Ozunomahōtsukai

Per irrellevants raons que ara no venen al cas, en cercar informació sobre l'adaptació al cinema que el 1932 es va fer de la coneguda novel·la El màgic d'Oz, de L. Frank Baum, m'assabento que la feina de direcció no fou exclusiva de Victor Fleming. Com acostumava i acostuma a passar, és habitual que els rodatges s'allarguin més del que en un principi es preveu, de manera que quan encara no havia terminat el rodatge de El màgic d'Oz, Fleming hagué de començar el rodatge d'Allò que el vent s'endugué. I, en aquestes circumstàncies, és comprensible, fins i tot sensat, que Fleming es dediqués a un sol rodatge, atès que, tal com va dir Stanley Kubrick, dirigir una pel·lícula és com provar d'escriure Guerra i pau mentre es condueix un auto de xoc en una atracció de fira. I conduir-ne dos alhora seria potser excessiu, fins i tot per Fleming, em permeto afegir. Sigui com sigui, en deixar la feina inacabada, va ser King Vidor qui s'encarregà del que faltava, especialment de les escenes inicials en blanc i negre ambientades a Kansas, inclosa la famosa escena on Judy Garland canta Over the Rainbow. Malgrat tot, Vidor mai va voler figurar com a director, i afirmava que el (suposat) mèrit de la pel·lícula era tot de Fleming, que ell va fer ben poca cosa. El cas és que jo desconeixia la intervenció de Vidor, del meu molt admirat Vidor, que va ser dels pocs directors que va saber fer el pas del mut al sonor.

Tot això ve al cas de res, només que, en saber-ho, no puc deixar d'escriure-ho.

Watashi wa ki ga sukidesu (III)

Perquè la natura tota sola, mancada de l'empremta i de la mirada de l'home, em resulta d'una hostilitat espaordidora, d'una hostilitat pragmàtica i immisericorde que elimina de manera sistemàtica tot allò que ja no li fa profit, tot allò que ja no necessita.

Com en el cas dels arbres, dels arbres que tant em plau admirar, que deixats al seu lliure albir esdevenen uns colonitzadors implacables, que no només proven de foragitar a qualsevol altra espècie, sinó que competeixen com psicòpates en cerca d'aliment i de la llum del sol. Un bosc, una obaga o una fondalada, mancats de la presència de l'home, acaben sent no més que un amuntegament sense mesura d'hiperbòlica vida vegetal. I si bé l'activitat humana sovint també resulta excessiva i depredadora, la natura no coneix aturador, aquest aturador que l'home, de vegades, és capaç d'autoimposar-se. Ni que sigui per mandra.

Watashi no kunide wa ame ga orimasen

Tal com es relata al llibre del Gènesi, potser la narració més accelerada que recordo haver llegit mai, els aiguats bíblics són constants i persistents, un anar fent sense treva ni pausa, un ploure quaranta dies i quaranta nits per acabar negant tota la terra. Els aiguats del Gènesi no són, en definitiva, mediterranis. 

Tal com cantava Raimon, al nostre país la pluja no sap ploure, i tal com també cantava Raimon, es fa mentida del present.

Shihon shugi

Diumenge passat, quan tornava del cinema, em vaig trobar amb el capitalisme. Va ser al carrer Balmes, una mica per sobre de Mitre, i després de saludar-lo li vaig comentar que em sorprenia trobar-lo a aquelles hores voltant pel carrer. Ell, que recordava la meva afició pel cinema, em va preguntar si venia de veure alguna pel·lícula, i li vaig respondre que sí, que m'agradava especialment la darrera sessió dels diumenges, quan sovint m'estava sol a la sala. I que, en reservar-me l'anada al cinema per les darreries del cap de setmana, m'estalviava la mica de tristesa que de vegades acompanya les tardes de diumenge.

Aleshores el capitalisme em digué que aprofités, que els cinemes començaven a ser deficitaris i no trigarien a tancar, que les plataformes televisives eren més eficients i productives. Jo li vaig respondre que potser sí, però que preferia els cinemes, on era més fàcil concentrar-se. Aleshores ell em preguntà si almenys havia comprat crispetes, i en sentir la meva negativa va arrufar el nas i començà amb el seu discurs habitual, dient-me que els diners s'havien de bellugar, que s'havia de gastar, que l'economia havia de bellugar. Però com que ja em conec la seva xerrameca el vaig interrompre i, per canviar de tema, li vaig demanar com portava la inflació subjacent, que sé que és un tema que l'empipa. I certament es va empipar, i per fer mal em va preguntar com anava el fons d'inversió que vaig comprar fa dos anys, aquell que invertia en cèdules hipotecàries noruegues, i jo li vaig respondre que no tan malament com la seva inversió en el mercat immobiliari xinès.

I així anar fent fins que deu minuts després ens acomiadaren, no sense enviar records a les respectives senyores, i concloure que ens havíem de trobar (o no) més sovint.

Kaibun no shōsetsu

De vegades imagino gèneres literaris poc evidents, com ara el format per les novel·les palindròmiques, això és, les novel·les que tan poden llegir-se com s'acostumen a llegir les novel·les als països occidentals (començant per la lletra de més amunt i més a l'esquerra de la primera pàgina i acabant per la lletra de més avall i més a la dreta de la darrera pàgina) com, de manera inversa, començant per la lletra de més avall i més a la dreta de la darrera pàgina i acabant per la lletra de més amunt i més a l'esquerra de la primera pàgina.

Es tracta, sens dubte, d'un gènere d'una importància cabdal, que utilitza de manera literària la teoria plantejada per alguns cosmòlegs sobre el caràcter oscil·latori de l'univers, que es faria i es desfaria de manera repetitiva entre un moment de màxima concentració i un moment de màxima expansió. De manera anàloga, la novel·la palindròmica es començaria a fer o desfer en el seu inici o final (entenent l'arbitrarietat d'ambdós termes), per passar per un punt intermedi de màxima expansió, i tornar-se a desfer o fer en el seu final o inici, de manera que tot acabaria tal com comença, o començaria tal com acaba, essent principis i finals, que esdevindrien infinits, una mateixa i repetitiva cosa.

Evidentment, el poc èxit comercial de les novel·les palindròmiques és degut a l'avarícia d'escriptors, editors, distribuïdors, llibreters i crítics, que temen que el mercat de la novel·la s'acabaria reduint a un sol títol que es llegiria i rellegiria de principi a fi, i/o de fi a principi, de manera repetitiva i infinita o infinita i repetitiva, que ve a ser la mateixa cosa tal com la cosa també és la mateixa i gloc-gloc, en Blai beu un glop.

Kesshō-sen

Ha estat aquest matí, tot just fa una estona, quan encara mandrejava al llit, que per raons de la màxima importància que ara no venen al cas, he recordat el que potser havia oblidat: que els finals de Cold War i de La sirena del Mississipí no són dos, són un, en ser ambdós el mateix final. I si bé és cert que l'un es desenvolupa a Polònia i l'altre a França, l'un dins les estretors d'un malson comunista i l'altre dins l'exuberància capitalista, l'un dins una evident manca de llibertats i l'altre sota l'aparent llibertat de l'hedonisme occidental, ambdós finals ens mostren el mateix: com l'amor, quan és, ho és tot, i com, aquest tot, de tan exigent com és, acaba destruint les vides que l'acullen.

Benaurats, doncs, els que no estimen, perquè posseiran la terra. I encara més benaurats els que estimen, perquè no posseiran res.

Nani o hanashimasu ka

De què parlem, quan parlem de Déu?

Parlem d'un creador? O parlem potser d'un legislador o un jutge, d'un advocat o un fiscal, d'un protector o un botxí? O potser parlem d'una barreja de tot plegat? O, qui sap si tan sols parlem d'un desig o una hipòtesi, d'una necessitat o una crossa, d'un record o un somni, d'una pregunta o una resposta. Sigui com sigui, és potser la incapacitat de saber de què parlem, quan parlem de Déu, d'on neix el meu irrellevant ateisme.

Kowareta kagami

Al principi del onzè capítol de la primera part de Mirall trencat, Mercè Rodoreda ens explica com a Salvador Valldaura li agradava que la seva filla Sofia li vingués a donar el bon dia, un cop la nena ja estava neta, vestida i ben pentinada. I en una d'aquestes ocasions, en un d'aquests moments en què Sofia donava el bon dia al seu pare, un dia que aquest estava pioc i la nena havia entrat d'amagatotis a la cambra paterna, aquest li diu que hi ha gent que amb un record en té per tota la vida. Aleshores, la petita Sofia li demana que és un record, i el seu pare li respon que prou que ho sabrà, quan en tingui un, i que, potser (tal com tot seguit sabrem que així serà), això d'ara en serà un, per a ella.

