De vegades em plau escriure paraules discretes i mesurades, d'un significat prudent i fàcils d'oblidar. Ben al contrari, altres cops em plauen les paraules cridaneres, de formes excessives i significat forassenyat. I no són poques les vegades que ensopego amb algun mot que m'enllamineix, bronze, per exemple, i friso per agombolar-lo enmig d'una prosa florida. D'habitud, però, és només que en anar distret d'aquí cap allà faulejo (?), i sense adonar-me'n ni voler-ho, construeixo històries que després no sé com acabar. No és menys habitual que pres per l'entusiasme per allò que acabo de llegir vulgui imitar l'estil de les meves lectures, o fer-me meves les opinions d'altri. És aquest eclecticisme el que em condemna, aquesta barreja, sovint contradictòria, doncs en voler-ho tot és com si no volgués res, en ni tan sols saber el que vull.
2 comentaris:
i no és aquest l'encant, alhora?
Bueno, es que ése es el drama: decidirse por una posibilidad exige renunciar, excluir todas las demás. Y no siempre estamos dispuestos a plegarnos a semejante exigencia y preferimos flotar en la indefinición.
Publica un comentari a l'entrada