Otoko no hito desu

Polinices, al front de la gent d’Argos, retroba finalment a Eteocles, que li barra el pas, davant d’una de les set portes de la ciutat. Embriagat per la sang vessada, foll d’entusiasme, sadollat per l’odi que només es pot sentir per un germà, Polinices es llença, rialler, sobre Eteocles. I és tanta la força, tanta la rancúnia, que res pot fer Eteocles per evitar que el bronze li faci a miques l’escut i penetri, roent, dins el seu cos. Però gran és també l’odi d’Eteocles, que en un darrer esforç, tot i la mortal ferida, occeix a Polinices, que només amatent a la mort de l’altre ha descuidat la pròpia defensa. Tant és, el triomf és la mort, no pas la vida; i així tots dos troben la victòria, doncs per això lluitaven, per la mort del germà.

La mort dels dos pretendents, però, no atura ni a tebans ni a argius, i tots dos bàndols encara continuaran, al llarg de tot el dia, el carnatge. I quan tots ja siguin morts seran els seus fills, catorze anys després, els que prosseguiran amb la immortal lluita, interrompuda només per la enutjosa mort dels seus protagonistes, sense importar-los, sense saber, sense recordar, perquè lluiten.