Potser el senyor Valldaura diu el que diu a la seva filla perquè ell mateix viu d'un record, d'un record d'enamorament de joventut, de quan era diplomàtic a Viena i s'enamorà d'una violinista que s'acabà suïcidant. I potser el senyor Valldaura explica això a la seva filla per provar de justificar-se, d'explicar-se, per intentar que la petita Sofia, quan ja no sigui tan petita, arribi a entendre qui fou el seu pare. O també pot ser que com de vegades fem el pares, el senyor Valldaura tan sols provés d'explicar, endebades, en què consisteix això de viure, com si tal cosa fos possible d'explicar.

Ima koko de

No voldríem estar vius d’aquí a cent o mil anys, com tampoc no ens hauria agradat estar vius ara fa cent o mil anys. El cor de la qüestió rau precisament en el fet que voldríem que el moment present durés per sempre. Voldríem continuar sent com som i que el món continués sent com és. La mirada present atrapa l’objecte present per posseir-lo i aferrar-s’hi mentre pugui.

Qui això escriu (segons traducció d'Alexandre Ragàs) és William Hazlitt, autor de finals del divuit i principis del dinou, que trobo d'una actualitat que costa de creure. Si no fos, és clar, que de vegades, més aviat sovint, trobo que en res ens distingim d'aquells que ens han precedit, tal com aquells que ens succeiran en res es diferenciaran de nosaltres, pentinats a banda, de manera que la vigència d'aquells autors dels quals ens separen deu, cent o mil anys, tampoc hauria de resultar sorprenent. Encara menys quan Hazlitt conclou que:

Això demostra que l’aferrament no està lligat al fet de ser o al benestar; més aviat tenim un prejudici molt arrelat a favor de la nostra existència immediata, tal com és. L’alpinista no abandonaria la seva roca, ni el salvatge la seva cabana. Nosaltres tampoc no tenim ganes de renunciar a la manera de viure d’ara, amb tots els seus avantatges i desavantatges, i substituir-la per qualsevol altra que la pogués reemplaçar.

Shiseikatsu

D'entre tots els possibles tipus de narrador, a Vida privada Sagarra tria el que potser em resulta més aliè. En efecte, el narrador de Sagarra ho sap tot dels seus personatges, i no només ho sap tot, sinó que ho sap de tot d'una manera perfecta i crítica, precisa i completa, íntima i abassegadora, fins al punt que coneix als personatges molt millor del que els mateixos personatges es puguin arribar a conèixer mai. Podríem dir que es tracta d'un narrador que va més enllà de l'habitual narrador omniscient i omnipresent, omnímode i omnipotent, omnívor i omnitot. Un narrador que troba absurda qualsevol separació de poders i decideix tirar pel dret i fer tots els papers de l'auca, per així no només jutjar, sinó defensar i acusar, perdonar o condemnar, premiar o executar als seus personatges segons el seu particular caprici. I és que només faltaria que aquells que tot ho poden, com evidentment és el cas, no se servissin de semblant poder per fer els que hi donés la gana, que sembla que és el que fa Sagarra, el que li dona la gana, que potser és el millor que pot arribar a fer un escriptor.

Jōkyō

Fa uns mesos, certes circumstàncies em van portar a llegir la darrera diguem-ne que novel·la de Martin Amis, traduïda al català amb el títol de Des de dins per Ferran Ràfols. I ara són unes altres certes circumstàncies les que m'han portat a recordar un fragment d'aquella lectura, que per sort vaig anotar, atès que trobar-lo entre les més de set-centes pàgines del llibre resultaria incert. El cas és que Amis diu que ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma. I tot seguit em ve el record d'un fragment de Semprún, de La escritura o la vida, lectura feta el juliol de 2011, on es diu ben bé el contrari, que si no hi ha vida, que si no hi ha una certa biografia, un escriptor no hi té res a fer.

I encara que sigui difícil d'entendre, crec discrepar de tots dos. Amb Semprún de manera frontal i absoluta, sempre i per tot, i amb Amis de manera més matisada.  Per què puc entendre i fins i tot compartir el que diu, però hi ha el perill que, en donar forma al que tant ell com Semprún anomenen vida, en endreçar i modelar, en fer-ho encaixar en una sintaxi, en fer-ho transmissible i potser comprensible, sempre és possible, fins i tot probable, que no fem més que simplificar i adulterar el que potser ni tan sols som capaços d'entendre.

Potser per això sovint em resulten més llaminers aquells autors que, sense principi ni final, escriuen d'una manera molt més abassegadora sense arribar mai enlloc, tal com potser fan Platònov o Gao Xingjian.

