divendres, 20 de desembre del 2013

Madrid ni imashita (II)

I és també al museu Thyssen-Bornemisza on resto del tot bocabadat davant d'un petit oli que no recordo de visites anteriors i que em captiva per la expressivitat del seu traç, més pròpia de segles posteriors que no pas del mil sis-cents trenta, any de datació de l'obra, Pescador tocant el violí, de Frans Hals, a qui jo recordava pel seu retrat de René Descartes. A diferència dels retrats fets per encàrrec, sembla ser que Hals també realitzà una sèrie de retrats de persones anònimes, on lliure de l'exigència de fer el que se li demanava potser es permeté el luxe de fer allò que creia desitjar, una pintura àgil i immediata, d'aparença barroera i descuidada, però que potser ens diu encara més coses que no pas els seus retrats professionals, si no fos que aquests darrers són també dignes de les més exagerades lloances.

És potser per això que acostumo a desconfiar de tots aquells que per justificar la pobresa de les seves obres s'excusen en la manca de llibertat amb que diuen haver-les realitzat, i resto convençut que si algun cop tenen la dissort de poder fer amb la tal anhelada llibertat, el nyap que ens oferiran serà igual de decebedor, si no més, doncs només els millors són capaços d'enfrontar-se al vertigen de la llibertat, en el benentès que la llibertat sigui alguna cosa més que una sobrevalorada paraula que ara mateix no sé si té vuit, o nou lletres. S'admeten opinions.