Geijutsuka

Avui em plau imaginar que un artista és tot aquell que delitós de transcendir allò que ja coneix, salta ben amunt per provar d'abastar allò que creu desitjar. I que un cop l'empenta del seu salt resta vençuda per la corresponent força gravitatòria, explica a tots aquells que el vulguin escoltar allò que ha vist en el seu ascens i posterior descens. I si bé de bon inici els intrèpids saltadors ens parlaren de Déu, llarga és la llista d'entelèquies que se'ns han ofert al llarg del temps, amb abundància de termes com ara bellesa o veritat, harmonia o realisme, objectivitat o distància.

I així anar fent fins que arribaren les anomenades avantguardes i tingueren el mal gust d'esbombar als quatre vents allò que no pocs ja sabien però preferien callar, que cap dels saltadors no ha vist mai res, que ni tan sols en el punt més alt de llur esforçada trajectòria han albirat res, i que tot allò que anomenem art no és més que la xerrameca amb que hom prova de vèncer el seu desencís, la paüra de trobar-se sol enmig d'un no-res infinit, d'una desolació sense fi. I un cop refets de l'ensurt tots restem convertits en artistes, doncs ja no cal saltar, ni desitjar, ni res, només xerrar pels descosits i banalitzar allò que fins ara havia estat reservat a uns pocs escollits

Sort, però, que demà ja imaginaré que un artista no és algú que salta, sinó, potser, algú que repta, i podré desenvolupar noves teories on tal vegada, si així ho vol l'atzar, tot tornarà a ser possible.