A Domicile conjugal, de 1970, Antoine Doinel treballa manipulant maquetes de vaixells en una empresa que sembla dedicar-se a projectar instal·lacions portuàries. A L’Homme qui aimait les femmes, de 1977, és el seu protagonista, Bertrand Morane, qui treballa manipulant maquetes d'avions en un taller on sembla que es facin estudis aerodinàmics. I a La Femme d'à côté, de 1981, Bernard Coudray també treballa manipulant maquetes de vaixells. Casualitat, la d'aquests tres manipuladors de maquetes?
Tot plegat em porta a recordar un cop més a La chienne, de Renoir, narració que s'obre i es tanca amb les imatges d'un petit teatre de guinyol. Teatre de guinyol que és la manera que té de Renoir de fer-nos saber que el que veurem, el que hem vist, no és més (ni menys) que una representació, un món miniaturitzat on el director manipula als personatges segons trobi més convenient, tal com els personatges de Truffaut també proven de manipular la ficció que semblen viure. I recordem que Renoir era potser el director més admirat i estimat per Truffaut.
Truffaut, sens dubte el creador del gènere format per les narracions els personatges de les quals manipulen maquetes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada