Camí del mercat, traginant un canterell de llet al cap, m’ensomnio tot fent volar coloms, com feia la lletera, la del conte, i com a la faula, en perdre l’atenció al camí, ensopego, o potser rellisco, o m’entrebanco, tant és, i acabo al terra, brut de pols, amb el càntir esmicolat en mil bocins, potser més, tota la llet perduda, els somnis estroncats.
Però en parar atenció, com si la caiguda m’hagués espavilat, de cop, veig que no sóc pas al terra, ni estic brut de pols, ni cap càntir ha resultat malmès, només faltaria, quina bestiesa, doncs sóc a casa, escarxofat a la butaca, alleujat, no pas de no haver caigut, i ara, sinó de no haver-me bellugat, ni poc ni molt, gens, no fos cas que, d’intentar-ho, més que caure, ho aconseguís, el que fos, tant és.
2 comentaris:
Li he dit mai, apreciat dErsu_, que aquests pots m'agraden especialment?
Eso es hacer trampa. Pero una trampa que se cisca en la inteligencia del lector -mon semblable- y, excepcionalmente, me ha hecho gracia.
Una tiene momentos de debilidad...
Respetuosamente
Publica un comentari a l'entrada