dijous, 26 de maig del 2005

Kore wa ikura desu ka

Tal com acostuma a fer, ahir la meva companya em va tallar els cabells. Enmig de l'operació va comentar, faceciosament, que potser m'hauria de cobrar uns honoraris per la feina. Jo, seguint-li el joc, vaig estar d'acord en tant justa proposta i vaig preguntar quin seria el preu. Cinquanta euros, va dir. Poca broma, vaig pensar. Però be, jo no havia demanat el preu abans de començar, i tampoc era cosa de deixar la feina a mitges. En acabar, doncs, vaig anar a buscar un bitllet de cinquanta euros i, en donar-li, em va dir que no, que no feia falta, que sinó encara m'hauria de cobrar per tot el que fa per mi, i ella m'hauria de pagar per tot el que jo faig per ella, i que tot plegat, fora massa embolicat.

Vaig respirar alleugerit. Si hagués de pagar la diferència entre tot el que ella fa per mi, i el que jo faig per ella . . . me n'anava de pet a la suspensió de pagaments.