Inert, em deixo endur per les onades, que em bressolen amb força, amunt i avall, al seu caprici, fins que, juganeres, acaben per enfonsar-me sota la seva escuma. No trigo gaire, gens, a treure de nou el cap de sota l’aigua, a respirar a cor que vols, mentre estossego i intento treure’m l’aigua que m’ha entrat a les orelles, que resten tapades, sordes.
Un cop sóc fora, estirat sobre la tovallola, sota el sol, continuo sord a tot el que m’envolta. Sord a l’estrèpit del tren que cada poc passa a pocs metres d’on som; i sord, també, al soroll dels infinits vehicles que circulen per la Nacional II, i als crits del venedor de begudes que passeja amunt i avall, incansable. Ja a casa comprovo amb satisfacció que també sóc sord a la televisió del veí, i a l’anar i venir del llebrer del pis de dalt, al pujar i baixar de l’ascensor. Fins i tot la rentadora que hem posat em resulta silenciosa, i m’atreveixo a obrir el balcó, perquè passi l’aire, sense por al trànsit de l’Eixample.
I quan a l’endemà surto al carrer resto meravellat, doncs sóc del tot aliè a les converses de la gent que m’envolta. No sento els seus disbarats, ni les nicieses que brollen de llurs boques, doncs les seves follies em són del tot inaccessibles. Si no fos que veig les seves cares, podria fins i tot mirar amb simpatia al proïsme. Però tot té solució, i en un rampell de seny decideixo, per segon cop a la meva vida, treure’m, jo mateix, amb les meves pròpies mans, els ulls, per així, sord i cec, restar, ara si, en el millor dels mons.
5 comentaris:
la vida és més fàcil del que sembla, no?
Hi he estat rumiant... tot primer envejava la teva sordesa, ostres, quin privilegi no sentir segons què... però després... després m'ha entristit saber que potser no tornaria a escoltar cap música, no podria gaudir amb aquella veu que fa venir pell de gallina, o la que fa entendrir el cor... que potser no sentiria mai més a ploure, ni la remor dels arbres, ni del riu, ni del mar... ni els cants festejadors d'ocells... hi ha tantes coses boniques per ser escoltades... definitivament tots aquests sons compensen amb escreix haver de sentir els sorolls.
Estoy de acuerdo con elur... Lo importante es tener la capacidad de ensordecer voluntariamente a los ataques externos y no deseados. Pero, ¿cómo sería no poder escuchar su respiración mientras duerme, la tormenta antes de que llegue, el sonido de las uñas de mi galga sobre el parquet del pasillo, las cigarras blandiendo sus alas en una tarde de fuego?
Prefiero no imaginarlo.
Kikimashoo.
jo porto uns dies sorda només d'una oïda, em sembla ben aillant segons com, però no del tot que no podria suportar-ho. la curiositat em mata, en canvi sembla que a tu no t'afecta gaire...
sord perquè t'ha entrat aigua a l'orella, res , uns copets i que ragi i ho sentiràs tot, vulguis o no
Publica un comentari a l'entrada