Dues són les ficcions que presenta High Noon. La primera, tràgica, que ocupa la major part del metratge i que bé es podria representar en el semicercle d'un teatre d'aquells de pedra que es troben esglaonats en els suaus pendents de l'Àtica o de la Jònia. I la segona, irrellevant i fins a cert punt contraproduent, que es plega a les convencions del gènere i presenta la batussa de bon final que l'espectador desitja i anticipa.
A la primera, els omnipresents rellotges van marcant un compte enrere que en aparença planteja un conflicte moral, si no fos que de conflicte no n'hi ha cap. Ningú dubte i tothom té molt clar el que ha de fer, el que s'ha de fer, el que es farà. I d'aquí la concepció tràgica de tot plegat, no pas pel desenllaç funest dels esdeveniments, sinó per la fatalitat d'aquests, això és, per la seva concepció de fatals, que han d'esdevenir-se inevitablement.
Només que, finalment, els esdeveniments no s'esdevenen com s'haurien d'esdevenir, si no fos que l'any mil nou-cents cinquanta-dos no haguessin pogut no esdevenir-se tal com s'esdevenen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada