Asseguts, amb els abrics a la falda, hem de tornar a arronsar les cames per a deixar passar a una parella (primer ell, després ella) que per poc no arriba a misses dites, doncs l’actor que s’espera a peu d’escenari, elegantment abillat, sembla a punt de començar el seu monòleg. Però, en passar la noia a frec dels meus genolls, no puc més que allargar la mà dreta i agafar-li el pit esquerre, que començo a masegar per sobre el vestit blau que duu, sentint la carn ferma de la sina a la mà, alhora que pessigo el mugró, que sento com creix sota la pressió dels meus dits. I veig com la noia, en sentir la meva mà, resta aturada, hieràtica, probablement esglaiada, sense saber que fer, convertida, a l’igual que el seu acompanyant, que em mira, mut, sense donar crèdit al que veuen els seus ulls, en estàtua de sal, talment com la meva companya, que és asseguda al meu costat, incrèdula també, amb la boca no menys oberta que els ulls. Fins que, aprofitant les seves indecisions, retiro lentament la mà i els demano que si us plau, que acabin de passar, que fan nosa, i, afegeixo, tot assenyalant a l’actor, l’obra és a punt de començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada