I l’espelma, amb la qual havia llegit el llibre ple d’inquietuds, d’enganys, d’amargueses i de dolors, brillà amb una llum més viva que mai, li il·luminà tot el que abans cobrien les tenebres, s’estremí, vacil·là i s’extingí per sempre.
Aquesta fou la mort, definitiva i eterna, d’Anna Karènina. La Karènina es precipità sota les rodes d’un tren en moviment, turmentada com estava per la seva infelicitat, tot i haver assolit (per molt forassenyats que aquests fossin) els seus anhels més pregons, els seus desitjos més íntims.
Però potser va ser precisament per això, per haver assolit tot allò que desitjava, que la Karènina no va tenir altre remei que llevar-se la vida.
3 comentaris:
Podia haver triat de quedar-se i recordar però potser, desprès de haver-ho tingut tot, res li podia semblar prou bó...
La policía jamás lo descubrió: el niño, en un descuido de su aya, empujó a su madre, que era, como Madame Bovary, con la que tuvo un affaire al cabo de los años, la clásica neurasténica insoportable, que se cree sublime parce qu'elle confond son coeur avec son cul.
però aconseguir els desitjos més intims només és una part de la felicitat... i la resta, què?
Publica un comentari a l'entrada