Doko ni mo ikimasu

És possible que algun cop hagi escrit alguna cosa l'escriptura de la qual m'hagi produït una certa satisfacció, si més no, crec tenir el record d'aquesta certa satisfacció. Però no pas en el sentit de recordar la forma i/o el contingut d'allò escrit, sinó que, encara que la sensació de certa satisfacció fos produïda per la forma i/o el contingut d'allò escrit, el que més aviat crec recordar és només la satisfacció obtinguda pel fet d'haver pogut escriure alguna cosa que em satisfés, i en cap cas la forma i/o el contingut d'allò escrit, em permeto repetir. Però per molt que cerco i remeno papers no acabo de trobar res susceptible de produir-me la sensació que crec recordar i acabo per creure que m'enganyo, que la certa satisfacció que crec recordar no s'ha produït mai.

Però també podria ser que de tant insistir hagi avançat, potser no gaire, doncs res de satisfactori he assolit, però si prou com per poder-me adonar de com allò que en el passat em podia semblar satisfactori ara ja no m'ho sembla. Si fos així, encara podria enganyar-me amb la creença que el reconeixement de les pròpies mancances sempre és un primer pas, si no fos que amb una primer i únic pas hom no arriba mai enlloc.

Watashi no ideorogī wa nan desu ka

Em plau anomenar de difusa la ideologia d'aquells que creiem no tenir ideologia, d'aquells que somriem amb sorneguera condescendència capa cop que algú defensa amb ardor els dogmes de llur sempre insensates creences, i silents ens exclamem de la seva manca de raciocini i de com davant de qualsevol estímul s'estalvia l'esforç de la pensa, i es limita a repetir amb veu clara i neta allò que li ha estat dit de dir. I així fem escarni del mort i de qui el vetlla, convençuts de la nostra superioritat en haver deixat enrere les reixes que en el seu moment ens foren assignades, també convençuts que hom no tria les pròpies creences, sinó que són les dites creences aquelles que trien a llurs sempre fidels acòlits.

Però és tanta la sorneguera condescendència amb que somriem, que restem també mancats de raciocini i no fem més que repetir amb veu clara i neta allò que ens ha estat dit de dir. I tot fent escarni del mot i de qui el vetlla, convençuts de la nostra superioritat en creure haver deixat enrere les reixes que en el seu moment ens foren assignades, ens arrapem als barrots de la pitjor ideologia de totes, la d'aquells que creiem no tenir ideologia.

Doko ni Potu ga arimasu ka

Són els imbècils els que sobretot escriuen llibres, com si tinguessin por que la fama de la seva estupidesa no arribi a la posteritat, fa dir l'autor, Ludvig Holberg, al seu protagonista, Niels Klim, quan aquest narra els usos i costums del principat de Potu, la més puixant i sensata de les moltes nacions que hom pot trobar sota l'escorça terrestre, si és que fem cas al tal Niels Kliem, que al llarg de les més de tres-centes pàgines del llibre en qüestió, El viatge a sota terra de Niels Klim, no queda clar si és el més babau o el més espavilat dels mortals.

I aquesta afirmació, són els imbècils els que sobretot escriuen llibres, és només creïble si la fa algú que escriu llibres, com és el cas, doncs bé el senyor Holberg és autor d'una obra vasta i extensa, talment ho devia ser, en justa correspondència, la seva estupidesa. A no ser, és clar, que el reconeixement de la pròpia estupidesa sigui, com potser és, la millor manera d'alliberar-se de la ja prou esmentada estupidesa.

Dare ga Brutus-san desu ka

És tal vegada Marcus Junius Brutus el més conegut dels tiranicides, ja saben, aquelles ànimes potser càndides, o potser massa múrries, que semblen creure que amb el tiranicidi del tirà mor la tirania. Però des dels ja llunyans temps del tal Marcus Junius Brutus, quan als idus de març Cèsar fou occit fins a vint-i-tres vegades al Teatre de Pompeu, seu provisional del senat romà, els esdeveniments mostren com el tiranicidi d'un tirà només porta a l'establiment d'un nou tirà, d'habitud després d'un període d'una certa convulsió en forma de carnatge. Així, mort Cèsar, Octavi i Marc Antoni s'enfrontaren als suposats partidaris de la república, i un cop derrotats aquests Octavi s'enfrontà a Marc Antoni, i no poques desenes de milers de morts desprès Octavi esdevingué ell mateix tirà sota el nom d'August. Però era Marcus Junius Brutus un càndid que creia que amb el tiranicidi del tirà moria la tirania, o només un murri, que embolcallat amb la bandera de la llibertat creia fer drecera per esdevenir ell mateix tirà? Aquesta és una pregunta que ja em vaig fer fa anys, en llegir les Filípiques de Ciceró, i també fa pocs dies, en llegir el Juli Cèsar, de Shakespeare, i d'ambdues lectures sembla deduir-se que el tal Marcus Junius Brutus fou un càndid hàbilment manipulat per la resta de conspiradors, tots ells moguts per rancúnies personals o pel sempre lloable desig d'enriquir-se.

Però cal tenir cura amb els discursos de Ciceró, doncs ell mateix era part interessada en els esdeveniments i mostrava una evident i tràgica simpatia per Marcus Junius Brutus. I Shakespeare, és clar, pren la mort de Cèsar per bastir una obra on el més important no és, evidentment, la fidelitat a uns fets que li arriben mitjançant la traducció anglesa de Plutarc feta per Thomas North. I cal tenir, sobretot, una grossa prevenció amb els meus propis prejudicis, ben disposats a sobreestimar la suposada i oligàrquica democràcia romana per sobre de la sempre antipàtica tirania.

Dare ga desu ka

És el que fa la vida, va dir, t'ensenya de mica en mica qui i què ets en realitat. Els psiquiatres no ho poden fer, això, va dir, els psicoanalistes no ho poden fer, només la vida amb el seu reguitzell de cops inesperats. De mica en mica. Cop a cop, escriu també Gabriel Josipovici a Moo Pak. 

I és potser precisament aquest t'ensenya de mica en mica qui i què ets en realitat, el desllorigador de tot plegat, sobretot si considerem que també a Moo Pak podem llegir que el coneixement sense patiment no existeix, d'on poc costa deduir que conèixer-se a un mateix és potser l'experiència més decebedora que hom pot afrontar, en descobrir, inevitablement, que no som aquell que creiem ser, sinó algú infinitament pitjor. D'aquí que a la popular màxima que rebia als visitants de l'oracle de Delfos, de coneix-te a tu mateix, potser caldria afegir-li un pietós, i no et jutgis.

Suki desu ka

Tal com ho diu la cerimònia jueva per als morts, va dir, a cap de nosaltres no li és donat d'apartar-se de la feina que cal fer i a cap de nosaltres no li és donat de completar-la, escriu Gabriel Josipovici a Moo Pak.

Així com altres cops he tingut el caprici de recordar certs gèneres literaris que em plauen d'allò més, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, o fins i tot el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques, aquests dies tinc a mans una ficció que bé es podria encabir dins el gènere dels llibres que es lamenten de com de difícil és escriure. Cas paradigmàtic del gènere seria el de Paludes, d'André Gide, però d'aleshores ençà el gènere ha esdevingut lloc comú de tots aquells que incapaços d'escriure res digne de ser llegit intentem ficcionar el propi procés d'escriptura talment el nostre fracàs tingués algun tipus d'interès. Cert que el senyor Josipovici escriu amb cura i els seus raonaments resulten sòlids i ben travats, esquitxats d'ironia i d'una aparent saviesa desmanegada que s'agraeix (encara que també farcits de no poques jeremiades que fatiguin no pas poc) i que probablement les meves paraules són injustes amb els seus mèrits. I serà per la prevenció que acostumo a servar vers aquest gènere, o serà per qualsevol altre bestiesa, però no acabo de decidir si la lectura d'aquests dies em plau o em desplau, cosa, probablement, del tot irrellevant.

Kochira wa Hoedeman-san desu

I és allà on un menys s'ho espera, com ara a les sessions infantils de la Filmoteca, que de cop sobte i sense avís previ hom pot travessar aquella línia imaginària que separa allò quotidià d'allò extraordinari, allò negligible d'allò indispensable, i trobar-se cara a cara amb aquell intangible que fa suportables els nostres dies.

I és possible i fins i tot probable que en escriure aquestes paraules exageri, i no pas poc, però del que sembla un petit afegitó del programa per acabar d'omplir la sessió, no més que una petita animació de poc menys de cinc minuts, un aparent exercici d'estil sense cap transcendència amb unes nines russes, set en total, i sense cap línia argumental aparent, n'hagi obtingut els millors cinc minuts del dia, que potser no és massa, però tampoc poc.

Konban sakana o tabemashita

Fou al mes de juliol que un conegut em parlà dels lloritos, no pas aus, sinó peixos, plans i ataronjats, que m'eren del tot desconeguts. Sembla ser que quan el meu conegut no era més que un infant el seu pare en pescava, allà, a la cosa del Maresme, i de totes les captures la dels lloritos era la més celebrada per la família. I va ser dissabte passat, al mercat, que a la peixateria habitual vaig veure uns bonics peixos plans i ataronjats, exposats sobre el gel sota el nom de lloritos, que em van fer recordar de cop les paraules del meu conegut. Set en quedaven i set en vaig comprar, a més de quatre gambes, un parell de sèpies i un grapat de rossellones i musclos per acompanyar els fideus que pensava fer per dinar. Però com els àpats del cap de setmana ja estaven programats, tots set lloritos van anar a parar al congelador. 

I dimecres a Sant Pol, tot tafanejant la carta del Sant Pau, vaig tenir la grossa sorpresa de topar-me amb un aperitiu a base de lloritos, acompanyats de tàperes, olives, vermut i bastonets de xaiota. I a més de pensar que feia massa temps que no hi anàvem, al Sant Pau, vaig recordar els lloritos del congelador de casa, que avui ja han estat cuinats, a la planxa, amb unes gotes d'oli, i tot seguit menjats, per petits i grans, amb grossa satisfacció, tant per la ferma però delicada textura de la seva carn, com pel seu excel·lent gust, que podria recordar al del moll, potser no tan intens, però certament net i deliciós.

Ku-gatsu jūichi-nichi (II)

L'alegria, aquell sentiment de plaer que neix generalment d'una viva satisfacció de l'ànima i és manifesta amb signes exteriors, és potser difícil d'explicar però fàcil de percebre, sobretot gràcies als esmentats signes exteriors. De la mateixa manera, altres sentiments més aviat antònims, com ara l'enuig o l'ira, són també difícils d'explicar però fàcils de percebre gràcies als signes exteriors amb que també és manifesten.

És potser per aquesta facilitat de percepció que ahir m'era fàcil identificar l'alegria que em trobava al meu pas, tant al Cap i Casal com a Sant Pol, on ens tocà passar el diumenge. I un cop enfilàrem el camí de tornada també m'era fàcil de destriar l'alegria en allò que sentia per la radio i en allò que llegia a la pantalla de l'ordinador o veia al televisor, un cop arribats a la dolcesa de la llar. I ja avui m'ha estat també fàcil anar identificant els mateixos signes d'alegria en no poques persones i en no pocs escrits, però també he començat a destriar mostres d'enuig i ira, tant en les paraules d'algun conegut com en les explicacions que llegia sobre tot allò que ahir va esdevenir-se. I cosa curiosa, o no, tots aquells que mostraven els ja esmentats signes d'alegria coincidien en una mateixa explicació d'allò que ahir s'esdevingué, tal com tots aquells que mostraven signes d'enuig o ira coincidien en una segona explicació, en tot oposada a la dels primers.

I com jo mateix recordo haver-me comportat amb una certa alegria, deu ser que més aviat comparteixo la primera de les explicacions i rebutjo de pla la segona, per molt que no acabo d'explicar-me el motiu de la meva pròpia i sorprenent alegria.

Kochia wa Raventós-san desu

Ahir diumenge, a l'Avinguda de la Catedral, vaig tenir l'alt honor de poder intercanviar quatre paraules amb Jordi Raventós, editor d'Adesiara. Fou en un estand de la Setmana del llibre en català, quan el propi Raventós em cobrà el preu estipulat pel llibre que vaig adquirir, Sempre han tingut bec les oques. Vaig aleshores aprofitar l'avinentesa per comentar-li com m'havien plagut molts dels llibres per ell editats, com ara El doctor Glas, i ell em va recomanar la lectura d'Una dona, llibre que ja he llegit, tal com li vaig fer saber, tot afegint que la protagonista, sobretot a la segona part del llibre, se m'havia fet carregosa pels motius que ja vaig exposar aquí. L'editor va coincidir amb mi que tot plegat era una revolta contra el pare, i encara que jo hagués allargat la conversa indefinidament, els menuts em reclamaven i l'editor havia d'atendre altres sol·licituds. Així que ens acomiadàrem, i fou aleshores que l'editor em regracià la compra feta, previsible malentès, doncs, en aquella situació, l'únic que tenia coses a regraciar era, sóc, jo mateix.

Kuroi desu

El film noir és un gènere cinematogràfic que si bé m'acostuma a complaure, rarament em satisfà del tot, excepció feta, només faltaria, del cas de Double Indemnity de Billy Wilder, i de Touch of Evil d'Orson Welles. En el film noir acostumo a admirar l'estilització visual i l'agilitat de la seva narrativa, l'ús habitual de l'analepsis i la potència expressiva del blanc i negre, tot posat al servei de l'anàlisi de les misèries humanes. En canvi, m'acostuma a desplaure el rerefons social d'alguns films, com és el cas de les molt recomanables High Sierra o White Heat, de Raoul Walsh, o l'excessiva complexitat d'algunes trames i l'abús del suspens com a ganxo per mirar de captar l'interès de l'espectador.

Aquest darrer seria el cas que va oferir ahir la Filmoteca amb The Killers, de Robert Siodmak, on un interès excessiu per la trama argumental acaba destorbant l'estudi dels personatges, que acaben esdevenint no més que estereotips mancats d'ànima, excepció feta, és clar, d'una excepcional Ava Gadner i un convincent debutant: Burt Lancaster.

Sen kyū-hyaku san-jū

La darrera traducció al català de La senyora Dalloway de Virginia Woolf era de 1930. Aquest mes tindreu la nova de Dolors Udina, llegeixo en una piulada al compte de twitter d'Edicions La Magrana.

I serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit més d'una traducció, sinó per aquest era de 1930, talment les traduccions tinguessin data de caducitat. I no es tracta de negar la possibilitat de fer noves traduccions, ni de defensar les traduccions noucentistes, ni de ficar-me enmig de batusses de traductors que em venen ben grosses. És, només, que, era de 1930, no és argument de res, i no veig perquè hem de rebutjar allò que és vell només perquè és vell.

I serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit més d'una traducció, sinó per aquest la nova, talment la novetat fos, d'alguna manera, res de desitjable. I no es tracta de rebutjar sistemàticament tot allò originat o ocorregut fa poc, aparegut de poc, que apareix per primera vegada, ni de defensar tot allò que no és nou. És, només, que, la nova, no és argument de res, i no veig perquè hem d'accepta allò que és nou només perquè és nou

Kesa Hermes-san o mitsukemashita

dErsu_, benvolgut, us cercava! sento una falaguera veu que em crida, i en tombar-me resto perplex en trobar-me amb el diví Hermes, el murri missatgers dels Déus, que m'esguarda condescendent. Veureu dErsu_, no és que ens hàgiu decebut, doncs res esperàvem de vós, en ser com és inútil esperar res de qualsevol mortal, si nosaltres mateixos, els immortals, ja som prou decebedors. Però... com ho diria... la vostra actitud ens treu de polleguera. No a mi, és clar, que poc m'importa un no-ningú com vós, però Posidó, per exemple, no pot sofrir aquesta indolència vostre, aquesta manca d'ambició, i a Hefest el revolta el vostre habitual menyspreu vers els altres, i creieu-me, dErsu_, no li falta raó, doncs qui sou vós per menystenir a ningú? Sort en teniu de Zeus, a qui res plau tant com veure Posidó i Hefest empipats, i per això encara us atorga el seu favor, per gaudir de l'enuig d'aquells dos que, en confiança, són insofribles, amb aquells aires que gasten, trident amunt i mall avall.

Però pareu compte, dErsu_, pareu compte, que volàtil és el caprici dels Déus. I ara, convideu-me a dinar.

Pollença ni imasen

És a les lleixes corresponents a la dita literatura germànica, on resto sobtat per la presència de tres esprimatxats llibres escrits per Thomas Bernhard, que corresponen a les tres darreres parts de la seva pentalogia autobiogràfica. Amb anterioritat jo ja havia comprat i llegit les dues primeres parts de l'esmentada pentalogia, traduïdes per na Clara Formosa i editades per Edicions del Salobre, i si ara resto sobtat és perquè si bé na Clara Formosa també signa aquestes tres traduccions, l'edició és de El Gall Editor. 

La primera suposició que faig per mirar d'explicar-me el canvi d'editor sembla confirmar-me-la un dels llibreters, que després d'una breu consulta em comenta que ja fa més de dos anys que no reben cap novetat provinent d'Edicions del Salobre. Jo li agraeixo la gestió i enfilo cap a casa, no sense un cert record pels desconeguts editors pollencins i no poc agraïment pel plaer obtingut amb la lectura d'altres autors també per ells editats, com ara Vidal, Stevenson, McCullers o Citati.

