Lapidació, matar a pedrades, una de les pràctiques de justícia humana més antigues que es coneix, afavorida, indubtablement, per l'abundant matèria prima. Cert que, nostre senyor, en la seva infinita bondat, va dir allò tant entendridor de, qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra. Nobles paraules, les seves, que pressuposaven una certa bondat en els lapidadors, altrament, hagués estat com predicar en el desert. Catalunya, doncs, país de deserts pedregosos, s'ha llençat entusiasta a la lapidació pública del senyor Marco, de nom Enric, doncs sembla ser que el senyor Marco ha dit una mentida. Només faltaria, és un ésser humà, i en els humans, com és ben sabut, la mentida és una cosa tant natural com la transpiració. On s'ha vist, una persona que no menteixi?. Només un foll o un retardat. No podem anar pel món dient la veritat, tota la veritat, i res més que la veritat. Podríem ara recordar un relat del senyor Monzó, de nom Quim, Joaquim, sobre una parella d'enamorats que decideixen dir-se sempre la veritat, car, una sola mentida, destruiria el seu amor. Bé, van fer falta ben poques veritats, per destruir-lo igualment.
De totes maneres, la denúncia de l'holocaust que més m'ha colpit, més que els imprecisos i abrandats discursos del senyor Marco, han estat les novel·les del senyor Kertész, de nom Imre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada