dijous, 19 de juliol del 2012

Kutsushita o kaimasu ka

Davallant pel carrer Gran resto complagut pel capteniment dels vianants que trobo al meu pas, que en veurem arribar s'acotxen sobre la vorera fins a fer descansar llurs testes sobre el brut i dur panot, en senyal de respecte i reconeixement per qui és millor que no pas ells, jo mateix, de manera que des de la meva alçada contemplo llurs esquenes doblegades i tremoloses, doncs grossa és la paüra que la meva presència els imposa. És, però, en arribar al carrer de Santa Eugènia, per on haig de tombar per anar a la bacallaneria, que veig una dona que resta dempeus sense mostrar-me el degut respecte i es complau en adreçar-me l'esguard, talment fóssim iguals, ella i jo, en vàlua i drets. Resto, és clar, enutjat per semblant insolència, però també sorprès per la gosadia de la desconeguda, que tot i no despertar-me cap desig, em provoca una certa simpatia. Dubto, doncs, si esclafar-la sota la meva còlera o fer-li obsequi de la meva magnanimitat.

Però de sobte un nou pensament em pren amb força, doncs bé podria ser que la desconeguda també es cregués ser, com bé em crec ser jo, la favorita dels Déus, i el seu hieratisme, com el meu, es degués al disgust de trobar-se amb algú, jo mateix, que no li mostra el degut respecte i es complau en adreçar-li l'esguard. ¿I sí, com jo, la desconeguda restés enutjada per la meva suposada insolència i, també com jo, complaguda per la meva gosadia, sense saber, com jo, que fer? Apressat, però, per la por de trobar-me la bacallaneria tancada, faig via i tombo per Santa Eugènia. I és en passar pel seu costat que la desconeguda m'ofereix, amb veu grollera i cridanera, tot un paquet de mitjons, po' sólo un euro! afegeix, dels molts que tragina en una bossa que fins ara m'havia restat amagada. Jo, és clar, poc amic de la venda ambulant, m'excuso i apresso el pas.