No riure, no plorar, entendre, sembla que va escriure Spinoza, segons llegeixo a Una habitació a Holanda, de Pierre Bergounioux.
I si de primer resto enlluernat per les suposades paraules d'Spinoza, on em sembla trobar la definició del perfecte ciutadà, a l'hora de voler posar per escrit aquest enlluernament, més que enlluernat resto encegat, doncs hom no pot plantejar a ningú semblants exigències, en restar aquestes fora de tota capacitat humana. Caldria, un cop més, la paorosa necessitat d'un nou home per una nova societat, potser l'homo spinae, amb l'habitual problema de saber que fer amb l'home existent, l'homo imperfectum, i amb l'experiència de tantes utopies pretèrites metamorfosades en horror.
I a més de llegir Spinoza, el que potser fora desitjable, i fins i tot necessari, seria mantenir el riure i el plor dins l'esfera privada de cadascú i no pretendre, tal com s'explica aquí, administrar la res publica des de la més emotiva de les emotivitats. And two hard boiled eggs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada