Tade Kuu Mushi

Està escrita amb un estil antic i, quan escrius amb un estil antic, estàs obligat a dir coses antigues, li diu en un cert moment un dels personatges principals de la narració a un altre dels personatges principals de la narració. Personatges que, a més, són marit i muller i, personatges, que estan a punt de divorciar-se. I més enllà de com el significat del que es diuen lliga perfectament amb la petita trama que es desenvolupa en la narració de Tanizaki, El gust de les ortigues, trobo que el que es diuen té el seu què.

Però té el seu què, o només ho sembla?  És a dir, es tracta d'una frase ben llaminera, una frase d'aquelles que agrada dir, d'aquelles que agrada escoltar i llegir, d'aquelles que agradaria haver escrit. I si bé és innegable que les formes també són contingut, i que per això poden condicionar el contingut que expressen, ¿és impossible escapar d'aquesta cotilla potser més imaginària que real? No, és clar que no.

És el perill de les frases llamineres, que semblen certes, tal com la bellesa acostuma a semblar-nos sempre certa.

Fukurō no me o motta hito

Escolto la veu de Ielena Kostiutxenko, i escolto també l'esforçada veu del seu anònim traductor. Però més que escoltar el que faig és mirar, mirar i admirar els ulls de la Kostiutxenko, la d'ulls d'òliba i mirada guspirejant.

I no és per res que la Kostiutxenko es fes periodista, que la Kostiutxenko gosés mirar on ningú més no gosava mirar, que la Kostiutxenko gosés també explicar el que veia, que la Kostiutxenko, en definitiva, seguís el mandat dels seus ulls. Per què quan es tenen uns ulls com els seus només hi ha un camí a seguir, el foll camí de mirar i veure, el foll camí de buscar la veritat (sigui el que sigui, si és que és, això de la veritat), el foll camí de no callar. I d'aquí l'exili, d'aquí la incertesa de la seva vida, d'aquí l'imperatiu de seguir el camí d'aquells que, com ara ella, han estat condemnats a mirar i veure.

Als afortunats que no som ella, només ens resta llegir-la. Aquí.

Kuchihige to bīru

Birra i bigoti són dues paraules que em desplauen. I em desplauen molt, tant, que sovint penso si no serà que més aviat em desplauen les paraules que comencen per la síl·laba bi. Però no, no pas, perquè per exemple bicèfal és una paraula que em plau amb gros delit, fins al punt que m'agradaria molt poder trobar pel carrer persones bicèfales, enraonar amb elles, veure si ambdós caps parlen de manera simultània i coordinada, o si més aviat ho fan per torns, ara l'un, després l'altre. També, de vegades, penso que seria agradable tenir una parella bicèfala, per les evidents i plaents possibilitats que això podria comportar. Malauradament, o no, fins al dia d'avui no he conegut cap persona clara i manifestament bicèfala. En canvi, sí que he tingut el disgust d'haver de tractar amb persones bigotudes, persones que bé per mandra, o per una folla decisió presa de manera pretesament conscient, han decidit exhibir el pèl que els creix sobre el llavi superior. És tristíssim, però és així.

Encara sort que d'una birra sempre es pot dir cervesa.

Oso osoku narimashita

Com m'agrada badar i no soc amic de novetats, començo tard a llegir a la Irene Pujades. Bé, més que començar continuo, doncs bé recordo quan llegia el seu bloc, l'etcètera. Sigui com sigui, comenci o continuï, continuï o comenci, el cas és que aquests dies llegeixo Els desperfectes, que ja tocava. Però el retard en la lectura, i benvinguts siguin els retards, m'ha permès anticipar el que m'hi trobaria. Un el que m'hi trobaria que, curiosament o no, és i no és el que crec que m'estic trobant. Ho és perquè hi reconec un cert to, un cert escepticisme, un cert desmenjament, una certa apatia, un cert no-sé-què que em resulta familiar i llaminer. I, no ho és, perquè les anècdotes que serveixen d'excusa per desenvolupar aquest to, s'allunyen força del que havia anticipat.

I sigui aquesta potser una bona manera de llegir, la de deixar passar un cert temps (sempre mesurable en anys) entre el desig de llegir quelcom i la lectura d'aquest quelcom, de manera que, pel preu d'una lectura, se n'acaben fent dues (o tres (o quatre (o ...))).

Rōjin

Ha sigut després de dinar, quan caminava apressat no importa cap a on, que de cop se m'ha travessat pel davant un home vell. Un home vell que avançava a gran velocitat pel carril reservat a les bicicletes. Un home vell que avançava assegut en una cadira de rodes elèctrica. Un home vell que mentre avançava es fumava una fària. Un home vell que traginava uns grossos auriculars sobre la calba. Un home vell que avançava aliè a tot allò que l'envoltava, incloses les llums vermelles dels semàfors. Un home vell que semblava l'esforçat figurant d'un còmic de l'Ibáñez. Un home vell d'aquells que diries que no poden existir, que ni tan sols es poden imaginar. Un home vell que, en definitiva, se m'ha travessat pel davant quan caminava apressat no importa cap a on.

Dare ga Anna-chan desu ka

Anna K., de Martí Rosselló, sens dubte pertany al gènere de les novel·les els personatges de les quals desconeixen el que el lector sap d'ells, al gènere on els personatges ignoren precisament el que més els ateny, el que els hauria de ser més propi i íntim, el que potser els fa ser com són. Un clar exemple del que dic seria el de Paris, que ignora que és príncep de Troia, que ignora que és fill d'Hècuba i Príam, que fins i tot ignora que ignora. Normalment, aquest gènere acostuma a jugar amb el desig del lector, que frisa perquè el protagonista conegui d'una vegada per totes el que ell sap, que frisa per cridar-li tot el que sap, per dir-li això o allò. Llàstima, o no, que de moment aquesta mena de comunicació lector-protagonista no sigui ben bé possible.

En aquestes novel·les l'autor acostuma a jugar amb aquest desig del lector, posposant el moment del coneixement, fent que el lector avanci pàgina rere pàgina esperant el moment alliberador, com un ruc rere una pastanaga. És lamentable. Rosselló, afortunadament, ens ho estalvia, i fa que totes aquestes circumstàncies que nosaltres sabem i l'Anna K. ignora, al final siguin tan sols focs d'encenalls, enlluernadora pirotècnica que en cap moment vol amagar el que novel·la és, l'atenta descripció de la vida, lliure i plena, de l'Anna K. Ni més, ni menys.

Sen kyū-hyaku kyū-jū hachi-nen ichigatsu sannichi

Tal dia com avui, de fa vint-i-set anys, vaig visitar la Fundació Miró amb motiu d'una exposició temporal dedicada a Alexander Calder, gran amic de Miró d'ençà que ambdós es conegueren a París el 1928. De l'exposició recordo els habituals mòbils de Calder, algun motoritzat i una mica ortopèdic, però la major part força suggerents, amb aquella idea tan seva de donar moviment a les escultures, d'habitud embalums rígids i encarcarats. També recordo alguna pintura, però el que més em va impactar, i és el que més recordo, va ser el vídeo on es mostrava una sessió del seu famós circ en miniatura, el circ que traginava amunt i avall de París fent funcions per amics, coneguts i saludats. Anys després, l'agost de 2006, el vaig tornar a ensopegar a Nova York, al Museu Whitney, on es conserva el circ i les maletes originals on el transportava, i on vaig tornar a veure el mateix vídeo que encara avui recordo. I encara abans, el vint-i-dos de febrer del dos mil, vaig veure als extints cinemes Méliès del carrer Villarroel I clowns, la pel·lícula de Fellini, on crec recordar que un dels pallassos que hi actuaven ho feia acompanyat d'un estri fabricat pel mateix Calder, potser un gos mecànic, encara que més que recordar, és possible que només fabuli.

Jinsei de ichiban sutekina koto

Comença el tercer capítol del llibre de l'Eclesiastès (també dit Cohèlet, segons l'hebreu קֹהֶלֶת, congregador, o Llibre del predicador) dient-nos que tot té el seu moment i que sota el cel hi ha un temps per cada cosa. Un temps d'infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un de collir, de matar i de guarir, i etcètera. Fins i tot arriba a dir que hi ha un temps de tirar pedres i un altre d'aplegar-ne, que ja són ganes. En canvi, el que no ens diu és que potser també hi ha un temps de recordar, un temps de la memòria, un temps potser contraposat al temps de viure. I tal com va deixar anotat Josep Pla en uns papers que fa pocs anys es van publicar amb el nom de Fer-se totes les il·lusions possibles: la memòria, amb el pas del temps, si s'arriben a tenir alguns anys, és la cosa més agradable de la vida.

Wotan-sama no musume-tachi

De vegades em demano com és que, al començament del tercer acte de Die Walküre, les germanes de Brunilda no gosen revoltar-se contra l'autoritat paterna. Entenguem-nos-en, les germanes de Brunilda són valquíries, éssers mitològics d'una fortalesa superlativa, i segons diverses fonts són fins a dotze, que no semblen poques. A més, el càstig que Wotan, pare de totes elles, vol imposar a Brunilda no sembla menor: desposseir-la de la immortalitat i deixar-la a mercè del primer poca-pena que l'arreplegui. Però no, quan Brunilda arriba al Walhalla transportant el cos encara viu de la prenyada Sieglinde, les germanes primer se sorprenen, i en sentir les explicacions de Brunilda s'espanten, temoroses de la còlera de Wotan. Així que, cames ajudeu-me, totes fugen deixant sola a Brunilda, que s'enfronta a la còlera paterna amb la serenitat d'esperit i la grollera determinació de qui creu tenir raó.

I si bé potser la gràcia de les peripècies que s'esdevenen en la resta de la tetralogia deriven del càstig de Wotan, i de la folla fermesa de Brunilda, qui sap on ens podria dur la revolta de les filles de Wotan, la revolta d'aquelles que no van gosar.

Kurisumasu desu

Ara que per les dates potser toca, no em sé estar de recordar una obvietat, per si de cas.

I és que potser és important aprendre a desitjar. Saber, ni que sigui de manera intuïtiva i imprecisa, que és allò que volem fer dels dies que ens han estat donats, que és allò que desitgem viure. Perquè si som incapaços de decidir per nosaltres mateixos que volem desitjar, acabarem desitjant els desitjos dels altres, els desitjos comuns, allò que se suposa que hom ha de desitjar. I aleshores, és clar, acabarem vivint una vida imposada, una vida insatisfactòria, una vida que, en el millor dels casos, serà un qui-dia-passa-any-empeny escruixidor. Tot plegat no té gens d'importància, atesa la insignificança de tot plegat i la nostra mateixa insignificança, de manera que visquem com visquem, desitgem el que desitgem, arribarà un dia en què tot s'acabarà i serem feliçment oblidats, que potser és el desig que crec que m'és més propi i que avui em plau recordar, el de ser oblidat.

Sen kyū hyaku kyū jū nana nen ju-ni tsuki

Per irrellevants raons que un cop més no venen al cas, d'uns dies ençà provo d'establir l'exacta cronologia d'uns fets, no exempts d'una certa joia, esdevinguts fa vint-i-set anys. Uns esdeveniments que, igual que les raons que em porten a voler-los recordar, també resulten irrellevants, en ser d'una insignificança i vulgaritat que els fa irrisoris i anodins. Uns esdeveniments que, al cap i a la fi, a tothom, més d'hora que tard, li acostumen a esdevenir.

El cas és que, quan més o menys havia decidit com anava la cronologia dels ja massa esmentats i no esmentats fets, he trobat una dada d'un nou, diguem-ne succés (per, si més no, així diferenciar-lo dels fets), que si bé resulta independent dels fets dels quals vull recordar l'exacta cronologia, va esdevenir-se enmig d'aquests. Això fa que aquest succés endreci els esdeveniments que provo de recordar, només que, un cop coneguda l'exacta cronologia d'aquest succés, la cronologia amb què havia decidit endreçar els fets se'm desfà a les mans, en resultar impossible.

És potser per això que, durant uns quants dies més, i per irrellevants raons que continuen sense venir al cas, encara m'estaré provant d'establir l'exacta cronologia d'uns fets, no exempts d'una certa joia, esdevinguts ara fa vint-i-set anys, l'exacta cronologia dels quals no interessa a ningú, ni tan sols a mi.

Dare ga Pla-sama desu ka

És un cop llegides les més de mil quatre-centes pàgines de la biografia, que trobo que el moll de l'os potser es troba a la pàgina quatre-cents sis, quan l'autor, Xavier Pla, cita un fragment de les memòries del periodista Francisco de Cossío, on es diu que José Pla ha nacido para que todos nos equivoquemos con él. Quizá cultiva el diletantismo de confundir a la gente.

I és precisament el repte de voler no equivocar-se, el repte de destriar el gra de la palla, el repte de voler posar llum on només hi ha ombres, el repte de voler llevar la màscara a qui acabà sent només màscara, on rau el gran encert de la proposta de Pla (Xavier). Una proposta que, amb una meticulositat a voltes aclaparadora, prova de trobar a qui potser no va existir mai, un Pla (Josep) que potser fou la primera víctima d'un altre Pla (també Josep).

Ikiikitoshita kyōkan

De vegades tinc la temptació d'escriure de manera més o menys seriosa sobre els morts. Però no sobre els morts en general, sinó sobre morts concrets, sobre persones concretes que he conegut i tractat i que ja no hi són.

En canvi, els vius em desperten una (mai millor dita) viva indiferència o, més aviat, una superlativa mandra, potser per la sovint enutjosa necessitat de tractar-los, de parlar o relacionar-se amb ells. Els morts, en canvi, resulten molt més discrets, molts més fàcils de portar. Els morts mai no m'atabalen proposant-me de quedar per dinar o de fer això o allò, ni em retreuen que no els truqui o que quan me'ls trobo pel carrer faci com si no els veiés, quan sovint és que no els veig, per aquella curiosa propietat que tenen els vius de fer-se'm transparents. Quina placidesa, en canvi, els morts, que simplement es fan un lloc al pensament i allà es queden, discrets, tímids, pacients, esperant que tingui un moment per ells. Són, sens dubte, la companyia ideal, i si de cas en algun moment sento la necessitat de tractar especialment amb algun viu, només cal esperar que aquest mori o, si hi ha pressa, donar-li un cop de mà.

Supein no ijin

Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, poca broma, soldat a la Guerra del Francès, oficial a la guerra del Perú, i general en cap del dit exèrcit liberal (ironia, suposo) a la primera carlinada.

Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, més conegut per Baldomero Espartero, o per Duc de la Victòria. Però victòria, quina victòria? La de la batalla de Luchana, quan diuen que alliberà Bilbao del setge de les forces carlines. Sense entrar a la menuda en el detall de la batalla, sembla que la topada definitiva es produí el dia de Nadal de 1836, quan Espartero es trobava malalt al llit, des d'on donava ordres als seus oficials, essent les posicions de l'exèrcit liberal crítiques en extrem. Però aleshores succeí l'imprevist, un corneta, per error, bufà el toc d'atac, i les extenuades forces liberals, fent més del que podien, atacaren en un moviment ràpid i inesperat, per absurd, que provocà el caos en les forces carlines. És aleshores que Espartero, assabentat de la situació, s'aixecà del llit i encapçalà la càrrega a l'alt de Banderas, que acabà provocant la retirada carlina i la victòria liberal. 

Però més enllà de l'atzar de la victòria que li valgué el ducat, Espartero, tal com sembla establir la tradició militar espanyola, en el que excel·lí fou en l'assassinat de civils, com en el cas dels bombardeigs indiscriminats sobre la ciutat de Barcelona de 1842 i 1843. Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, Grande de España per mèrits propis.

Ozunomahōtsukai

Per irrellevants raons que ara no venen al cas, en cercar informació sobre l'adaptació al cinema que el 1932 es va fer de la coneguda novel·la El màgic d'Oz, de L. Frank Baum, m'assabento que la feina de direcció no fou exclusiva de Victor Fleming. Com acostumava i acostuma a passar, és habitual que els rodatges s'allarguin més del que en un principi es preveu, de manera que quan encara no havia terminat el rodatge de El màgic d'Oz, Fleming hagué de començar el rodatge d'Allò que el vent s'endugué. I, en aquestes circumstàncies, és comprensible, fins i tot sensat, que Fleming es dediqués a un sol rodatge, atès que, tal com va dir Stanley Kubrick, dirigir una pel·lícula és com provar d'escriure Guerra i pau mentre es condueix un auto de xoc en una atracció de fira. I conduir-ne dos alhora seria potser excessiu, fins i tot per Fleming, em permeto afegir. Sigui com sigui, en deixar la feina inacabada, va ser King Vidor qui s'encarregà del que faltava, especialment de les escenes inicials en blanc i negre ambientades a Kansas, inclosa la famosa escena on Judy Garland canta Over the Rainbow. Malgrat tot, Vidor mai va voler figurar com a director, i afirmava que el (suposat) mèrit de la pel·lícula era tot de Fleming, que ell va fer ben poca cosa. El cas és que jo desconeixia la intervenció de Vidor, del meu molt admirat Vidor, que va ser dels pocs directors que va saber fer el pas del mut al sonor.

Tot això ve al cas de res, només que, en saber-ho, no puc deixar d'escriure-ho.

Watashi wa ki ga sukidesu (III)

Perquè la natura tota sola, mancada de l'empremta i de la mirada de l'home, em resulta d'una hostilitat espaordidora, d'una hostilitat pragmàtica i immisericorde que elimina de manera sistemàtica tot allò que ja no li fa profit, tot allò que ja no necessita.

Com en el cas dels arbres, dels arbres que tant em plau admirar, que deixats al seu lliure albir esdevenen uns colonitzadors implacables, que no només proven de foragitar a qualsevol altra espècie, sinó que competeixen com psicòpates en cerca d'aliment i de la llum del sol. Un bosc, una obaga o una fondalada, mancats de la presència de l'home, acaben sent no més que un amuntegament sense mesura d'hiperbòlica vida vegetal. I si bé l'activitat humana sovint també resulta excessiva i depredadora, la natura no coneix aturador, aquest aturador que l'home, de vegades, és capaç d'autoimposar-se. Ni que sigui per mandra.

Watashi no kunide wa ame ga orimasen

Tal com es relata al llibre del Gènesi, potser la narració més accelerada que recordo haver llegit mai, els aiguats bíblics són constants i persistents, un anar fent sense treva ni pausa, un ploure quaranta dies i quaranta nits per acabar negant tota la terra. Els aiguats del Gènesi no són, en definitiva, mediterranis. 

Tal com cantava Raimon, al nostre país la pluja no sap ploure, i tal com també cantava Raimon, es fa mentida del present.

Shihon shugi

Diumenge passat, quan tornava del cinema, em vaig trobar amb el capitalisme. Va ser al carrer Balmes, una mica per sobre de Mitre, i després de saludar-lo li vaig comentar que em sorprenia trobar-lo a aquelles hores voltant pel carrer. Ell, que recordava la meva afició pel cinema, em va preguntar si venia de veure alguna pel·lícula, i li vaig respondre que sí, que m'agradava especialment la darrera sessió dels diumenges, quan sovint m'estava sol a la sala. I que, en reservar-me l'anada al cinema per les darreries del cap de setmana, m'estalviava la mica de tristesa que de vegades acompanya les tardes de diumenge.

Aleshores el capitalisme em digué que aprofités, que els cinemes començaven a ser deficitaris i no trigarien a tancar, que les plataformes televisives eren més eficients i productives. Jo li vaig respondre que potser sí, però que preferia els cinemes, on era més fàcil concentrar-se. Aleshores ell em preguntà si almenys havia comprat crispetes, i en sentir la meva negativa va arrufar el nas i començà amb el seu discurs habitual, dient-me que els diners s'havien de bellugar, que s'havia de gastar, que l'economia havia de bellugar. Però com que ja em conec la seva xerrameca el vaig interrompre i, per canviar de tema, li vaig demanar com portava la inflació subjacent, que sé que és un tema que l'empipa. I certament es va empipar, i per fer mal em va preguntar com anava el fons d'inversió que vaig comprar fa dos anys, aquell que invertia en cèdules hipotecàries noruegues, i jo li vaig respondre que no tan malament com la seva inversió en el mercat immobiliari xinès.

I així anar fent fins que deu minuts després ens acomiadaren, no sense enviar records a les respectives senyores, i concloure que ens havíem de trobar (o no) més sovint.

Kaibun no shōsetsu

De vegades imagino gèneres literaris poc evidents, com ara el format per les novel·les palindròmiques, això és, les novel·les que tan poden llegir-se com s'acostumen a llegir les novel·les als països occidentals (començant per la lletra de més amunt i més a l'esquerra de la primera pàgina i acabant per la lletra de més avall i més a la dreta de la darrera pàgina) com, de manera inversa, començant per la lletra de més avall i més a la dreta de la darrera pàgina i acabant per la lletra de més amunt i més a l'esquerra de la primera pàgina.

Es tracta, sens dubte, d'un gènere d'una importància cabdal, que utilitza de manera literària la teoria plantejada per alguns cosmòlegs sobre el caràcter oscil·latori de l'univers, que es faria i es desfaria de manera repetitiva entre un moment de màxima concentració i un moment de màxima expansió. De manera anàloga, la novel·la palindròmica es començaria a fer o desfer en el seu inici o final (entenent l'arbitrarietat d'ambdós termes), per passar per un punt intermedi de màxima expansió, i tornar-se a desfer o fer en el seu final o inici, de manera que tot acabaria tal com comença, o començaria tal com acaba, essent principis i finals, que esdevindrien infinits, una mateixa i repetitiva cosa.

Evidentment, el poc èxit comercial de les novel·les palindròmiques és degut a l'avarícia d'escriptors, editors, distribuïdors, llibreters i crítics, que temen que el mercat de la novel·la s'acabaria reduint a un sol títol que es llegiria i rellegiria de principi a fi, i/o de fi a principi, de manera repetitiva i infinita o infinita i repetitiva, que ve a ser la mateixa cosa tal com la cosa també és la mateixa i gloc-gloc, en Blai beu un glop.

Kesshō-sen

Ha estat aquest matí, tot just fa una estona, quan encara mandrejava al llit, que per raons de la màxima importància que ara no venen al cas, he recordat el que potser havia oblidat: que els finals de Cold War i de La sirena del Mississipí no són dos, són un, en ser ambdós el mateix final. I si bé és cert que l'un es desenvolupa a Polònia i l'altre a França, l'un dins les estretors d'un malson comunista i l'altre dins l'exuberància capitalista, l'un dins una evident manca de llibertats i l'altre sota l'aparent llibertat de l'hedonisme occidental, ambdós finals ens mostren el mateix: com l'amor, quan és, ho és tot, i com, aquest tot, de tan exigent com és, acaba destruint les vides que l'acullen.

Benaurats, doncs, els que no estimen, perquè posseiran la terra. I encara més benaurats els que estimen, perquè no posseiran res.

Nani o hanashimasu ka

De què parlem, quan parlem de Déu?

Parlem d'un creador? O parlem potser d'un legislador o un jutge, d'un advocat o un fiscal, d'un protector o un botxí? O potser parlem d'una barreja de tot plegat? O, qui sap si tan sols parlem d'un desig o una hipòtesi, d'una necessitat o una crossa, d'un record o un somni, d'una pregunta o una resposta. Sigui com sigui, és potser la incapacitat de saber de què parlem, quan parlem de Déu, d'on neix el meu irrellevant ateisme.

Kowareta kagami

Al principi del onzè capítol de la primera part de Mirall trencat, Mercè Rodoreda ens explica com a Salvador Valldaura li agradava que la seva filla Sofia li vingués a donar el bon dia, un cop la nena ja estava neta, vestida i ben pentinada. I en una d'aquestes ocasions, en un d'aquests moments en què Sofia donava el bon dia al seu pare, un dia que aquest estava pioc i la nena havia entrat d'amagatotis a la cambra paterna, aquest li diu que hi ha gent que amb un record en té per tota la vida. Aleshores, la petita Sofia li demana que és un record, i el seu pare li respon que prou que ho sabrà, quan en tingui un, i que, potser (tal com tot seguit sabrem que així serà), això d'ara en serà un, per a ella.

Potser el senyor Valldaura diu el que diu a la seva filla perquè ell mateix viu d'un record, d'un record d'enamorament de joventut, de quan era diplomàtic a Viena i s'enamorà d'una violinista que s'acabà suïcidant. I potser el senyor Valldaura explica això a la seva filla per provar de justificar-se, d'explicar-se, per intentar que la petita Sofia, quan ja no sigui tan petita, arribi a entendre qui fou el seu pare. O també pot ser que com de vegades fem el pares, el senyor Valldaura tan sols provés d'explicar, endebades, en què consisteix això de viure, com si tal cosa fos possible d'explicar.

Ima koko de

No voldríem estar vius d’aquí a cent o mil anys, com tampoc no ens hauria agradat estar vius ara fa cent o mil anys. El cor de la qüestió rau precisament en el fet que voldríem que el moment present durés per sempre. Voldríem continuar sent com som i que el món continués sent com és. La mirada present atrapa l’objecte present per posseir-lo i aferrar-s’hi mentre pugui.

Qui això escriu (segons traducció d'Alexandre Ragàs) és William Hazlitt, autor de finals del divuit i principis del dinou, que trobo d'una actualitat que costa de creure. Si no fos, és clar, que de vegades, més aviat sovint, trobo que en res ens distingim d'aquells que ens han precedit, tal com aquells que ens succeiran en res es diferenciaran de nosaltres, pentinats a banda, de manera que la vigència d'aquells autors dels quals ens separen deu, cent o mil anys, tampoc hauria de resultar sorprenent. Encara menys quan Hazlitt conclou que:

Això demostra que l’aferrament no està lligat al fet de ser o al benestar; més aviat tenim un prejudici molt arrelat a favor de la nostra existència immediata, tal com és. L’alpinista no abandonaria la seva roca, ni el salvatge la seva cabana. Nosaltres tampoc no tenim ganes de renunciar a la manera de viure d’ara, amb tots els seus avantatges i desavantatges, i substituir-la per qualsevol altra que la pogués reemplaçar.

Shiseikatsu

D'entre tots els possibles tipus de narrador, a Vida privada Sagarra tria el que potser em resulta més aliè. En efecte, el narrador de Sagarra ho sap tot dels seus personatges, i no només ho sap tot, sinó que ho sap de tot d'una manera perfecta i crítica, precisa i completa, íntima i abassegadora, fins al punt que coneix als personatges molt millor del que els mateixos personatges es puguin arribar a conèixer mai. Podríem dir que es tracta d'un narrador que va més enllà de l'habitual narrador omniscient i omnipresent, omnímode i omnipotent, omnívor i omnitot. Un narrador que troba absurda qualsevol separació de poders i decideix tirar pel dret i fer tots els papers de l'auca, per així no només jutjar, sinó defensar i acusar, perdonar o condemnar, premiar o executar als seus personatges segons el seu particular caprici. I és que només faltaria que aquells que tot ho poden, com evidentment és el cas, no se servissin de semblant poder per fer els que hi donés la gana, que sembla que és el que fa Sagarra, el que li dona la gana, que potser és el millor que pot arribar a fer un escriptor.

Jōkyō

Fa uns mesos, certes circumstàncies em van portar a llegir la darrera diguem-ne que novel·la de Martin Amis, traduïda al català amb el títol de Des de dins per Ferran Ràfols. I ara són unes altres certes circumstàncies les que m'han portat a recordar un fragment d'aquella lectura, que per sort vaig anotar, atès que trobar-lo entre les més de set-centes pàgines del llibre resultaria incert. El cas és que Amis diu que ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma. I tot seguit em ve el record d'un fragment de Semprún, de La escritura o la vida, lectura feta el juliol de 2011, on es diu ben bé el contrari, que si no hi ha vida, que si no hi ha una certa biografia, un escriptor no hi té res a fer.

I encara que sigui difícil d'entendre, crec discrepar de tots dos. Amb Semprún de manera frontal i absoluta, sempre i per tot, i amb Amis de manera més matisada.  Per què puc entendre i fins i tot compartir el que diu, però hi ha el perill que, en donar forma al que tant ell com Semprún anomenen vida, en endreçar i modelar, en fer-ho encaixar en una sintaxi, en fer-ho transmissible i potser comprensible, sempre és possible, fins i tot probable, que no fem més que simplificar i adulterar el que potser ni tan sols som capaços d'entendre.

Potser per això sovint em resulten més llaminers aquells autors que, sense principi ni final, escriuen d'una manera molt més abassegadora sense arribar mai enlloc, tal com potser fan Platònov o Gao Xingjian.