Ai

Se'm fa difícil parlar de l'amor. Però no és que m'incomodi, parlar-ne, no, no pas, en absolut. És, només, que no en sé. D'aquí, potser, que em sobti tota aquesta taxonomia que darrerament ha fet una certa fortuna al voltant de la classificació i adjectivació del fet amorós, com si quelcom tan incognoscible pogués ser descrit, enllaunat i distribuït. O potser és precisament per això, per aquesta no cognoscibilitat, que se'n pot dir de tot i més.

Però el cas és que sí, que de l'amor es parla, i molt, sens dubte massa. És per això que, per si de cas, dos són els referents que sempre tinc presents per provar d'orientar-me. Primer els minuts finals de La Sirène du Mississippi. Segon, els minuts finals de Cold War. Tota la resta, faramalla.

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (IV)

I si no he esmentat aquesta circumstància en el lloc que li corresponia és perquè no es pot esmentar tot en el lloc que li correspon, sinó que cal triar, entre les coses que no valen la pena de ser esmentades i les que encara en valen menys la pena. Perquè si ho volguéssim esmentar tot, no acabaríem mai més, i tot està en això, acabar, deixar-ho córrer.

Abans d'escatir qui diu el que diu, és a dir, allò de més amunt, cal concloure que sí, i tant, que cal triar, que sempre cal triar, entre això o allò, aquí o allà, aquest o aquell, carn o peix, ametlles o avellanes, perquè si no ho fem, si no som capaços de destriar, si no gosem dir sí i no, això sí, allò no, si tot ho fiquem al sac, si tot ho expliquem, si consignem fins al més mínim detall, ens passa que acabem fent una pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz o, molt pitjor, un trist succedani. 

En canvi, qui diu el que diu, és a dir, allò de més amunt, és un narrador certament dispers, sense gaire a dir, que confessa tenir una relació problemàtica amb l'ús del llenguatge i que, per dir-ho ras i curt, no hi toca. Molloy, sembla que es diu, i sens dubte és un d'aquells personatges que semblen tenir el que podríem anomenar la saviesa dels folls, sens dubte l'única (encara que efímera i incerta) saviesa possible en un món de folls. 

I com a colofó, una obvietat: avellanes.

Mame to endō mame

De vegades pot semblar que fabulo, que algun dels conceptes o alguna de les dades que ben sovint escric aquí no són més que sopars de duro, fantasies inversemblants o divertiments delirants producte de la imaginació d'un autor, jo mateix, massa mandrós per fer l'esforç de bastir un pensament ben fonamentat en la tradició que em precedeix. Però res més allunyat de les meves intencions, i com a mostra, un botó.

Potser recordaran que fa un cert temps, exactament el passat vuit de juny, vaig escriure al voltant de la curiosa similitud de recursos utilitzats per Pla i Follet. Fins i tot, podria ser que algun hipotètic lector d'aquesta pàgina hagi pogut arribar a trobar graciosa l'anècdota, i li hagués servit per salpebrar algun paper o una sobretaula. El cas, però, és que el fet és exacte, certíssim, i és el propi Pla qui ho explica, a la pàgina dos mil tres-cents vuitanta-tres del tercer volum de les Notes de cap a mig matí, quan narra la seva trobada amb un diletant anglosaxó que tenia el costum d'estiuejar a Calella. I sí, el diletant descrit per Pla amb paraules poc afalagadores no és un altre que Follet.

Com altres il·lustres compatriotes (Tom Sharpe a Llança o Robert Graves a Deià) Follet tenia el costum d'estiuejar a terres catalanes, d'on va aprendre llengua i costums, fins a donar-se al cas que és el propi Follet qui tradueix les coses que escriu (per un moment anava a dir novel·les) al català. El cas, segons escriu Pla, és que Follet era un corcó que es presentava sovint al mas Pla demanant consell sobre la millor manera d'escriure, de tan admirat com va quedar de la lectura que va fer de Les hores i de la tercera sèrie dels Homenots. I Pla, fart d'aquell gal·lès que només pensava en fantasies absurdes al voltant de catedrals gòtiques o d'espies soviètics, li va recomanar que toqués de peus a terra i escrivís sobre faves i pèsols, tal com feia ell, per així trempar l'estil. Però a causa d'algun malentès lingüístic amb allò de trempar l'estil, Follet va entendre que Pla li suggeria escriure sobre naps i cols, en tant que metàfora per referir-se figues i cigales. I avall que fa baixada.

