dilluns, 18 d’abril de 2022

Dōjō

Hi ha ficcions inversemblants. No són poques. Algunes resulten enlluernadores. D'altres, diguem-ne que no. També hi ha ficcions previsibles. I tampoc no són poques. I també algunes resulten enlluernadores. I també, d'altres, diguem-ne que no. Exemples? No cal.

El problema és quan ensopeguem una ficció inversemblantment previsible o previsiblement inversemblant. La inversemblança, per anar bé, no pot ser mai previsible, i la previsibilitat, al seu torn, no pot resultar inversemblant. Quan allò inversemblant es fa previsible, és hora de tancar el llibre o de sortir de la sala del cinema.

El cas, però, és que la pel·lícula d'avui enllaminia. Uns títols enlluernadors, uns plans tancats molt ben trobats, uns personatges que semblaven ben construïts. Però de cop tot es fa previsible, previsiblement inversemblant, i tot es pot avançar en la seva absurditat. I, efectivament, el desenvolupament de la trama va cap allà on es preveu, sense estalviar-se res del que s'anticipa. Una llàstima, sens dubte, perquè la narració té, si més no al principi, moments esplèndids.