Assegut, al tren, camí de Tarragona, llegeixo Flaubert, l’educació sentimental ...se sentia tot desencoratjat per la vilesa de les cares, la niciesa de les frases, la satisfacció imbècil que traspuava pels fronts que suaven! Tanmateix, la consciència de valer més que aquells homes atenuava l’enuig de mirar-los.
Assegut, al tren, camí de Tarragona, miro al meu voltant, a la resta de passatgers, i també al revisor. Desencoratjat escolto les seves veus i ensumo la suor que els regalima per tot. I no dubto, ni per un moment, a fer meus els estúpids pensaments de Moreau, Frédéric Moreau, l'heroi de la novel·la.
I qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra.
2 comentaris:
jijiji, has pensat alguna vegada que la resta pot pensar exactament el mateix que tu?
La gent són els altres (de Joan Fuster).
Publica un comentari a l'entrada