Tot just dinats, embolcallats pel melangiós so del clarinet d'un captaire, la petita A. em pren de la mà i em porta a fer voltes al voltant de l'alt campanar que presideix la plaça on som. A la segona volta, però, la petita A. s'atura i alça la mà estenent el dit índex per a assenyalar un petit estol de coloms que fan mandres sobre el brut paviment de la plaça, alhora que crida ah! I a la de tres sortim corrents cap els coloms, que desvagats i superbs, segurs de la seva superioritat, encara triguen un poc a aixecar el vol per fugir de la nostra escomesa. Però nosaltres no ens donem pas, no, i en veure com els coloms tornen a mandrejar uns metres més enllà, comptem de nou fins a tres i els tornem a encalçar, un cop i un altre, endebades, és clar, però això, convindran amb mi, tant és.
2 comentaris:
al clarinetista potser no li faria gracia que l'anomenessis captaire...
que tendre la petita A. encara no sep quin mena de males bèsties són els coloms...
Publica un comentari a l'entrada