Toshokan ni imasu (III)

Sovint la pròpia biblioteca em genera dubtes. Qui va fer construir la biblioteca? Amb quin motiu? Fa molt, d'això? Les sales són confortables, ja ho he dit, i tot es veu tan cuidat que a primer cop d'ull pot semblar nou. Però si es para atenció es pot veure com les rajoles del paviment estan unes més gastades que les altres, com alguna de les fusteries de les balconeres tenen alguna petita clivella, i tot un seguit d'altres detalls que em fan pensar que l'edifici ja té un cert temps, encara que es deuen fer tasques de manteniment sovint, potser sala a sala, aprofitant el moment que alguna sala queda lliure de lectors. 

Després hi ha el tema dels bibliotecaris, que sovint semblen una peça més del mobiliari. A cada sala hi ha les butaques, els prestatges, la taula i la cadira del bibliotecari i el propi bibliotecari, com una mena d'extensió de la cadira. La major part del temps llegeixen i només es distingeixen dels usuaris pel fet que mai no seuen a les butaques sinó a la cadira que tenen assignada. Però de tant en tant fan algunes feines d'escriptori. Omplen fitxes, que no sé si es corresponen als llibres o als usuaris, endrecen si de cas algun llibre no és al seu lloc, o responen de manera sintética i sovint críptica a les preguntes que els hi podem adreçar els lectors. D'on deuen sortir els bibliotecaris? em demano sovint.

Sūnin no chosha

... i bé es podria arribar a pensar que el no-final de la novel·la és més grandiós que cap desenllaç possible.

Són les de més amunt paraules de Joan Ferrerons. Paraules que tanquen l'epíleg de la seva traducció de El Castell. Paraules que més enllà del cas particular de la novel·la de Kafka, sens dubte la millor novel·la mai escrita, ens ofereixen la clau de volta del que potser hauria de ser tota novel·la, una mena de torrentada narrativa impossible de contenir amb cap final. Un novel·lista ha d'obrir portes, moltes, totes; ha de fer córrer l'aire i oblidar-se de finals que tot ho escapcen. Tot allò de presentació, nus i desenllaça no són més que falòrnies de mediocres, sopars de duro de tots aquells nyicris incapaços de veure més enllà del seu propi nas.

D'aquí que siguin pocs, molt pocs, els autors amb el talent necessari com per deixar les seves novel·les inacabades. Encara que sovint també hi ha els autors apocats, porucs, tímids, autors que no gosen prescindir del final, no fos cas. Autors que, tot i bastir una novel·la monumental, volen mantenir les formes i acaben encaixonant tot el seu món en les estretors d'un final. Encara sort que de vegades és la lletja parca qui, fent d'amatent crític literari, decideix emportar-se a l'autor de torn abans aquest no esguerri la seva pròpia obra amb cap final de pa sucat amb oli.

Imiganai

 ... on s’hi pensa poc, on la mística del cabdill ocupa el lloc de la ideologia i justifica el crim, escriu Marquerite Duras a El dolor, en parlar d'un cert personatge que es belluga per ambients que hom acostuma a anomenar feixistes.

Explica Joseph Roth a L'anticrist que, en el seu anar amunt i avall fent de periodista, sovint es topava amb frases de gran aparença, com ara la cultura és poder, o la religió és l'opi del poble, que res no volen dir, en restar manipulat el significat dels mots que la formen. D'aquesta manera, segons Roth, tan seria dir la cultura és poder com el poder és cultura o la cultura és feblesa. Tan seria, perquè cap d'elles no voldria dir res.

I és amb aquest pensament al cap que, en topar amb la frase de Duras, no puc més que fer-me meva la idea de Roth i demanar-me si potser l'autora també hagués pogut escriure alguna cosa com ara ... on s'hi pensa massa, on la mística de la ideologia ocupa el lloc de la vida i justifica el crim, per parlar d'algun hipotètic personatge que es belluga per ambients que hom acostuma a anomenar comunistes.