Assegut a la plaça, esperant l’arribada de la meva companya amb la nena, escric, alhora que un grup de nois llencen petards, doncs és Sant Joan. Els més porucs els deixen sobre el sauló i fugen cuita-corrents abans no esclatin. Els gallets, en canvi, els encenen amb gest lent i els llencen ben amunt sobre la vertical del seu cap, esperant, immòbils, que s’esbocinin, sorollosos, abans de caure. Alguns, davant la mirada burleta dels dits valents, s’atemoreixen i s’aparten, per si de cas la trajectòria no és prou llarga i l’esclat els fereix. D’altres, els aficionats al futbol, suposo, els llencen encesos al seu davant i els allunyen amb un precís cop de peu abans no petin... i així anar fent fins que la bossa dels petards resta buida, com les butxaques, sense diners per comprar-ne més. Aleshores s’asseuen en un banc, amb el cul al respatller i els peus al seient, i fumen.
Finalment marxen, no sense abans desviar-se per passar per davant d’on seuen unes noies i llençar una darrera piula, expressament reservada, a tall de comiat.
2 comentaris:
uf... no em parlis de petards. En tinc els ovaris plens (amb perdó, ono, per l'expressió). I encara queda una setmana de sentir-ne nit i dia... que no tenen pares aquesta mainada? si pogués els fotria un petarda a sota el llit a cadascun/a. Hoooooooome.
Espero que no hagin espantat a la petitona.
Bona revetlla!
dicotomia petards=mascles=en vull una dissertació convicent. mentrestant seguiré pensant que les femelles tenim un element auditiu extra que ens fa ser més sensibles al tema, sigui com sigui no veig nenes tirant petards.
com a víctima del fet petard dins una kk de gos i efecte expansiu anat a parar a la meva persona propia i particuar, n'estic molt sensibilitzada. cada sant joan ho rememoro (de vegades ric. es greu, dr. desrsu?)
Publica un comentari a l'entrada