dimecres, 23 de febrer de 2022

Hōrensō o tabetai desu

Prefereixo menjar espinacs que no pas bledes. Per les penques. Les fulles de les bledes rai, ja em plauen, però les penques les trobo eixarreïdes, massa fibroses. Per això acostumo a menjar espinacs molt més sovint que no pas bledes, potser en sopa, tallats en juliana; o saltats amb quatre cigrons, bitxo, all, gingebre i salsa de soja; o en amanida, o com sigui. En canvi, les bledes em costen més, excepció feta de les vermelles, que em plauen amb delit. I és que les bledes vermelles són més esveltes que les bledes comunes, més llarguerudes i més primes, amb les penques més estretes, més fines i més gustoses. Malauradament, no acostumo a aconseguir-les gaire sovint, i és per això que sempre que en veig, sigui on sigui, en compro un manat. I aleshores quina alegria, quin goig. Tota la setmana que faig bledes, en sopa, amb pasta, amb faves, amb el que sigui. Sé que també n'hi ha de grogues, però encara no les he ensopegades mai, i també de xineses, que si bé són petites i passen bé, són més insípides.

Al final, això de les bledes és el mateix que passa amb els altres, que d'habitud són secs, eixarreïts, fibrosos, insípids, però que quan ensopegues un d'acolorit, no te l'acabaries, si no fos que, d'acolorits, no en sé trobar.