Pessoa-san no hon o yomimashita

No ha existit mai cap ànima més afectuosa i tendra que la meva, cap ànima tan plena de bondat, de compassió, de tot el que és tendresa i amor. Tanmateix, no hi ha ànima tan solitària com la meva... sembla que escrigué Pessoa el trenta d'octubre de mil nou-cents vuit.

Però, va ser l'ànima de Pessoa la més afectuosa i tendra, també la més solitària, de totes les ànimes hagudes? M'estranyaria. Menteix, doncs, Pessoa? No pas, doncs ningú amb dos dits de front pot creure no ja en les paraules escrites per Pessoa, sinó en qualsevol paraula escrita, sobretot si considerem la paradoxa que era també Pessoa qui defensava la necessitat de llegir malament per alliberar-nos de la mà de l'autor de torn, el mateix Pessoa en aquest cas, que probablement s'escandalitzaria si algú cregués en res del que ell va arribar a escriure.

Sau ni imashita

I és sota les paleozòiques cingleres de les Guilleries on, desvagats i agombolats per la remor de l'alzinar, fem estada amb la placidesa pròpia de l'estiuejant al llarg d'un seguit de dies que s'allarguen entre l'agradosa rutina dels àpats i la lectura potser no gaire recomanable, però no exempta d'un cert interès, d'un conegut idealista alemany del dinou, que sota l'excessiva i sovint incomprensible densitat de llurs paraules i la grandesa de llurs nobles objectius, sembla amagar les habituals pors de qui no accepta la finitud pròpia d'aquells que som nascuts del ventre d'una dona, i mitjançant l'artifici de la paraula prova d'escapolir-se d'allò que, amb no tanta finor, tots ens neguem a acceptar.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (IV)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Aleramo-chan desu

El món com a botxí i l'autor com a víctima acostuma a ser l'argument de no poques ficcions, la trama de les quals descabdella tot un seguit de fets que pretenen convèncer al lector de la innocència de l'autor i de la maldat del món. D'aquesta manera la ficció de torn esdevé una mena de plec de descàrrega on l'autor s'espolsa qualsevol responsabilitat sobre els fets narrats, inclosa la pròpia vida, i carrega les culpes sobre qui troba més a mà: potser uns pares castradors, un marit gelós i violent, una esposa pèrfida i manipuladora, una societat cruel i envejosa... un món, en definitiva, incapaç de comprendre i acceptar a l'autor.

Cas paradigmàtic de la literatura com a plec de descàrrega seria la gens menyspreable novel·la de Sibilla Aleramo, Una dona, on l'autora s'adreça a un únic i hipotètic lector, el seu fill, per provar de justificar allò que a priori sembla injustificable: l'abandó de l'esmentat fill. I talment una mare parlant amb el seu fill, els personatges de la novel·la no tenen nom i són sistemàticament nomenats segons la relació que guarden amb la protagonista, la pròpia Sibilla Aleramo, pseudònim de Rina Faccio, doncs bé quan parlem amb un fill parlem de l'àvia o el tiet, la germana o el padrí, la cangur o el metge, i no acostumem a fer servir els respectius nom i cognoms de l'àvia o el tiet, la germana o el padrí, la cangur o el metge  Així, al llarg de no poques pàgines, ens assabentem de la cruel gelosia del marit, del fred menyspreu del pare, de la insana enveja dels veïns, de la injustícia de la llei i de la barbàrie dels costums, i encara que també hi ha personatges que semblen comprendre a l'autora i li donen tot el seu suport, poc poden davant l'aclaparadora maldat del món, que impulsa la protagonista a fer allò que ja ha estat dit, abandonar al propi fill com a únic mitjà de supervivència.

Tōri o aruite imasu

Ha estat en arribar a l'avinguda Diagonal, procedents de la Riera de Sant Miquel, que ens hem vist sorpresos per una gernació de vianants que es desplaçava per la calçada lateral superior de l'esmentada avinguda sense fer ús de la corresponent vorera, tal com es preceptiu que facin els vianants. Gernació de vianants que a més de circular per la calçada feia exhibició de cartells i banderoles i cridaven paraules que els hi resultaven plaents d'escoltar. I ha estat aleshores que he recordat certs cartells enganxats pel barri, on es convocava als hipotètics lectors dels esmentats cartells a aplegar-se a la plaça del Diamant en dia i hora convinguts, per tot seguit desplaçar-se en gernació fins a una certa llibreria emplaçada al carrer Sèneca per exigir-ne el tancament. I ha estat també aleshores que han pres sentit els policies anti-avalots que hem vist quan baixàvem per la ja també esmentada Riera de Sant Miquel, i els que en aquells moments veiem més enllà dels Jardinets, abillats amb els seus habituals uniformes, d'un discreta grisor.

