Norowareta-sha-tachi

I és cap al final del metratge, que un soldat que sembla voler trobar un sentit a allò que fa, li diu a un altre soldat que reconeix no trobar cap sentit a allò que fa, que si viure no és suficient per a tu, res més no ho serà.

Ambdós soldats formen part d'una unitat militar de la Unió en els temps de la Guerra de Secessió; unitat militar que es dedica a l'exploració de les terres que es troben més enllà de les fronteres conegudes; unitat militar que més que per soldats, sembla estar formada per doctorands d'una facultat de lletres prussiana, de manera que resto convençut que la intenció del director, Roberto Minervini, no ha estat una altra que arribar al moment en què aquests dos soldats es diuen el que es diuen. El cas és que això que es diuen ambdós soldats em porta a recordar al que també escriu Theodor Fontane als seus aforismes, potser quan ens diu que Els teus anys no estan exempts de felicitat, només demanes massa a la felicitat; dona mesura i límits als teus desitjos, i l'objectiu vindrà a trobar-te. És a dir, el soldat estoic convida el soldat escèptic a abraçar el seu estoïcisme, i si bé no seré jo qui critiqui les paradoxes dels estoics, no puc més que admirar a aquells que, com ara el soldat escèptic, gosen reconèixer la trasbalsadora manca de sentit de tot plegat.

Ōrudo Rangu sain

Si més no, tinc un seient enmig de les darreres files, de manera que escolto els parlaments i les breus actuacions musicals amb la confortabilitat pròpia de qui se sap espectador anònim. Els parlaments són el que són, no més que els habituals tòpics que s'acostumen a dir en aquestes situacions, uns de més ben lligats i altres no tant. Un dels oradors, però, es deixa anar i fa un discurs més polític, ben construït, citant Virgili, però que acaba degenerant en el bonisme propi d'aquells a qui agrada escoltar-se. Però no passa res, ja no fa sol i passa una mica d'aire. A més, els interludis musicals estan prou bé. Malgrat tot, una ombra m'enfosqueix l'ànim, per què al programa hi ha previst tancar l'acte cantant L'hora dels adeus, avinentesa certament espaordidora.

I és precisament a mesura que s'apropa aquest tancament, que començo a preocupar-me amb la possibilitat que em toqui alçar-me i encaixar les mans de les persones que seuen al meu costat, per tot seguit balancejar el cos i començar a fer veure que canto. Penso que millor marxar dient que haig d'anar al lavabo, o fingir una lipotímia o un atac de cor. Però seria sortir del foc per caure a les brases, que encara cridaria més l'atenció. Afortunadament, són només els alumnes, aquells que avui es graduen de batxillerat, els que s'alcen per entomar el cant. Puc, finalment, respirar tranquil. Encara més quan comprovo que es limiten a les dues primeres estrofes, i enmig del tumult final puc marxar abans no em vegi obligat a saludar a gaires coneguts.