Cada matí, en llevar-me, la memòria em porta el record dels dies passats: les paraules dites, els actes realitzats, els desitjos malbaratats... I cada matí, en llevar-me, em sembla com si hagués manllevat la memòria d’algú altre, doncs veig com un impossible que jo mai hagi fet, hagi dit, hagi pensat, res del que recordo.
Cada matí, en llevar-me, la voluntat se m’emporta cap a fites agosarades: somnio amb paraules exactes, actes mesurats, desitjos exemplars... I cada matí, en llevar-me, em sembla com si hagués manllevat els anhels d’algú altre, doncs veig com un impossible que jo mai arribi a fer, a dir, a pensar, res del que somnio.
Cada matí, en llevar-me, em sento aliè al meu passat, estrany al meu futur; i només desitjo, vanament, tornar a la plàcida certesa dels llençols.
4 comentaris:
cada matí una servidora procura no pensar, sinó no en sortiria mai de sota els llençols...
Possiblement, per l'apassionant certesa del no ser.
de bon matí no tinc cap neurona funcionant i no sóc capaç de raonar res de res... tot va amb pilot automàtic.
ara, de bona nit sí que em vénen aquesta mena d'atribulacions, si...
cada matí de dilluns a divendres, només despertar-me em faig la mateixa pregunta: és realment necessari haver d'anar a treballar? és just haver de suportar segons què? les coses que es fan per força, s'haurien de fer?
I avui he pensat "ostres que bé! ha tornat el Bassas!" :)
Publica un comentari a l'entrada