Watashi no teki no teki wa watashi no yū-jin desu

Una amiga de la meva companya té previst casar-se, vés que hi farem, i ha tingut la gentilesa de convidar-nos a la boda. És d'agrair, és clar, però no hi anirem. I no pas per la incomoditat que aquest tipus d'esdeveniments em provoca, no, no pas. El cas és que el casament està previst pel proper estiu, a Armènia. Sí, la noia que es casa és armènia, nascuda a l'Iran i establerta a Estats Units, però de família armènia, de nació armènia, de parla armènia, de religió armènia, de tradició armènia. El nuvi, a qui no coneixem, també.

Fa molt de temps que s'arrosseguen les batusses entre àzeris i armenis o, més ben dit, entre turcs i armenis. I aquest és el tema, és clar, els turcs, que si cent anys enrere feren servir els kurds en el seu desig d'exterminar als armenis, ara es serveixen dels àzeris, als que han armat. Amb Rússia a punt del col·lapse és normal que Turquia provi d'expandir-se, abans no ho facin l'Iran, la Xina o els Estats Units, per la impossible etnografia del Caucas.

D'aquesta guisa, i en resposta a aquella màxima tan devastadora que diu que l'enemic del meu enemic és el meu amic, aquests dies és fàcil trobar mostres de suposats agermanaments entre cristians armenis i xiïtes iranians o entre musulmans àzeris i Israel. Però estaria bé recordar que l'enemic del meu enemic tan sols és el que és, això és, l'enemic del meu enemic.

Watashi wa ji irui ga suki desu

De vegades he fabulat amb la possibilitat d'esdevenir granit, si més no temporalment, fins que el temps, inclement, m'acabés desgranant en innúmers granets de sorra, en pols minerals, en no res. Encara que si m'ho penso més, més que en roca el que em plauria és esdevenir liquen, liquen sobre roca, amb la seva doble natura, fong i alga, alga i fong, amb la seva admirable indiferència, sense que ni fred ni calor, ni pluja ni vent, ni això ni allò sembli importunar-lo el més mínim..

Però que en sé jo, dels líquens, més enllà de les quatre banalitats que poden explicar els liquenòlegs, si és així com es diuen els que estudien la liquenologia, ciència, diuen, que investiga els líquens. Repeteixo: que en sé jo, dels líquens? No res, és clar, res que justifiqui la frivolitat del meu desig, l'absurditat de les meves paraules, la insensatesa de la meva hipocresia. Esdevenir liquen, quina bestiesa, quina frívola, absurda i insensata bestiesa, quina bonica bestiesa, voler esdevenir liquen quan no se sap res d'allò que anomenem líquens, quan no se sap res de res de res.

Funanori

El novembre de mil nou-cents noranta-nou vaig llegir Billy Budd, el mariner, de Herman Melville. D'aleshores ençà he conservat a la memòria el trasbals que em causà l'infortuni del jove Billy, mariner exemplar que es veu abocat a morir penjat a la forca per la ingenuïtat del seu innocent caràcter. I és que la topada entre la innocència del jove Buddy amb allò que molts anomenen realitat va resultar, tal com s'acostuma a esdevenir en aquesta mena de situacions, devastadora. Però prop de vint-i-tres anys després la relectura que faig no em provoca cap trasbals, però sí un cert enuig per un personatge a qui, més enllà de l'aprovació d'aquells que considera superiors a ell, res no sembla importar-li (ni tan sols la pròpia vida), talment d'alguna manera Melville estigués anticipant a un tant Bartleby.

I entenguem-nos-en, restar importància al propi viure no puc més que trobar-ho admirable. Però aquesta necessitat d'aprovació externa, ni que sigui de l'aprovació de l'excel·lent capità Vere (a qui Déu beneeixi), em fa trobar enutjós a aquest xicot tan trempat, dit Billy Budd, tal com enutjoses em resulten sempre les persones que necessiten de l'aprovació dels altres per viure o, per fer-ho més universal, necessiten dels altres, de qui sigui, per viure.

Doko dōri desu ka

... havia après a viure sense mirar, diu en un cert moment la veu narradora, la veu de la protagonista, la veu de la Cecilia, referint-se a una coneguda seva, la senyora Rosalia.

I encara que potser aquestes paraules dites reflecteixen un tret molt literal de la tal Rosalia, cada cop més trobo que, al contrari, els protagonistes de la Rodorera són dones (i també algun marrec) que miren. Que miren amb atenció tot allò que les envolta, les persones que ensopeguen, les circumstàncies que les acompanyen, el món que les agombola, essent precisament el que es reflecteix en aquestes mirades allò que conforma la narració. A Quanta, quanta guerra resulta evident, claríssim, meridià, però també és prou obvi a El carrer de les Camèlies, o a La plaça del Diamant. Els personatges miren i l'autora no fa més que explicar allò que veuen els seus personatges, com si tan sols els crees per poder mirar a través dels seus ulls.

I és que ha de ser ben bonic, això de veure a través dels ulls d'algú altre.

Ai no hi

És confusió habitual creure que un director de cinema filma les seves pel·lícules. Pot filmar-les, només faltaria, fins i tot en pot escriure el guió, o també hi pot fer d'actor, d'electricista, qui sap si de transportista o de cuiner de càtering. Però el que defineix allò que és una pel·lícula, allò que té de més intrínsec, de més propi, allò que fa que sigui el que és i no qualsevol altra cosa, és el muntatge. I, evidentment, un bon director pot fer una pel·lícula sense rodar res, tan sols muntant allò que altres ja han rodat. Cas paradigmàtic seria el de F for Fake, d'Orson Welles, feta en bona part a partir del material que va rodar François Reichenbach per a un documental produït per la BBC.

I és, també, el cas de Fire of Love, magnífic llargmetratge de ficció dirigit per Sara Dosa, muntat a partir del material produït al llarg dels anys per dos vulcanòlegs folls, Katia i Maurice Krafft, que van decidir que només podien viure (o morir) al costat d'un volcà en erupció.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (X)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.

Dokusho wa kireide ga arimasen (II)

 ... s’enrolés en la facció equivocada... escriu, en un cert moment, Antoine Volodine, tradueix Pau Bosh, a Solo de viola. 

El cas, però, és que atenent al meu costum de no llegir el que trobo escrit al meu davant, sinó, més aviat, llegir allò que crec trobar escrit al meu davant, o allò que em plauria trobar escrit al meu davant, jo llegeixo   ... s’enrolés en la ficció equivocada.., circumstància que fa, al llarg d'uns breus instats, que trobi sensacional la construcció que m'ofereix l'autor, aquesta ficció equivocada, perquè i tant, és clar que sí, tot són ficcions, els uns, els altres, ells, jo, qui sigui, i hom no pot més que viure ficcions acompanyat de persones fictícies dins d'escenaris ficticis en un temps encara més fictici. 

Però tan sensacional, tan coincident amb els meus propis prejudicis trobo la construcció que m'ofereix l'autor, que no puc més llegir-la i rellegir-la de nou fins que, ai las, m'adono de la meva habitual turpitud, que res de ficció, que hi diu facció. I que sí, que tot plegat té tot el sentit i més, però com m'ha plagut, per uns breus instants, trobar que i tant, és clar que sí, que tot són ficcions, els uns, els altres, ells, jo, qui sigui, i que hom no pot més que viure ficcions acompanyat de persones fictícies dins d'escenaris ficticis en un temps encara més fictici.

Dokusho wa kireide ga arimasen (I)

Hi ha qui creu que la lectura és una activitat reconfortant, amable, profitosa. Que a les pàgines dels llibres coneixerem allò que desconeixem, aprendrem allò que ignorem, trobarem un cert consol i viurem unes vides que ens amagaran la pròpia dissort. Fins i tot, hi ha qui creu que s'esbargirà, que s'entretindrà amb històries amables de finals apaivagadors, com qui es pren una pastilla pel sucre i es pensa que ja ho té. Inclús, hi ha qui creu que la lectura el farà lliure, que el completarà i l'ennoblirà, que el farà millor.

Tots ells, és clar, s'equivoquen de mig a mig. La lectura, si més no la lectura de tot allò que paga la pena de ser llegit, no ofereix coneixements ni saviesa, ni consol ni miratges de felicitat, ni entreteniment ni llibertat. La lectura, si més no la lectura de tot allò que paga la pena de ser llegit, no ofereix res, res de res, més enllà de recordar-nos allò que prou sabem però maldem per oblidar, allò que voldríem fals, equivocat, inexistent. Allò que, per obvi, ara no cal esmentar, ja que prou ens ho recorden aquells que, com el senyor Volodine, i mai millor dit, no amaguen el cap sota l'alta.

I si gosen, aquí el trobaran.

Jōchōna kotoba

Simplement descriu un món en què el passat és abolit; la cultura, negada, i les diferències, condemnades, escriu Dominique Guiou, sembla que a Le Figaro, diari francès.

No conec Dominique Guiou, no sé qui és Dominique Guiou, no sé com es pronuncia Dominique Guiou. Però és en una de les primeres pàgines de Solo de viola, d'Anoine Volodine, on ensopego les paraules de més amunt, les paraules de Dominique Guiou, que a tall de presentació fan referència al contingut de la postexòtica novel·la (en cas que es tracti d'una novel·la) de Volodine. Sigui com sigui, i abans d'haver fet la lectura de Volodine, no puc més que trobar les paraules de Dominique Guiou redundants, en ser com és que a tots els mons, a totes les civilitzacions, a tots els països, a tots els indrets, a tots els llogarrets, a tots els caus on s'han establert humanes persones, el passat sempre ha sigut abolit, la cultura negada i les diferències condemnades.

Shōgo

Dues són les ficcions que presenta High Noon. La primera, tràgica, que ocupa la major part del metratge i que bé es podria representar en el semicercle d'un teatre d'aquells de pedra que es troben esglaonats en els suaus pendents de l'Àtica o de la Jònia. I la segona, irrellevant i fins a cert punt contraproduent, que es plega a les convencions del gènere i presenta la batussa de bon final que l'espectador desitja i anticipa.

A la primera, els omnipresents rellotges van marcant un compte enrere que en aparença planteja un conflicte moral, si no fos que de conflicte no n'hi ha cap. Ningú dubte i tothom té molt clar el que ha de fer, el que s'ha de fer, el que es farà. I d'aquí la concepció tràgica de tot plegat, no pas pel desenllaç funest dels esdeveniments, sinó per la fatalitat d'aquests, això és, per la seva concepció de fatals, que han d'esdevenir-se inevitablement.

Només que, finalment, els esdeveniments no s'esdevenen com s'haurien d'esdevenir, si no fos que l'any mil nou-cents cinquanta-dos no haguessin pogut no esdevenir-se tal com s'esdevenen.

Jikan ga kuru toki

Tinc el record d'estar assegut al lateral de pedra del safareig que hi ha al mig d'Estana, just al davant de l'església de Sant Climent, sota el cobert que l'ombreja, acompanyat dels companys raiers de l'agrupament escolta on anava de petit. Recordo que era cap a mitja tarda, i que havíem arribat des de prop de Villec, on érem acampats, passant per Bastanist. I tinc el record que, allà assegut, per primer cop vaig ser conscient del paisatge que tenia al davant, un tros de la cara nord del Cadí, des del Comabona fins al Salt del Sastre, passant per Cortils i la Cabirolera. Juliol de mil nou-cents vuitanta-dos, l'any que el Segre se sortí de mare i s'ho endugué tot la nit del set al vuit de novembre, després d'un estiu on el foc ja s'havia endut disset mil hectàrees de bosc.

Al llarg dels anys he tornat sovint a Estana, fos estiu o hivern, de camí o de tornada de les canals que s'enfilen fins dalt del Cadí. I sens dubte, crec que és assegut precisament aquí, en aquest lateral de pedra del safareig, on m'agradaria morir, on em plauria que el cor em digués prou i tot s'acabés. I quan toqui, assegut després d'haver-hi arribat caminant, potser fent travessa des de Gósol o davallant el Baridà, cloure els ulls i recordar, per uns instants, com per primer cop vaig ser conscient del paisatge que tenia al davant, un tros de la cara nord del Cadí, des del Comabona fins al Salt del Sastre, passant per Cortils i la Cabirolera.

Watashi ga hon o sudeni yonda imashita

Sembla que al juliol de dos mil tretze vaig llegir Confessió, de Lev Tolstoi. El cas és que no guardo cap record d'aquesta lectura, com sí que en guardo d'altres lectures de Tolstoi, inclús de les primeres, fetes en temps de l'adolescència. Però cap record de Confessió.

Potser per això ahir, decebut de la novel·la que aquests darrers dies llegia amb més esforç que plaer, vagi triar a correcuita alguna altra cosa per llegir i vaig acabar amb Confessió a les mans. I només començar vaig quedar captiu del text, però també sobtat de trobar petites marques a les cantonades de diversos fulls, senyal inequívoc que en algun moment del passat ja n'havia fet la lectura o, si més no, l'havia començada a fer. Però cap record. Per això vaig consultar la llibreta on tinc apuntades totes les lectures que faig i, efectivament, allà estava Confessió, llegit entre el dinou i el trenta de juliol de dos mil tretze. Però cap record. Fins i tot vaig trobar, a l'arxiu de text on guardo fragments de les lectures que faig, els continguts corresponents a les marques trobades a les cantonades de diversos fulls. Però, insisteixo, cap record.

Tan imbècil era jo fa vuit anys que una lectura com aquesta no em deixés cap record? Probablement. Ara només em resta esperar que aquell que ara crec ser no decebi a aquell que algun dia potser seré.

Saishin no chūi

Washington Square és un llibre meticulós, extremadament meticulós, endiabladament meticulós, enutjosament meticulós. Tant, que per moments semblava exigir una meticulosa adaptació al cinema per part del més meticulós dels directors, Joseph L. Mankiewicz, en lloc de la versió que William Wyler ens oferí el mil nou-cents quaranta-nou.

Sigui com sigui, enmig de tanta meticulositat, qualitat de meticulós, això és, excessivament curós de petits detalls, de minúcies, un pensament d'una força i una inconveniència poc habitual es desplega en unes poques paraules que, al meu prescindible entendre, ho justifiquen tot: ...no solament les nostres faltes, sinó també els nostres infortunis més involuntaris, tendeixen a corrompre la nostra moral.

I llegir això en uns anys i una societat on tothom malda a presentar-se com a víctima, i on les idees més comunes tan sols semblen cercar apaivagar consciències i oferir miratges d'ensucrada bondat, és certament desassossegador.

Watashi wa chokorēto o taberu no ga sukidesu

Mai m'havia destorbat la calor de l'estiu. Entenc que és el que toca, i potser gràcies a la meva magror no acostumo a fer-ne gaire esment. Si de cas sempre m'ha molestat més l'excés de llum, la solejada de les hores centrals del dia, amb aquella sobreexposició que ho aplata tot, que elimina relleus i matisos, que deshidrata i socarrima. Potser per això el meu estiu ideal fora aquell que pogués passar a casa, sense l'enutjosa obligació de marxar de vacances enlloc, anant a mercat a primera hora i passant la part central del dia a la sala, amb els porticons tancats, llegint, esperant el vespre per sortir.

Però d'un temps ençà la calorada em causa un destorb imprevist. Resulta que els darrers anys m'he aficionat a menjar xocolata, cosa que no havia fet mai. Xocolata negra, s'entén, d'aquella que porta un noranta, noranta-dos, noranta-cinc o noranta-nou per cent de cacau. I clar, els mesos de calor la xocolata queda afectada, tova, insípida, tota ella reduïda a una amargor massa evident. Una mica el mateix que també s'esdevé amb les avellanes, que a part que comencen a ser ja velles, abans no arribi la nova collita de setembre, l'excés de temperatura els lleva bona part del gust.

La nevera, és clar, no és una opció, en destruir com destrueix les propietats organolèptiques d'ambos productes. Només resta l'abstinència, esperar a setembre o octubre per tornar a menjar xocolata i avellanes, i cercar un cert consol en allò que ofereix l'estiu, potser tomàquets o préssecs, d'aquells d'aigua, vermells i sucosos.

Mame kashokubutsu

Torno a llegir Pla, Notes del capvesprol. I en un cert moment, enmig de les habituals martingales de Pla, que un cop més intenta enredar al lector fent-li creure que la seva és una escriptura realista, exacta i precisa, un cert recurs se'm fa evident i em retorna a una lamentable lectura d'adolescència, la de Ken Follet. El cas és que aleshores em vaig adonar d'un recurs de Follet que ara veig que Pla també va utilitzar. Cada cent pàgines Follet inseria en la seva narració una escena de sexe descrita amb tots els ets i uts. Una escena que donava ritme, salpebrava la trivialitat narrada i animava al lector a continuar a l'espera de la propera rebolcada.

Pla fa exactament el mateix. Fent memòria de les prop de deu mil pàgines que potser li porto llegides, i encara que amb un interval més gran, atesa la seva hiperbòlica grafomania, el fet és claríssim. El cas és que Pla, diguem-ne que cada dues-centes pàgines, dedica uns paràgrafs no a descriure un coit, sinó la correcta (al seu equivocat entendre) cocció de pèsols i faves. Efectivament, cada cert nombre de pàgines Pla ens recordo que pèsols i faves s'han de collir quan toca, que s'han de fer créixer en horts protegits del vent, que s'han d'ofegar amb una mica de botifarra negre, un pensament de cansalada i un farcellet d'herbes. 

Suposo que Follet degué llegir Pla i decidí servir-se de tan efectiu recurs. Només que, sabent-se molt inferior, no es veié amb cor de reproduir l'excel·lència de Pla amb les lleguminoses i prova sort amb fel·lacions i penetracions, quelcom molt més fàcil de fer encaixar dins de qualsevol narració.

Chīsana kiheitai (II)

Atenent només a la forma, és indubtable que Els anells de Saturn forma part de diversos gèneres literaris prou coneguts de tothom. Primer, el format per les novel·les que ni comencen ni acaben, tan sols s'esdevenen. Efectivament, encara que el llibre té una primera i una darrera pàgina, i tot el seu contingut es presenta endreçat en un cert ordre, és indubtable que qualsevol altre ordre, qualsevol altre començament, qualsevol altre final o qualsevol altra extensió, no alterarien el més mínim el contingut d'allò que l'autor, W.G. Sebald, sembla explicar-nos. Segon, el format per les novel·les els personatges de les quals caminen, avinentesa que no ha de sorprendre en tractar-se d'un llibre de Sebald.

Dit això, que és com no dir res, atès que tot això dels gèneres literaris no són més que collonades, què és el llibre de Sebald? Doncs no més (ni menys) que una extensa compilació d'exemples que, amb l'excusa d'una passejada pel comtat de Suffolk, l'autor desgrana amb delitosa erudició per dir-nos allò que prou sabem però fa de mal recordar: que morirem, que les nostres obres moriran, que la nostra memòria serà oblidada, que aquells que ens puguin arribar a recordar també moriran i també seran oblidats, que els nostres afanys es revelaran absurds, folls, quimèrics, que els llocs que hem conegut desapareixeran, que els arbres que ens han agombolat també moriran, que les idees que hem tingut serà com si no les hagués tingut mai ningú, que els pedrissos que hem trepitjat seran esmicolats, els camins que hem recorregut esborrats, que el sol que ens il·lumina s'apagarà, que l'univers implosionarà, que Déu se suïcidarà i serà com si àtoms, electrons i demés partícules mai no hagin existit.

I sí, és possible que exageri una mica; però només una mica.

Chīsana kiheitai

A little riding, driving, eating, drinking etc. (not forgetting smoke) fill up the day.

Són les de més amunt paraules d'Edward FitzGerald recollides per W. G. Sebald a Els anells de Saturn. I encara que el seu significat m'és més que evident, provo de traduir-les i no me'n surto. A little riding encara, una petita cavalcada, tot i que perdo la mica de dinamisme que dóna el gerundi original i ho allargo massa, però que en faig, del driving o del drinking? I com ho lligo? Potser una mica de cavalcar, conduir, menjar, beure, etc. (sense oblidar-se de fumar) t'omplen el dia? No pas. Sona estrany, postís, maldestre. Una mica de cavalcar, quina ridiculesa. I encara que assajo unes quantes variants més cap no em satisfà. Però si més no amb això omplo l'estona d'espera a la grada del camp de futbol on sóc, mentre el petit entrena amb els seus companys i jo faig veure que miro com corre, com xuta, com cau i com s'aixeca. Fins que l'entrenament s'acaba i de tornada a casa parlem del partit d'aquest dissabte, amb la tranquil·litat d'esperit que dóna no ser traductor.

Kanzenna dōgigo

No són poques les ficcions que, a partir d'una situació inicial més o menys confusa o críptica, basteixen un relat que mitjançant diferents veus, diferents temps, diferents estats de consciència, diferents el que sigui, avancen cap a un cert coneixement, de manera que quan finalitzem la lectura (i només quan finalitzem la lectura) som plenament conscients de la ficció narrada, que de cop se'ns mostra clara i evident, certa i veritable, sencera i completa.

Són menys, però, les ficcions que, a partir d'una situació inicial més o més clara i evident, basteixen un relat que mitjançant diferents veus, diferents temps, diferents estats de consciència, diferents el que sigui, retrocedeixen cap a un incert desconeixement, de manera que quan finalitzem la lectura (i només quan finalitzem la lectura) som plenament conscients de la inconsistència del nostre coneixement inicial, que de cop se'ns mostra fosc i confús, fals i equivocat, fragmentari i incomplet.

I encara que resulti obvi de dir, que una ficció pugui incloure's en una categoria o altra em resulta irrellevant, convençut com estic que claredat i foscor, evident i confús (i etcètera) són sinònims perfectes.

Dosei no yubiwa

... i no sabríem dir, si algú ens ho preguntés, si continuem escrivint per costum o per afany de notorietat, perquè no sabem fer una altra cosa, perquè la vida encara ens sorprèn, per amor a la veritat, per desesperació o perquè estem indignats, i tampoc no podríem escatir si escriure ens fa ser més savis o més folls, escriu W. G. Sebald (tradueix Anna Soler Horta) a Els anells de Saturn,

I potser sí que és exactament així, encara més quan Sebald continua dient que potser cadascun de nosaltres perdem la perspectiva en la mesura que perseverem en la nostra obra, i per això tenim a confondre la complexitat progressiva de les nostres construccions intel·lectuals amb un aprofundiment en el saber, malgrat que intuïm que mai no arribarem a comprendre els imponderables que en realitat determinen la nostra carrera (i/o els nostres dies, gosaria jo afegir).

Shin-ya no kokuhaku

És de tornada a casa, arribant a Fontana pel carrer Astúries, que com sempre que hi passo em fixo en els llibres que té escampats pel terra la dona que acostuma a posar parada. Però aquest cop no només m'hi fixo sinó que m'aturo un moment, atret pels colors groc i negre d'una pila de petits volums de La Cua de Palla, especialment pel de dalt de tot, Doble indemnització, de James M. Cain. I potser atret pel record de la versió que Billy Wilder portà als cinemes el mil nou-cents quaranta-quatre, per un moment penso a demanar quan val el llibre. Però aleshores recordo que no porto diners, que els llibres s'han de comprar a les llibreries, que el poc que he llegit de Cain no m'ha plagut, que mai he tingut curiositat per aquesta novel·la en concret, i que prou llibres acumulo per tots els racons de casa. 

Així que decideixo que no cal i començo a passar. No obstant això un impuls sobtat em fa ajupir, prendre el llibre de Cain i sortir corrents. La dona, però, em veu i em crida, i un parell de les desferres humanes que acostumen a campar-la amb ella pel carrer se'm llencen a sobre. Ràpid com sóc trec l'esmolat glavi i en un no res els deixo estesos a terra, inerts enmig d'un bassal de sang fosca que cuita a escolar-se per l'embornal que tenen a tocar. Malauradament, amb la immediatesa de tot plegat el llibre s'ha tacat de sang i el llenço a la paperera que hi ha al pas dels vianants que travessa el carrer Gran, no sense repetir-me que el poc que he llegit de Cain no m'ha plagut, que mai he tingut curiositat per aquesta novel·la en concret, i que prou llibres acumulo per tots els racons de casa.

Osoreru koto naku

En poca estona arribo al santuari, que és a la vora del petit cim que fa de mirador, no més que un amuntegament de roca granítica que puja uns quants metres més. De seguida m'enfilo roca amunt servint-me en començar només dels peus, encara que no trigo a ajudar-me de les mans, fins que una fonda escletxa que travessa la roca m'atura. Davant meu, a no més de vint metres, veig la petita creu del cim, però la pujada que em resta és molt vertical, encara que fàcil, amb molta presa on agafar-se. No obstant això dubto, pres d'una certa temença, i és endebades que em dic que la pujada és fàcil, simple, intranscendent, no més que una entretinguda grimpada. Però en mirar enrere i veure que ja sóc força amunt m'imagino les lletges i definitives conseqüències d'una caiguda.

Finalment em decideixo i tiro amunt. I, en efecte, la grimpada és més que fàcil i en un no res sóc al cim. Però la paüra no m'abandona, i de sobte sento vertigen i em demano per què he pujat, i que com m'ho faré, per baixar d'allà dalt. Potser per això m'afanyo a davallar (sense cap dificultat) fins que sóc fora de la roca, on pres d'un cert desfici m'accelero pendent avall entre els arbres, fins que trobo que prou, que baixo massa ràpid, i en provar d'ajudar-me del gros tronc d'un roure per aturar-me, noto la punxada d'una branca al pit, més llarga ella que no pas l'estesa dels meus braços, i sento com la carn se m'esquinça, com la fusta m'entra, com se'm vessa la sang i com, en travessar-me, la branca em surt per l'esquena i em deixa travat enfront del tronc, pres d'un insuportable dolor i de la consciència que la vida em fuig.

Però no, la branca es trenca i tan sols em fa una grossa esgarrinxada, com comprovo més tard, en llevar-me la samarreta estripada, un cop goso aturar-me a avaluar els danys, i em reconforto amb la idea de ser qui sóc, en dErsu_, el favorit dels Déus, aquell que no hauria de conèixer la por.

Ishi, kami, hasami

... i tot d’una ho entén: la vida és una cosa molt senzilla i molt dura. I tots els afegitons amb què l’emboliquem, literatura, art, música, són absolutament superflus. Contenen alguna veritat, sí, en algun punt, però en si mateixos no ho són, la veritat.

Qui així reflexiona és la Rukhxona, dona tadjik, o tal vegada el mateix Óssipov, que no per res n'és l'autor del relat on trobem a tal Rukhxona, que no només és tadjik, també és musulmana, també és forta, també és il·lustrada, també ha conegut el dolor i la solitud.  El cas és que les paraules de la Rukhxona, d'Òssipov, em tornen a una metàfora que m'és habitual, la de les innúmeres capes de les cebes. Jo, però, acostumo a creure que, talment les cebes que creixen als horts, tot són capes, tot són embolcalls, tot són recobriments, i que si arribem a retirar la pell de més endins, ens quedarem sense res a les mans. I sí, potser tots aquests embolcalls són superflus, falsos i incomplets, però què n'hi ha, més enllà, més endins? La vida? La veritat? Una certa essència? O, tal vegada, tan sols el buit?