Ichi no chūshin o aruite imasu

Caminant desvagat per l'extens i sorprenent centre de la ciutat on faig estada, veig una tanca publicitària on s'anuncia una exposició de Frans Hals titulada Meister des Augenblicks, que en català bé es podria traduir com a Mestre del moment, en ser com és potser Hals un dels primers pintors a captar la il·lusió del moment. Encara que potser jo hauria preferit titular l'exposició Profeta de l'espontaneïtat, Prophet der Spontaneität, per la part d'interioritat que té la captura del moment per part de Hals, i per com va ser de profètica la seva pinzellada.

El cas és que la feliç coincidència de ser on toca en el moment que toca, em permet contemplar per primer cop una extensa mostra de l'obra de Hals, que fins ara només havia pogut intuir a la pantalla de l'ordinador. A més, a l'exposició es complementa el fons d'obres de Hals amb obres d'altres pintors que hi tenen una certa relació, des de deixebles i copistes, fins a arribar a autors força posteriors, com ara Ludwig Eibl, que reforcen la indiscutible visió profètica de Hals.

Toaru baka no hito

I és amb incrèdula estupefacció, que veig com el jove captaire encaixa la mà amb un dels passatgers del vagó, i com, sense deixar de rapejar, s'abraça també amb una passatgera i tot seguit torna a encaixar amb un altre passatger. És aleshores que la sorpresa inicial se'm transforma en una incerta però ben viva basarda, quan m'adono que el jove captaire es va desplaçant per tot el vagó saludant amb excessiva efusió a tots els passatgers, un per un, per així, suposo, guanyar-se la seva simpatia i part dels seus diners, en ser com és més probable que hom doni almoina a qui li és simpàtic que no pas indiferent o antipàtic.

És per això que de manera dissimulada començo a caminar cap al final del vagó, per així allunyar-me de l'efusió del captaire. Però el captaire continua amb el seu fer, de manera que per molt que jo em desplaci ell també es desplaça, i l'amenaça de ser saludat es manté, especialment quan arribo al final del vagó i la porta tancada de la cabina del conductor em barra el pas. Per provar de mantenir la calma em dic que no passa res, que de seguida arribarem a una nova parada i podré baixar abans no em toqui el torn de ser saludat pel captaire, que just en aquell moment assaja un pas de ball amb una venerable vellarda de cabells cendrosos i espatlles geperudes, que tot seguit li fa a mans un bitllet de vint euros, alhora que amb la mà esquerra prova d'engrapar el cul del captaire, que sobtat es fa enrere i, adreçant una enjogassada mirada a la vellarda, li diu que no el tempti, que està promès, i que a la seva xicota no li agradaria saber que dones tan atractives com ella li grapegen el cul. Aleshores tot el vagó riu i els diners li cauen a raig, en haver agradat als passatgers la facècia del captaire, que riuen i aplaudeixen de bon grat.

Malauradament, en trobar-se en obres la següent parada, el tren no s'atura i de cop em trobo amb el captaire al davant, que encara rapejant em somriu i prova d'encaixar-me la mà. Per sort soc ràpid, i alhora que enretiro la mà li faig que no amb el cap. Però el captaire insisteix, i aprofitant que no tinc escapatòria em torna a oferir la mà, de manera que no tinc altre remei que prendre l'esmolat glavi i escorxar-lo de viu en viu. Aleshores, quan el captaire cau sense vida als meus peus, els passatgers comencen a xisclar i els més porucs es desplacen amb pressa cap a la part posterior del vagó per així allunyar-se de mi, potser temorosos que no en tingui prou amb la sang del captaire. Però aquells poca-soltes no m'han fet res, no han provat pas d'encaixar les seves mans amb la meva, de manera que deso el glavi i prenc el llibre que duc al sarró i continuo amb la lectura que ha interromput l'actuació de l'insensat rapejador, un curt i molt instructiu assaig de William Hazlitt, El plaer d'odiar.

Tenno heika banzai

Mengem apressats, en ser com és evident que més aviat que tard plourà. No és només la successió d'imatges del radar meteorològic que consultem, sinó, sobretot, les fosques nuvolades que cada cop més tapen el cel. De manera que cuitem a posar-nos els impermeables i carregar-nos les motxilles, i comencem la davallada a pas viu, molt viu.

