dilluns, 9 de maig de 2005

Oishikata desu

Jo ho faig així:

Aboco una mica de tomàquet triturat en una olla amb oli. I que es vagi sofregint una estoneta, per concentrar el gust. Després sal, pebre, una mica de bitxo i els vegetals que trobi per la nevera: nap, porro, pastanaga, col, ceba, api, julivert, . . . el que hi hagi. Remeno una mica i hi afegeixo els caps i les espines de peix i, si pot ser, algun cap de gamba, que aixafo ràpidament amb el cullerot, o alguna galera. Torno a remenar i hi aboco una mica de vi de xerès, sec. Aleshores, si acosto el nas, noto l'alcohol del vi, que s'evapora. Remeno una mica més i poso l'aigua. I au, anar fent, una mitja hora, no pas mes. Després ve la part bruta: colar el brou i esquitxar tots els fogons. Un cop colat, hi afegeixo una mica de safrà, rectifico de sal i, quan torna a bullir, afegeixo un grapat d'arròs, no gaire, que a mi la sopa m'agrada clareta. Quinze-vint minuts més, primer a foc viu, després més suau. Mentrestant passo el drap per la cuina i vaig desmigant una mica de peix: lluç, salmó, rap . . . també el que hi hagi. Ho poso, cru, en un bol. També hi afegeixo una mica de ceba tendra, de la part del tronc, tallada a rodanxes ben fines; i una mica de wakame ja posats. Un cop l'arròs ja és cuit, aboco directament la sopa al bol. El peix, amb l'escalfor del líquid, ja es cou suficientment, i au, a menjar.

La sopa que he menjat avui al Shojiro, però, no estava feta així. La meva es deixa menjar, però la d'avui ha estat magnífica, superba. Amb les seves gambetes, unes cloïsses, fideus enlloc d'arròs. Però no ens enganyem, això només era l'acompanyament. El brou, el brou era prodigiós. Un brou de color fosc, d'un gust fort, que entrava per la vista, pel nas, per tot arreu entrava. On hi hagi un bon cuiner . . . els aficionats fem nosa.

Clar, que la sopa de pa amb tòfona del Drolma, també és cosa fina. Però aquesta ja és tota una altra història.