Però en no dirigir-nos nosaltres cap a l'esmentada però no anomenada llibreria del carrer Sèneca, ens hem pogut separat de la ja esmentada gernació de vianants, i tal com ells han tombat amunt, nosaltres en continuat avinguda Diagonal enllà.

Èdip no monogatari (II)

Primer, i per raons que no venen al cas, Lai és maleït per Pèlops. Segon, Lai, esdevé rei de Tebes. Tercer, Lai s'amullera amb Iocasta. Quart, Lai no aconsegueix prenyar a Iocasta. Cinquè, Lai consulta l'oracle de Delfos sobre la millor manera de tenir un fill. Sisè, l'oracle revela a Lai que trobarà la mort a mans del seu fill, i que aquest fill s'amullerarà amb la seva pròpia mare. Setè, Lai amaga a Iocasta les paraules de l'oracle i renuncia a tenir descendència. Vuitè, embriac, Lai torna a jaure amb Iocasta, que queda prenys. Novè, per por a allò anunciat per l'oracle, Lai ordena la mort del seu fill. Desè, el servent encarregat de l'infanticidi no gosa donar mort al nadó i l'abandona lligat de peus. Onzè, el nadó plora pel dolor que li fan els peus, inflats per la pressió de la corda que els manté lligats. Dotzè, un pastor de Corint troba al nen atret pel seu plor. Tretzè, el nen és dut a Corint i adoptat pel rei, que no té descendència. Catorzè, al nen se l'anomena Èdip, això és, Peus Inflats. Quinzè, Èdip creix i s'assabenta que no és fill natural dels que creu que són els seus pares. Setzè, desorientat respecte la pròpia identitat, Èdip marxa a Delfos a consultar l'oracle. Dissetè, l'oracle revela a Èdip que donarà mort al seu pare i s'amullerarà amb la seva mare. Divuitè, per defugir l'oracle Èdip decideix no tornar a Corint i marxa en direcció contrària, cap a Tebes. Dinovè, Tebes és assetjada per l'Esfinx, i Lai marxa a Delfos per consular a l'oracle la manera d'alliberar-se'n. Vintè, Èdip i Lai es troben a mig camí entre Delfos i Tebes i es discuteixen pel dret de pas. Vint-i-unè, la discussió acaba amb la mort de Lai a mans d'Èdip. Vint-i-dosè, Èdip arriba a Tebes i allibera la ciutat del setge de l'Esfinx. Vint-i-tresè, arriba a Tebes la notícia de la mort de Lai a mans d'un desconegut. Vint-i-quatrè, en agraïment per haver-los alliberat de l'Esfinx, Èdip és anomenat rei de Tebes. Vint-i-cinquè, Èdip s'amullera amb la vídua de Lai, Iocasta. Vint-i-sisè, Iocasta infanta a Èdip quatre fills, dos mascles i dues femelles. Vint-i-setè, una lletja epidèmia s'escampa per Tebes causant gran mortaldat. Vint-i-vuitè, l'oracle de Delfos declara que només finarà l'epidèmia quan es trobi i castigui a l'assassí de Lai. Vint-i-novè, Èdip ordena una investigació per trobar a l'assassí de Lai. Trentè, tots els indicis mostren a Èdip com l'assassí de Lai. Trenta-unè, Èdip lliga caps i es reconeix com l'assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Trenta-dosè, horroritzat, Èdip es lleva els ulls i abandona la ciutat de Tebes. Trenta-tresè, els quatre fills d'Èdip són també atuîts per la desgràcia.

I vet aquí, un cop més, els poc interessants i certament inversemblants fets de la tràgica vida d'Èdip, resumits en trenta-tres apressats punts.

Shashin o totte mo ii desu ka (IV)

De la vorera estant, esperant l'arribada de la companya amb els menuts, veig com un vianant que m'és desconegut atansa el seu telèfon mòbil al vidre de la grossa porta que separa el carrer del vestíbul de l'edifici d'habitatges on vivim, talment volgués fotografiar allò que veu a través del vidre.

Podria jo també, al meu torn i en justa correspondència, aprofitar la capacitat fotogràfica del meu telèfon per provar de fotografiar al desconegut en el precís instant que ell fotografiés l'ample vestíbul. I qui sap si justament també aleshores jo seria fotografiat per algú altre que, al seu torn, també podria ser fotografiat i així anar fent. Però prefereixo, és clar, aprofitar la capacitat d'escriptura del meu telèfon per començar a escriure que, de la vorera estant, esperant la tornada de la companya amb els menuts, veig com un desconegut...