I, efectivament, quan no portem ni cinc minuts més corrent que caminant, ens cauen les primeres gotes, que de seguida es transformen en una densa cortina de pluja que de tant en tant s'acompanya d'una calamarsa menuda. També comencem a sentir trons, algun de ben fort i proper, que sona potser ampliat per l'eco de les tarteres que ens envolten, de les crestes que tanquen el paisatge. I és aleshores que imaginem que la muntanya celebra la nostra marxa, celebra la fugida d'uns visitants no desitjats, celebra la victòria del món mineral per sobre qualsevol forma de vida.

Però a nosaltres tant se'ns en dona, dels crits de la muntanya, i en menys d'una hora arribem xops al bosc, on els arbres semblen acollir-nos i agombolar-nos. I encara corrent ens deixem endur per la joia del moment, cofois per la velocitat a què baixem, pel goig de saltar per sobre les pedres del camí, per l'aigua que ens regalima per tot arreu, pel so de la tronada que encara ens acompanya. Cofois, en definitiva, per l'engany de creure'ns forts, de creure'ns vius, de creure'ns, fins i tot, vencedors de ves a saber què, de ves a saber qui.

Akiraka to akiraka

Té sentit, em vaig demanar abans de començar, fer la lectura d'una biografia de mil cinc-centes pàgines, quan encara no he llegit l'obra sencera de l'escriptor biografiat? Quan tan sols he llegit set dels quaranta-sis volums en què s'aplega la seva obra completa? No tindria més sentit continuar llegint a l'escriptor biografiat i esperar a una altra vida per entomar l'esmentada biografia?

Però, em podria haver demanat igualment, tenen sentit altres coses que faig al llarg del dia? Té sentit que continuï escrivint el que aquí escric? Té sentit que provi d'escriure altres coses? Té sentit que dia rere dia m'escarrassi arrossegant un cos mortal? Té sentit res?

I com la resposta és massa òbvia i evident (té sentit, que escrigui obvia i evident, quan ambdós adjectius signifiquen exactament el mateix?), puc començar la lectura amb la tranquil·litat de qui fa temps que no necessita l'aprovació d'allò que anomenem raó per fer el que sigui que acostuma a fer, com ara canviar de cop a la tercera persona del singular per referir-se a si mateix.

Watashi wa ryokō ga sukide wa arimasen (II)

I és de tornada a casa, encara trasbalsat per la trasbalsadora idea de viatjar en el temps, que de cop començo a imaginar grups de turistes vinguts del futur visitant els moments més memorables del passat. I és que talment els imbècils que actualment van d'aquí cap allà visitant el que sigui que visiten, sens dubte que en el futur encara hi haurà més imbècils que aniran no només d'aquí cap allà, sinó també de després cap a abans. Imbècils futurs que sens dubte multiplicaran als imbècils actuals, atès que avui dia només hem de suportar a aquells que en són contemporanis. A no ser, és clar, que molts dels que ens visiten no siguin més que imbècils del futur camuflats. Però ho dubto, podent visitar altres temps, qui voldria visitar l'ara i aquí que vivim?, aquest desmenjament de pa sucat amb oli?, aquest galdós present de rendistes i subvencionats?

O sigui que no, que sens dubte que totes les hordes d'imbècils futurs ara són a 15 de març del 1311 a Cefís, gaudint de la gloriosa victòria almogàver; o amagats entre els bastidors del Teatre de Pompeu, esperant l'assassinat de Cèsar; o a 14 d'agost de 1918 al far de Sant Sebastià, contemplant com Pla es mira el mar alhora que prova de trobar l'adjectiu exacte; o camuflats enmig de la boira del Londres victorià mentre un tal Jack esbudella meretrius.

I així anar fent fins que un dia peti tot, tal vegada quan tres-cents trenta-tres mil trilions i escaig de turistes futurs, amagats sota els plecs de la seva túnica, pretenguin contemplar com Déu nostre Senyor diuen que va crear el món.

Watashi wa ryokō ga sukide wa arimasen (I)

I és sota Plaça Catalunya, caminant apressat pel passadís que comunica les andanes de les línies verda i vermella, que de cop quedo sorprès pel que llegeixo en un rètol publicitari, on se'm pregunta (a mi, i a la resta d'hipotètics transeünts) si m'agradaria viatjar en el temps.

Però com viatjar m'agrada més aviat poc, per no dir gens, de seguida em responc que no, que de cap de les maneres m'agradaria viatjar en el temps. Que viatjar se'm fa desagradable i cansí, i segur que fer-ho en el temps encara se'm farà més desagradable i més cansí, molt més. Malgrat això, de cop el pensament se'm torça, i em dic que viatjar en el temps potser no serà tan desagradable i cansí com viatjar en l'espai, i és aleshores que m'imagino còmodament escarxofat al sofà de casa, viatjant ara endavant ara endarrere, contemplant a aquell que potser vaig ser fa cinc o deu anys, contemplant als que hi van viure abans que no pas jo, als paletes que construïren l'edifici, a l'arquitecte que el projectà, a l'indiano que el pagà. I contemplant, també, a aquell que potser seré d'aquí cinc o deu anys més, a aquells que viuran al pis un cop jo falti, potser algun dels meus fills, potser algun hipotètic net, o tal vegada una família de xinesos o bolivians, pakistanesos o senegalesos, que segons sembla són el futur del país.

Sigui com sigui, tot seguit també recordo allò que diuen els nigromàntics, que tant l'espai com el temps són el mateix, una mena de teixit flexible i elàstic (com ara el niló o la lycra), en aparença pla, però que es deforma en contacte amb allò que aquests mateixos nigromàntics anomenen massa i energia. I aleshores em dic que no, que si viatjar en el temps ha de ser el mateix que viatjar en l'espai, que de cap de les maneres, que em quedo on soc, és a dir, em quedo a l'ara i aquí on ara mateix crec ser.

Gōru

De cop sobte la pilota li arriba a l'hereu, que de seguida la passa endavant a l'interior dret. Alhora, l'hereu comença a córrer per la banda, per si de cas l'interior li torna la pilota, com així fa, en trobar-se aquest interior amb dos migcampistes rivals que li barren el pas. A més, es dona la circumstància que l'extrem s'ha desplaçat cap al mig de l'àrea rival arrossegant amb ell al seu marcador, de manera que l'hereu, un cop rep i controla la pilota, pot continuar avançant per la banda. I encara que un dels defensors que barraven el pas de l'interior intenta encalçar a l'hereu, aquest li guanya la cursa i s'endinsa dins l'àrea pel lateral. És aleshores que l'hereu es planteja que fer, si potser continuar endavant fins a la línia de fons per centrar la pilota buscant la remata d'un company, o si de cas encarar la porteria per buscar el xut. Però sense temps per pensar, la inèrcia de la cursa porta l'hereu cap a la línia de fons, però just en el moment de fer la centrada, aquest veu com el davanter que hauria de rematar està cobert per dos rivals, i veu també com el porter s'avança per interceptar la centrada que tothom dona per segura. És per això que, en lloc de centrar, i gràcies a la mica d'angle que encara li queda, l'hereu xuta a porta aprofitant l'avançada del porter. I encara que el porter veu el xut, i aquest no és gaire fort, l'empenta que du el porta cap endavant i no té temps per recular, de manera que la pilota el supera per darrere i entra dins la porteria. Gol.

És aleshores que l'hereu es tomba i comença a córrer cap a camp propi, amb els braços estesos talment fossin ales, alhora que els companys l'encalcen i criden. Crits, els dels companys, que es barregen amb els crits que provinents de la grada celebren el gol, gol que em permet escriure que, de cop sobte, la pilota li arriba a l'hereu, que de seguida la passa endavant, a …

Jinsei o sōzō shimasu (II)

Però, altres cops, la vida que imagino que crec que m'agradaria viure és lleugerament diferent. Una vida encara solitària i endreçada per rutines estrictes, però on ja no tot es limitaria a llegir i escriure, caminar i dormir, separant-se totes quatre activitats pels petits intervals de les excrecions i els àpats. No, no pas, atès que si bé àpats i rutines continuarien sent estrictes, l'escriptura es transformaria en el seu invers, quan em dedicaria a esborrar qualsevol record que pogués haver del meu pas pel món.

Per això destruiria de manera sistemàtica i exhaustiva qualsevol paper que hagués escrit, i buidaria el petit pis on m'imagino que viuria de qualsevol objecte, qualsevol imatge, qualsevol res que em pogués recordar quan jo ja no hi fos. Igualment, buscaria i destruiria qualsevol document que pogués recordar la meva existència, tant propi com aliè, públic com privat, físic com digital. Finalment, i també de manera sistemàtica i exhaustiva, acabaria amb la vida (començant per la dels més propers i estimats) de tots aquells que al llarg dels anys hagin tingut la dissort de tractar-me.

I seria un cop acomplerta aquesta inútil i innecessària tasca (inútil i innecessària, atès que res ni ningú no recordarà mai ningú), que podré dur de manera potser no gaire satisfactòria, però això tant és, aquesta vida, aquesta no-vida, que imagino que crec que m'agradaria viure.

Jinsei o sōzō shimasu (I)

De vegades m'imagino duent la vida que crec que m'agradaria viure. Una vida solitària i endreçada per rutines estrictes, on tot es limitaria a llegir i escriure, caminar i dormir, separant-se totes quatre activitats pels petits intervals de les excrecions i els àpats, que serien senzills i estarien pautats segons el que crec desitjar: amanides per esmorzar, llegum o peix als dinars, verdura per sopar. També les lectures estarien endreçades, Shakespeare, Carroll i epígons els dilluns, Pla els dimarts, antiguitat grecollatina els dimecres, autors alemanys els dijous, italians i francesos els divendres, eslaus els dissabtes, textos bíblics els diumenges. Igualment, endreçaria l'escriptura, que es limitaria a la metòdica i repetitiva reescriptura de tot el que hagués arribat a escriure abans. Finalment, aprofitant els moments d'allitar-me per dormir, em sacsejaria el penis amb un cert vigor no exempt de subtilesa, per així regalar-me gustoses i sanitoses pol·lucions, que provaria de repetir en el moment posterior al despertar.

I així dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any, fins que arribés el moment, ja fos llegint escarxofat a l'única butaca que tindria, o adormit al llit, o caminant apressat anant o tornant d'enlloc, que el cor se m'aturés.

Si no fos, és clar, que en no haver-me bategat mai, no arribi a aturar-se tampoc mai, perllongant-se aquesta vida, aquesta no-vida que imagino que crec que m'agradaria viure, per sempre més.

Watashi wa, doa o akemasu

Després de molts anys pontificant sobre gèneres literaris, de sobte m'adono, gràcies a la lectura d'aquests dies, que havia negligit esmentat un dels gèneres més populars i de més llarga tradició que potser existeixen, això és, el de les novel·les el narrador de les quals explica vida i miracles d'un conegut seu.

En efecte, posats a buscar històries per narrar, és normal que l'autor de torn es fixi en saludats, coneguts o amics per provar de trobar fets dignes de ser narrats, en ser com acostuma a ser la vida dels autors de torn mancada d'aquest tipus de fets. I, en aquestes circumstàncies, res més honest que reconèixer la procedència de l'excusa que permet la narració, fent de la veu narradora corretja de transmissió de la veu del veritable protagonista, l'abans esmentat saludat, conegut o amic de l'autor.

I en funció de si aquesta veu narradora és més o menys coincident amb la veu del mateix autor, trobarem dos subgèneres de desigual interès. Per una banda, el format per les novel·les on tot plegat no és més, ni menys, que un artifici narratiu d'eficàcia més que provada, com per exemple s'esdevé en el cas de les aventures d'un conegut detectiu londinenc, que són narrades per un company de pis, essent tant detectiu com company de pis personatges que no tenen una relació del tot directa amb l'autor de torn, un tal Conan Doyle, que potser coneixeran.

En canvi, i tal com passa amb la molt admirable Austerlitz de W. G. Sebald, tenim el subgènere de les novel·les on la veu narradora sembla coincidir amb la veu del mateix autor, que en el cas d'Austerlitz aprofita la curiosa coneixença d'un tal Jacques Austerlitz per part del senyor Sebald, per narrar una de les històries més intenses que recordo haver llegit. I el mateix s'esdevé amb la lectura d'aquests dies, l'encara no esmentada La porta, de Magda Szabó, on mitjançant la completa i exhaustiva descripció de la relació que la narradora (qui sap si la mateixa Szabó) estableix amb la seva minyona (sigui aquesta relació recordada o imaginada, que si fa no fa és el mateix), ens ofereix el que ara prefereixo no esmentar, doncs molt millor llegir-ho en les paraules de la mateixa Szabó.

I per acabar un consell: no siguin mai amics, coneguts o saludats d'un escriptor.

Jibun o damasu

Crec que amb el temps he après a donar una aparença de solidesa al que escric, i fins i tot crec que he desenvolupat un estil més o menys propi que fa certa patxoca. Malgrat això trobo que els continguts se’m resisteixen, que més enllà de parlar per no callar, no tinc res a dir. Però, en descàrrec meu, haig de dir que el mateix defecte trobo a bona part del que llegeixo, fins al punt que acabo pensant que és inevitable, que ja ha estat tot dit, una i mil vegades, del dret i del revés, de manera endreçada o enrevessada, i que els que actualment continuem escrivint moguts per una incerta ambició, més que res ho fem per vici, per amagar alguna carència, alguna tara, alguna lletja imperfecció. Potser per això cada cop més tinc el costum de llegir només autors morts, aquells que encara es podien enganyar pensant que, el que escrivien, s’escrivia per primer cop.

Jibun ga omotte iru jibun ni narimashou

Com que res no és, sovint és fàcil deixar-se endur per les aparences i creure que allò que veiem, allò que ensumem, llegim o tastem… és (i no només és, sinó que aquest ser, és el que sembla ser). Però, repeteixo, allò que veiem no és, mai és, tal com allò que ensumem, llegim o tastem tampoc és. I en no ser, hem de parar atenció per no deixar-nos endur per la percepció del moment i, si més no, provar d'elaborar una mica més l'engany que tot, en no ser, és.

Potser per això, en un primer moment la lectura em pot fer pensar que les hiperbòliques i sobrenaturals dimensions del penis del protagonista d'allò que llegeixo és el que no és. I també potser per això, un cop vist que l'hiperbòlic i sobrenatural penis no és més que el recurs que fa servir l'autor, un tal Hal Bennett, per fer avançar la narració, puc arribar a pensar que el molt versemblant paisatge per on transita aquesta narració és el que tampoc no és, o que fins i tot els fets narrats són el que tampoc són. Aleshores, al final, què és, allò que llegeixo? No res, és clar. Però, si més no, i un cop esbandides les primeres percepcions, puc enganyar-me dient que és la més completa, elaborada i potser sincera mostra del que vol dir ser un negre als Estats Units, això és, el que vol dir odiar-se a un mateix pel fet ser qui s'és, això és, odiar-se per ser qui creus ser, qui t'han fet creure que ets.

Tsumitobachi

Molt sovint, massa sovint, en llegir els primers paràgrafs d'una nova lectura començo a anticipar el que vindrà tot seguit. El que vindrà tot seguit o, més ben dit, el que hauria de venir tot seguit, el que començo a desitjar que vingui tot seguit, el que jo mateix hauria escrit tot seguit. Però, ai las, passats aquests primers paràgrafs començo a trobar no pas el que he anticipat o desitjat, sinó el que l'autor de torn ha decidit escriure. I, tal com ha de ser, tal com és, allò que he anticipat mai no concorda amb allò que trobo escrit, essent precisament aquesta desconcordança el que em fa valorar la lectura, segons si allò que trobo em resulta més llaminer que allò que he anticipat o no.

Però, malgrat tot, encara que el camí transitat m'acabi resultant molt més plaent, molt més profitós, molt més pràctic que no pas el desitjat, no puc evitar sentir una certa recança per no haver anat cap a on en un principi desitjava anar. I és potser per això, per posar fi a aquesta certa recança, que he decidit reescriure totes les grans obres de la literatura universal, començant per la més desorientada de totes, Crim i càstig. I és que mai m'ha semblat desitjable que el bo de Raskolnikov s'enfonsés de la manera que es va enfonsar per haver esberlat un parell de cranis.

Dit això, començo: un dia extremadament xafogós de començaments del mes de juliol a l'hora foscant, un jove sortia de la seva cambra de rellogat del carreró de S... i, ja a fora...

Shi no kyōfu

A On the Fear of Death, un dels petits assajos inclosos en El plaer d'odiar i altres assajos, l’escriptor William Hazlit planteja alguna idea poc habitual sobre com vèncer la por a la mort. Però una mica com passa amb Epicur, quan deia allò de què si quan jo hi soc, la mort no hi és, i quan la mort hi és, jo no hi soc, i, en conseqüència, la mort no ens ha d’importar, al final tot són jocs de paraules que necessiten un cert voluntarisme per prendre-se'ls seriosament. En el cas de Hazlit, l’ocurrència, brillantment exposada, ens ve a dir que morir no és més que tornar a ser aquell o allò que érem abans de néixer. I que si normalment no ens angoixa pensar en aquell abans, no té cap sentit que ens angoixem pel després, que no deixarà de ser el mateix abans, i sens dubte serà un mateix abans-després molt més relaxat, tranquil i satisfactori que no pas el neguit que sovint és l’entremig. Com passa amb Epicur, l’ocurrència de Hazlit és brillant (encara que potser no tant, i potser per això recordem molt més Epicur que no pas Hazlit), però no deixa de ser el que és, una ocurrència, una broma, un joc de paraules que només ens podem prendre seriosament quan som joves, quan, com diu el mateix Hazlit, la idea de la mort se’ns presenta com un concepte abstracte ben allunyat de qualsevol concreció pràctica.