Maiasa

Cada matí, en llevar-me, la memòria em porta el record dels dies passats: les paraules dites, els actes realitzats, els desitjos malbaratats... I cada matí, en llevar-me, em sembla com si hagués manllevat la memòria d’algú altre, doncs veig com un impossible que jo mai hagi fet, hagi dit, hagi pensat, res del que recordo.

Cada matí, en llevar-me, la voluntat se m’emporta cap a fites agosarades: somnio amb paraules exactes, actes mesurats, desitjos exemplars... I cada matí, en llevar-me, em sembla com si hagués manllevat els anhels d’algú altre, doncs veig com un impossible que jo mai arribi a fer, a dir, a pensar, res del que somnio.

Cada matí, en llevar-me, em sento aliè al meu passat, estrany al meu futur; i només desitjo, vanament, tornar a la plàcida certesa dels llençols.

Hama ni ikimasen ka

Vaig a una reunió de veïns, al soterrani de l’edifici on visc. L’administrador de la finca ha aprofitat per organitzar una mena de fira de santa Llúcia, i pel carrer que passa pel soterrani arriben els vehicles que porten als firaires. Jo marxo escales amunt amb els veïns del segon primera. Som al meu dormitori, amb el llit sense fer i tot el terra ple de llibres. La veïna em recomana que llegeixi a Balmes, el del carrer, i jo no li responc res, doncs em trobo a l’Emili, a qui fa anys que no veig. Tots dos ens alegrem molt de la trobada; tant que ens abracem. Però no ens arribem a dir res, doncs ja no recordem de què ens coneixem, ni de què podem parlar. A més, l’Emili ja no hi és, i jo estic admirant a unes noies admirables, que sembla que em coneixen. Ei, dErsu_, vine amb nosaltres, em criden, que ens divertirem!. Però m’excuso, doncs és l’hora que comenci la reunió. Així que començo a baixar les escales a corre-cuita. Però en arribar al final sóc a la platja. Darrera meu hi ha el pas soterrat que creua la carretera de la costa, i jo porto un sarró amb la tovallola, el protector solar, les ulleres de nedar, i un llibre. Les noies encara hi són, ben nues, però ja no em criden, si és que mai m’han cridat. I és la meva companya qui em pregunta si em passa res, doncs, des de què hem sortit de casa, és com si no hi fossis.

Uchi ni imasu

Tot és nervi a la Gran Ciutat. Tothom va amb presses i nosaltres, badocs, fem nosa. Ens movem amb turpitud i ens confonem sovint. A les cues som maldestres i ens acostumen a renyar. Dubtem a l’hora de demanar res, i quan ho fem, no ens entenen. De nou al carrer anem en sentit contrari, o agafem el metro equivocat. Algú, però, ens informa amb condescendència, i agraïts tornem sobre les nostres passes, enyorant la nostra petita ciutat, on tot ens resulta transparent.

Transparent i inert, doncs de retorn a casa trobem morts els carrers, tristes les botigues. Només veiem funcionaris o empleats de banca que, desvagats, es marceixen en l’eixample que aixecaren llurs avis. Sense nervi, sense sang, ens deixem bressolar per una inèrcia amanyagadora que tot ho amortalla; i potser, ni que sigui en somnis, enyorem, per uns instants, el miratge d’una Gran Ciutat que ja no recordem.