dimarts, 2 de juny del 2009

Sore wa ikemasen ne

El Bon Rei era un home afortunat, doncs senyorejava una terra pròspera i pacífica, i era pare de dues nenes i un noi, l'hereu, que creixia amb força i salud. Fins que un dia de mal fat el cavall del seu fill s'encabrità en veure un escurçó, i el futur rei caigué amb tanta dissort que patí una lletja lesió medul·lar. El Bon Rei feu cridar metges d'arreu, des de la llunyana Còrdova a l'assetjada Andelkrag, i tots coincidiren a afirmar que el príncep no tornaria a caminar mai més. Aclaparat pel dolor, el Bon Rei promulgà un edicte on s'ordenava que a tots els seus vassalls els fossin esbocinades les cames en atènyer l'edat que tenia el príncep en caure del cavall, i a qui ja l'hagués superat, les hi trenquessin d'immediat. Si el príncep no caminava, ningú no caminaria. I per donar exemple, ell, el Bon Rei, fou el primer a complir la llei en una emotiva cerimònia al davant de tota la cort, on dos soldats de la guàrdia li matxucaren les cames a bastonades. Un cop recuperats de l'ensurt, i commoguts per la valentia del monarca, que afrontà els cops amb un somriure als llavis, bona part dels membres de la cort seguiren el seu exemple. D'altres, en canvi, incapaços de cap sacrifici i avergonyits per la seva manca de voluntat, abandonaren el país deixant enrere honra i propietats. Entre la plebs molts es resistiren a complir amb la llei, i foren els soldats els qui, més per la força que de grat, esbocinaren incomptables cames.

Un cop acomplert l'edicte els regnes veïns declararen la guerra al Bon Rei. En pocs dies les hosts enemigues feren un gran carnatge aprofitant l'avantatge que suposa lluitar contra un exèrcit d'impedits, rapinyaren riqueses i passaren per l'espasa als supervivents, que ni per l'esclavatge servien. L'últim a morir fou el Bon Rei, a qui martiritzaren segons el costum de l'època, i qui, enmig dels turments, encara tingué esma de lamentar els seus errors, sobretot, el de no haver sabut triar bé el cavall del seu fill.