Niijū-hachi go wari

Després de no pocs prodigis, com ara La strada, Le notti di Cabiria i La dolce vita, Federico Fellini diu sentir-se com un ferroviari que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, què dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho?  

Sembla ser que aquestes foren les preguntes amb les que Fellini es torturava, fins que, de tot plegat, sorgí un nou prodigi, Otto e mezzo. De la mateixa manera, després de no pocs èxits sota les voltes gòtiques de la Biblioteca tot portant Molière, Sófocles, Shakespeare, Txèkhov, Mann, Rostand i De Filippo a escena, és possible que Oriol Broggi també s'hagi trobat com el ferroviari aquell que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, que dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho? 

Així, talment Fellini amb Otto e mezzo, Broggi fa una passa endavant i posa en escena Ventotto e mezzo amb una colla d'actors que, no per pocs moments, semblen els immortals membres del ditiràmbic seguici de Dionís, aquella colla de silens, sàtirs i bacants que, tal vegada, no ens explicaran pas cap veritat, només faltaria, però allò que ens diran bé paga la pena de ser escoltat.

Seitō no monogatari

Una rondalla tradicional és la del pacte amb el diable, on el protagonista de torn, d'habitud no més que un pobre taujà que es creu molt espavilat, acostuma a bescanviar la seva suposada ànima immortal a canvi de certs favors que l'han de proporcionar quelcom que creu desitjar, com ara riqueses, amor o el reconeixement públic de la seva suposada vàlua. Al final de la rondalla, en veure-li el protagonista les orelles al llop, acostuma aquest a penedir-se del pacte fet i es norma que acabi trobant algun subterfugi per tal de negligir la paraula donada i no pagar el preu marcat per haver obtingut allò que creia desitjar, de manera que l'ànima resta lliure per ascendir als cels i el diable es queda amb un pam de nas.

La moral de la història sembla clara. Si pactem amb un indesitjable podem trencar el pacte fet en qualsevol moment i per qualsevol raó, doncs la pròpia natura indesitjable del nostre interlocutor no només ens justifica, sinó que ens obliga a l'incompliment, en no haver res de més desitjable que estafar a un suposat estafador. Només és necessari, cosa ben fàcil, convèncer-se de la natura demoníaca d'aquell que gosa exigir-nos el compliment del nostres compromisos.

I qui dia passa any empeny.

Chikatetsu de kesa

Aquest matí he coincidit als ferrocarrils metropolitans amb una dona d'una bellesa aclaparadora i poc convencional. I assegut al seu davant al llarg de dues parades, m'he complagut en imaginar que captivat per la seva bellesa i en contra del meu costum de no adreçar-me mai als desconeguts, no podia evitar de dir-li que trobava que era ella una dona d'una bellesa aclaparadora i poc convencional. I ja posats m'he imaginat que la dona que seia al meu davant em regraciava amb paraules amables i ben triades, però que tot seguit em responia que ella em trobava a mi d'una lletjor que ofenia als sentits, geperut i escanyolit, brut i mal girbat, amb un nas d'acudit i un desagradable alè que podia a all. I és aleshores que m'he imaginat mut davant les paraules de la bella desconeguda que seia al meu davant, doncs bé el significat de les seves paraules s'adeia amb excessiva precisió a la meva persona, i tot seguit he imaginat com la desconeguda em pregava que excusés la seva sinceritat, i com començava a explicar-me la seva malaurada història.

I he imaginat que talment el conte de l'aneguet lleig, la bella desconeguda havia estat una adolescent granelluda i contrafeta que vivia acomplexada per causa del seu cos, que constantment era causa de befa i escarni per part de tots aquells que la coneixien. I he imaginat també com la desconeguda pregava a Zeus que li concedís el do de la bellesa, i com Zeus escoltava la seva pregària i decidia concedir-li allò que se li demanava, convertint a la que fins aleshores havia estat una grotesca adolescent en la més bella de les dones que hom pugui arribar a imaginar, justament aquella que seia al meu davant. Però Zeus va imposar-li una petita condició, no més que un ridícul preu a pagar pel gros favor que se li feia, una menudesa de no res: la seva virginitat.

