Desvagat, assegut en un banc al mig d'un concorregut passeig, passo l'estona contemplant als desconeguts que van i venen d'aquí cap allà. Imagino les seves vides i penso que potser fora bo ser algú d'ells. Per això començo a fixar-me amb més cura en tothom que hi passa, per decidir qui vull ser. Però ningú em fa el pes, ni grans ni petits, ni homes ni dones, doncs tothom és massa prim o massa gras, massa alt o massa baix, porta unes sabates d'allò més desafortunades o parla massa fort. I no és fins després de molt triar i remenar que veig a algú que em fa prou patxoca, però va apressat, massa, i poc que vull anar amb presses, jo.
I així m'entretinc, fins que em ve a buscar la meva companya per tornar cap a casa, doncs la petita ja ha jugat prou al sorral. És aleshores que ho veig clar, d'una obvietat que esborrona, vull ser la meva companya, que per alguna cosa és la poma escollida. Ella és bondadosa i agraïda, humil i amable, cortès i constant, sàvia i respectuosa, justa i tolerant, digna i misericordiosa, ferma i generosa, franca i pacient, treballadora i coratjosa, prudent i pietosa, honesta i diligent, lleial i amorosa... i fa un goig que no es poden ni imaginar.
Però tampoc pot ser, doncs ser ella voldria dir conviure amb algú com jo, i això, és clar, fora un suplici, del llatí supplicium.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada