui dia passa any empeny.

Fune de ikitai desu

A tres quarts de cinc de la tarda tinc el ferm propòsit d'embarcar-me en un vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud. I encara que pugui semblar un detall accessori, és del tot imprescindible que l'embarcament es produeixi a tres quarts de cinc de la tarda i que el vaixell sigui de tres pals, essent qualsevol altre combinació, com ara que l'embarcament es produís a dos quarts de set del matí i el vaixell fos de dos pals, del tot inescaient pels motius que em porten a tenir el ferm propòsit d'embarcar-me a tres quarts de cinc de la tarda en un vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud. Podria ser, és clar, que a tres quarts de cinc de la tarda no salpés del port de Barcelona cap vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud, avinentesa que m'obligaria a desplaçar-me fins a un altre port, potser el de Tarragona o el de Vilanova, d'on sí salpés a tres quarts de cinc de la tarda un vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud. I si de cap port que em sigui conegut no salpés a tres quarts de cinc de la tarda cap vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud, només em restaria esperar el dia que, a tres quarts de cinc de la tarda, un vaixell de tres pals salpi rumb a les illes dels Mars del Sud.

Dürrenmatt-san, futatabi

Hi ha poques institucions que em despertin més respecte i admiració que la banca suïssa, proverbial model de solvència, privacitat i seguretat. En canvi, poques coses em desagraden més que l'anomenat teatre musical, forma d'expressió que d'habitud trobo superficial i xarona. És per això que una obra de teatre musical on es faci sàtira de la banca suïssa és quelcom que no pot més que horroritzar-me, en combinar-se la insensatesa de blasmar allò que només és digne d'elogi amb l'habitual anecdotari de l'anomenat teatre musical. 

No obstant això, aquesta passada tarda m'he desplaçat fins a la seu del Teatre Lliure de Montjuïc per assistir a una representació de Frank V, opereta d'una banca privada, on tot cantant i dansant es fa befa, mofa i escarni de les sempre exemplars virtuts del sistema bancari propi de la confederació helvètica i, per extensió, de tot sistema bancari. I això ha estat així per què l'autor del text de Frank V és Friedrich Dürrenmatt, escriptor suïs en llengua alemanya amb qui ja havia tingut la sort de topar-me fins a una, dues i tres vegades. I convindran amb mi que els meus insensats prejudicis no són raó suficient per a privar-me de la companyia del senyor Dürrenmatt, que em pau reposi, i de la colla de comediants que aquesta tarda li han fet els honors. Al Lliure, fins al disset de maig.

Watashi no onīsan

Avui he conversat llargament amb el meu germà gran. I no pas sobre les banalitats habituals que acostumem a tractar, com ara l'evident superioritat dels destil·lats d'Islay sobre els dels highlands, ni tampoc sobre les pròpies circumstàncies, com ara el normal i habitual desenvolupament dels nostres dies, l'evolució de les respectives xacres o la creixença dels menuts. No, no pas, doncs la conversa amb el meu germà gran ha versat sobre allò de més fonamental que tots carreguem sobre les espatlles, aquell esforçat i penós caminar cap allà d'on venim, enlloc. I el meu germà gran, persona pietosa i temorosa dels déus, em mostrava els dubtes d'una fe arnada i mal girbada que ja no li ofereix cap consol. Uns dubtes, o més aviat uns certeses, que coincidien amb tot allò que jo mateix acostumo a amagar sota l'irònic epicureisme de pa sucat amb oli que tragino al llarg del dia. Afortunadament he recordat a temps que jo no tinc cap germà, ni gran ni petit, ni mascle ni femella, i així he pogut defugir un cop més la incomoditat de saber-me, jo, en dErsu_, el favorit dels déus, no més que un moridor més.

Fukurō desu ka

Sóc vidu i estic sol, i em cau damunt la nit.

És el de més amunt un vers de Victor Hugo que Proust, en un dels nombrosos volums de A la recerca del temps perdut, posa en boca de la sempre exquisida però banal duquessa de Guermantes. El vers, que pertany al panegíric que Hugo dedicà a les grosses virtuts d'un tal Booz, fill de Salmon i Rahab, besavi d'aquell que diuen que regnà amb el nom de David, és precís i exacte, en ser el tal Booz, tal com se'ns explica al Llibre de Rut, no més que un vellard que es lamenta per la manca de descendència. Però en boca de l'exquisida però banal duquessa el vers d'Hugo perd el seu sentit de pregària adreçada a un pare omnipotent, i pren un sentit més universal, i per tant més matusser, en no fer referència a les concretes circumstàncies del tal Booz, sinó a les comunes de tot moridor, això és, la inevitable solitud i l'indefugible traspàs, esdevenint, aleshores, la no sempre pesarosa viduïtat quelcom no només accessori, sinó, fins i tot, sobrer, doncs tant vidus com casats, aparellats com desaparellats, monògams com polígams, separats com divorciats, nul·lípars com genitors, estan, estem, més sols que un mussol.

Nichi-yōbi, getsu-yōbi, ka-yōbi, sui-yōbi, moku-yōbi, kin-yōbi to do-yōbi

Els dilluns, dimecres i divendres, potser dut pel cofoisme propi d'aquells que troben necessari imposar les pròpies bestieses als altres, m'acostumo a deixar anar i provo de posar per escrit aquelles ficcions dites certeses que tant em plau repetir a tort i a dret, si més no dilluns, dimecres i divendres, talment les dites certeses tinguessin sentit i aquest sentit fos no només intel·ligible, sinó també apetible, si em disculpen l'enutjós però llaminer rodolí. Dimarts, dijous i dissabtes, en canvi, potser dut per la prudència pròpia d'aquells que troben més sensat mostrar-se humils i fer gala d'una falsa però sempre abellidora ignorància, provo de posar per escrit aquelles altres ficcions dites dubtes que tant em plau repetir a tort i a dret, si més no dimarts, dijous i dissabtes, talment els dits dubtes tinguessin sentit i aquest sentit fos no només intel·ligible, sinó també apetible, si em tornen a disculpar l'enutjós però encara llaminer rodolí. Els diumenges, és clar, descanso i menjo sardines.

Taigigo desu

Són potser Marcel Proust i Agota Kristof els dos escriptors més antònims que puc arribar a imaginar. No pas per què en Marcel fos mascle i n'Agota femella, ni tampoc perquè l'un fos nascut a França i l'altra a Hongria, l'un econòmicament solvent i l'altra més pelada que una rata, l'un estigués encantat d'haver-se conegut i l'altra vés a saber, l'un escrigués des de la sempre benvolguda confortabilitat i l'altra des de la perplexitat més desconcertant, l'un fos tot excés i l'altra tota contenció... és, només, que l'un desconeixia l'existència dels punts i l'altra la de les comes.