Però embriagada per la seva nova bellesa, la més bella de les mortals oblidà la paraula donava i es deixà seduir per les maneres afalagadores i interessades d'aquell que havia estat el seu amor secret. Quants cops no havia sospirat pels llavis d'aquell noi bru i una mica brusc que abans la menyspreava i ara li feia la gara-gara d'una manera tan descarada. I oblidada la promesa feta, he imaginat com la noia es lliurava al jove adulador, que la penetrava amb la turpitud pròpia d'un adolescent, i com el que havia de ser l'acompliment de tots els seus desitjos, es convertia per la jove desconeguda en no més que un dolorós esquinçament.

I tot seguit, és clar, he imaginat la còlera de Zeus, que foll de ràbia retreia a la noia el seu insensat capteniment, que havia aconseguit guanyar-se la malvolença del més poderós dels Déus a canvi de no res. I m'he complagut en imaginar com Zeus castigava la noia a dir sempre la veritat, i com, en un principi, la noia s'alegrava pel càstig rebut, creient, en la seva comprensible inexperiència i havent temut que la bellesa li fos retirada, que la veritat mai podria esdevenir una pena. Però a cops de veritat he imaginat com la noia perdia primer els coneguts, més endavant les amistats i finalment la família. I si bé la seva excepcional bellesa feia que no fossin pocs aquells que se li atansaven, el seu parlar allunyava a tothom del seu costat fins a convertir-la en una marginada, doncs aquells que ja la coneixien la rebutjaven de pla, i aquells que no la coneixien fugien del seu costat en sentir les seves sempre certes paraules.

I ja cap al final m'he imaginat com la bella desconeguda em deia que si bé el meu aspecte físic li resultava repugnant, jo semblava una persona educada i discreta, d'una certa cultura i econòmicament solvent, i que si així ho desitjava ella es lliuraria a mi i esdevindria la meva esposa. Afortunadament en aquell moment arribàvem a Passeig de Gràcia, i és aleshores que he imaginat com jo m'excusava dient que aquella era la meva parada i que havia de canvia de línia per així poder prosseguir el meu viatge fins al despatx, on moltes eren les obligacions que m'esperaven, i que malauradament la pressa m'impedia aprofundir en la seva coneixença, i que m'excusés, i que sens dubte ja ens tornaríem a trobar, i altres grosses imprecisions. I tot això ho imaginava jo aquest matí, fins que arribat a l'andana he restat enllaminit per una nova desconeguda, potser no tan bella, però sens dubte de cabells més curts, i aleshores ja m'he complagut a imaginar una altra història que ara no ve al cas.

Norikaemasu

I és caminant apressat pel llarg passadís de l'intercanviador de Passeig de Gràcia, que de cop sobte em sembla percebre una no gens menyspreable sensació de llibertat en el peu esquerre. I en abaixar la vista i dirigir el meu esguard cap a l'esmentat peu esquerre, veig amb disgust com els cordons que haurien de subjectar la corresponent bota a l'esmentat peu s'han desfet del llaç que els mantenia a lloc i campen arrossegats per la inèrcia del meu pas. Cal, doncs, aturar-se i procedir a cordar els bellugadissos cordons per així evitar la possibilitat d'una sempre molesta entrebancada. Però per fer-ho cal també acotxar-se i adoptar una positura que se'm presenta ridícula i del tot inescaient per algú de la meva alçada i vàlua. Cal, doncs, continuar passadís enllà fins que en arribar a la corresponent andana pugui seure en un banc per cordar-me els cordons de manera discreta i satisfactòria.

Però el centenar llarg de metres que em separen de l'andana on finalment podré cordar-me els cordons de manera discreta i satisfactòria presenten un destorb no gens menyspreable, això és, que qualsevol d'aquells altres que també transiten pel llarg passadís cregui fer-me un favor en advertir-me que porto la bota esquerra descordada, doncs... què fer en cas de rebre les amables paraules d'advertència d'algun anònim desconegut? Regraciar al desconegut i acotxar-me i adoptar la ridícula posició que tant m'enutja? Regraciar al desconegut però fer-li el lleig de no fer cas a les seves paraules? Regraciar al desconegut i tot seguit atabalar-lo amb fosques i embrollades explicacions que no porten enlloc? Regraciar al desconegut i esventrar-lo tot seguit per així estalviar-me la incomoditat de la situació?

I encara que el passadís de l'intecanviador acostuma a ser un indret d'un continu anar i venir de persones, els Déus sempre vetllen pel meu benestar i aquest cop puc arribar fins a l'andana sense creuar-me amb ningú, i amb l'absurd desig d'escriure sobre una bota descordada.